Cercador
Davant el mirall
Un relat de: Senitram- Compartir:
No em reconec
O potser si, les curves més accentuades
La feminitat ara grotesca.
Els pits més grossos, amb la mirada baixa
Com jo mateixa
Sense gosar aixecar el cap i trovar-me nineta amb nineta
Les pupi.lles son les mateixes, però ara son tristes
Només tenen records de plors
Plors tranquills i plors desesperats
Plors de mare
Ara que ja han marxat, plors pels fills.
El somriure esborrat,
Dubto que mai torni si ells no poden tornar.
Comentaris
-
mirar-nos al mirall[Ofensiu]Atlantis | 05-03-2023
Hem d'aprendre a mirar-nos al mirall amb bons ulls. Entenc la tristesa de l'absència dels fills , i , malgrat que ja sé que han de fe el seu camí,, sé que a vegades fa mal.
-
Trist[Ofensiu]Prou bé | 05-03-2023
Sense un bri d'esperança. Un poema que esguinça el cor!
Amb total cordialitat -
Sense artificis[Ofensiu]Carme Alcoverro | 03-03-2023
En regales un poema despullat d'artificis, que va directe al moll de l'os... parles d'uns sentiments que moltes dones comparteixen: la por a envellir, a transformar-se en una cosa que la societat ens ha dit que és lletja, grotesca...tan de bo totes les dones poguéssim mirar-nos al mirall quan ens fem grans i fer-ho amb una mirada amorosida.
La marxa dels fills, si és natural i volguda, és llei de vida, han de fer el seu camí... però això no treu que deixin un buit insondable que pot arribar a fer mal... Un tros de poema!
-
Enyorança[Ofensiu]Rosa Gubau | 01-03-2023
d'un passat que voldriem que tornés. La vida no s'atura, el temps i les circumstàcies van canviant. Hem 'd acceptar el present i sempre endavant.
M'ha tocat el cor aquest relat Senitram.
Molt cordialment.
Rosa.