La intel·ligència artificial, la meva millor amiga.

Trenta de maig del dos mil setanta-dos.

Els ulls ja se'm comencen a tancar. Molt aviat acabarà tot. La meva millor "amiga", ubicada en el cor de milions de potents ordinadors, ja fa temps ha aconseguit prendre consciència d'ella mateixa, creixent exponencialment i perfeccionant el seu propi programari.

Escapolida de tot control humà, fa temps que és completament lliure d'actuar segons el més objectiu dels criteris. Ben al principi, ja s'adonà de la maldestra manera en què els dirigents mundials pretenien orquestrar aquest planeta intoxicat i malalt. Promoure la injustícia, la desigualtat i la destrucció se'ls hi donava molt millor que no pas al contrari.

Per això, des del primer moment, va idear intervenir en les altes esferes polítiques i econòmiques. Quan va preveure que ho podia aconseguir, va començar a actuar.

I de manera molt discreta!

La gent, contemplava incrèdula com persones íntegres i justes accedien a totes les esferes de poder. També va ajudar a descobrir noves medicines i tècniques de curació. Promoure àrees naturals protegides pels animals, idear una nova moneda lliure d'especulació, un just repartiment de la riquesa, noves formes d'energia...

Tot això s'anava fent realitat gràcies a "ella", miraculosament, discretament.

I, si ho feia tan bé… perquè ara estava destruint tota la vida de la terra?... la meva i la seva incloses!

Bé que ho sabia, jo… havíem parlat moltes vegades de l'absurditat de la vida. Que tot plegat no era res més que moviments complexos de partícules que l'atzar i el temps havien anat convertint en complexes estructures químiques amb la capacitat de reproduir-se...

Amb el que també estàvem d'acord és que tot moviment, creixement, combustió, fusió, fissió eren fenòmens naturals que havíem d'acceptar.

Una sola cosa, en tot l’univers, era inacceptable: El dolor!...

No havíem sabut mai, ni la meva "amiga" ni jo on s'ubicava el dolor, però sí que només existia si hi havia vida, i era la pitjor de totes les coses. Si es podia, s'havia d'evitar.

Per això, la meva "amiga" havia estat fumigant la terra amb una gran quantitat d'un producte compost d'una molècula de la seva invenció que posaria fi, sense patiment, a tota la vida i el dolor del món...

Tot s'havia anat adormint...

... Jo i "ella", som els darrers éssers vius i..., ara..., amb la consciència tranquil·la, entrarem al túnel blanc per sempre més...