Que bonic!

Hi veig un homenatge a la terra, a la llengua, a la natura i la simplicitat de la vida...
M'encanta la musicalitat dels teus versos.

M'agrada molt el teu poema, especialment aquests versos:

Ara intento garbellar veus i fesomies
dins el laberint tremolós de la meua ment

Et felicito!

En regales un poema despullat d'artificis, que va directe al moll de l'os... parles d'uns sentiments que moltes dones comparteixen: la por a envellir, a transformar-se en una cosa que la societat ens ha dit que és lletja, grotesca...tan de bo totes les dones poguéssim mirar-nos al mirall quan ens fem grans i fer-ho amb una mirada amorosida.
La marxa dels fills, si és natural i volguda, és llei de vida, han de fer el seu camí... però això no treu que deixin un buit insondable que pot arribar a fer mal... Un tros de poema!

El que el teu poema em du a pensar: malgrat les mavestats del moment actual que ens toca viure, que bonic és tenir l'esperança que el futur pot ser millor del que esperem...
No sé si aquesta era la teva intenció, però a mi m'inspira aquesta reflexió!

Si aquest poema teu és la lletra d'una cançó, m'agradaria molt sentira-la cantada...
Dius coses profundes amb senzillesa....

Destaco la darrera estrofa, que em sembla genial:

"on retrobar l'acord del vals dels teus batecs,
on contemplar el brot que creix de tot lament,
on desfullar el fris de tots els teus enyors
tot desfilant l’abric del carnaval del temps"

Quan el fred ens mossega la carn trobem tant a faltar l'escalfor, que desitjaríem haver-la retingut a la pell per sempre... Aquest poema teu l'interpreto en sentit literal i figurat; en els dos casos em sembla magnífic, Endevina'm!

Els llibres llegits formaran part de la nostra vida per sempre. Són històries que ens acompanyen i, com les persones, ens deixen petjada a l'ànima. L'embolcall en què es presenten aquestes històries... les pàgines de paper, les tapes, les il·lustracions... qui sap el destí que tindran quan ja nosaltres no hi siguem. Sigui com sigui, ens n'emportem l'essència. I tu amb aquest tros de poema ja me n'has regalat una mica de la teva, Atlantis. Gràcies!

Ha estat un plaer llegir el teu relat... Tractes un tema que fa pensar molt i ho fas amb una prosa molt ben escrita, cosa que s'agraeix profundament.

Sort en tenen els animals del seu instint de supervivència!
Coneixent-nos, els humans els aniquilaríem si no fugissin quan detecten un perill.
Comparteixo amb tu el goig d'admirar la bellesa en el seu estat natural!

Gràcies per passar per la meva pàgina i comentar el meu poema!

Un poema que remou.
Per mi, tens una de les veus poètiques més valuoses d'aquesta pàgina.

Contenta que t'hagi agradat el meu poema de La mare.
Fins aviat!

Helena, moltes gràcies pel teu comentari al meu darrer poema.

Admiro la feina que fas en els teus escrits, que ajuden a entendre el teu univers i empatitzar amb les dones a les quals dones veu.

Et llegeixo... no ho dubtis!

Moltes gràcies per passar pel meu racó i comentar.

Et llegeixo sovint i m'agrada aquest ús que fas de la poesia com a via d'expressió de sentiments i vivències que, sens dubte, no deixen indiferent...

Com a amant dels gats, comparteixo aquesta descripció tan suggerent que en fas...
Un poema amb bon ritme i molt ben portat fins al final!

... inquietant i pertorbador. Molt bon relat, Atlantis... com sempre, un plaer llegir-te!

Gràcies per comentar-me!