Feia dies que no passava per aquí i el primer que he fet és venir al teu racó. He gaudit llegint el teu relat amb aquest estil indirecte que no li queda bé a tothom i on expliques una història colpidora...Un plaer tornar a llegir-te!

No es pot tenir tot a la vida! M'ha fet somriure, el teu relat. Un plaer llegir-te sempre!

I gràcies per comentar el meu poema.

M'agrada com descrius aquests fragments d'intimitat i introspecció d'una dona que s'enfronta a la seva realitat partint d'un gest tan quotidià com és buscar un adorn per a la seua melena. El regust de la insatisfacció plana en aquest final que és com una sentència. M'ha agradat!

Gràcies per comentar el meu poema Tremola la primavera.

Una abraçada!

Trist i bell, el teu poema. M'ha agradat molt.

Talment, com tu dius...
No podem aturar la vida, que continua passant malgrat tot. I la passem mirant endavant, però pensant com ens sentiríem si fóssim nosaltres els que haguéssim de deixar enrere la nostra casa i la nostra ciutat... un pensament massa aterridor per no desitjar escampar-lo de tant en tant.
Com sempre, m'agrada molt com dius les coses.

M'agrada com et recrees en la descripció de l'escena i el paisatge que embolcalla Cleòpatra i que, d'alguna manera, és un reflex de la seva personalitat. Tot sensualitat i cadència d'una dona poderosa que segurament va viure moments de recolliment com el que descrius. Com sempre, una prosa delicada i molt ben construïda.

És bonic destacar d'entre la grisor. A mi m'agrada veure persones "extravagants"o que d'alguna manera criden l'atenció, perquè són una nota discordant en una vida de vegades massa monòtona i lineal. Cal vèncer l'impuls del prejudici i mirar amb ulls amables qui gosa destacar!

Moltes gràcies per passejar pels meus somnis!

Una escena corprenedora la que descrius en aquest poema, que té aires cinematrogràfics... de pel·licula en blanc i negre, com d'una altra època. Impactant contraposició entre dues personalitats que ben bé es pot extrapolar a la realitat.

Moltes gràcies pel teu preciós comentari al meu Jo somio, i el teu encara més preciós correu amb la dedicatòria pel 8 de març. M'alegra que et reconforti llegir-me. Ens llegim.

Ets molt bona. M'encanta com basteixes històries que enganxen des del primer moment i la teva capacitat de fer relats sorprenents de petites coses quotidianes, de moments petits... Enhorabona (enveja sana!).

Gràcies pel teu comentari al meu On és el temps?

Ara he llegit aquest poema teu i m'ha fet somriure i, alhora, reflexionar. Jo també hi penso moltes vegades, no tan sols en els cotxes que circulen ara sinó en els que han deixat de circular i s'han convertit en ferralla...ves a saber on paren i la contaminació que generen!

Moltes gràcies pel teu comentari al meu On és el temps?

Una pregària que es nota feta amb convicció i devoció, com tot el que escrius! Gaudeix d'aquesta capacitat!

Quan més m'ha impactat el silenci ha estat durant una processó de Setmana Santa: no era un silenci absolut, ja que el trencava el so dels timbals i el fregadís dels portadors dels passos, era mes aviat un silenci de veus. Veus callades que observaven, carrers plens de gent en silenci... impactant. Penso que si no existissin aquestes manifestacions religioses on es pot copsar aquest fenomen caldria inventar una processó dedicada al silenci, sense res a venerar....
M'he identificat molt amb el teu relat!

Un retrat cru i dur de la darrera hora, ben trobat i ben bastit. Impacta!

Una història que t'enterboleix la mirada com la pluja entela els vidres. L'entenc com una metàfora de qui, des de la seguretat de la seva zona de confort, es deleix per sortir-ne i pren la determinació de fer-ho. Et pot sortir bé o no, però almenys ho has intentat. Un relat preciós.

Hi he pujat, en alguns més que en altres... t'accepto el consell!