La mare

Bonic poema-relat

Molt ben explicat el sentiment i el instant.

Ai el pas del temps!

Si et fixes, en la cançó que m'has comentat parlo d'una altra mirada sobre el temps.

Tots els instants que em viscut són amb nosaltres, jo crec que si hem viscut, mai estem sols del tot.

Gràcies, per les teves paraules, i sí, és tracta d'una cançó amb música, està gravada aj, però encara tardarem una mica a publicar-la. Quan ho faci ja te la passaré per aquí.

Jordi

Renoi, quin poemàs, quin homenatge tan preciós i quines paraules tan ben trobades, Carme! Les paraules amigues ajuden a fermar-nos en el record. Una forta abraçada.

Aleix

Buf què trist i què real. I què bé que transmets totes les sensacions i els sentiments. M'ha emocionat.

Bon dia, Carme Alcoverro:

Aquest poema m'ha hipnotitzat. No puc deixar de llegir-lo.
Què acurat, mare meua! Quantes idees desprèn la figura d'una mare durant tota la seua vida. I a la fi, què li queda? Solitud? Ella que ho va donar tot pels altres quan la seua carn era ferma.
Menys mal que ens obres un bri d'esperança a les últimes estrofes.

Una abraçada ferma,

Me emocionat llegint-t'ho....Aquestes mares que ja no hi són i què es van deixar la pell pujant els fills sense les comoditats i avenços que hi ha ara. Aquestes mares que per l'educació i la tradició de l'època no van ésser prou escoltades ni pels marits ni per els fills, quan d'egoisme! I tu estimada Carme Alcoverro els hi donés veu, els hi donés visibilitat amb aquest entranyable i joliu poema on realces llurs virtuts. Enhorabona. Nil.

M'han agradat molt les imatges que dibuixes en el poema, molt ben aconseguides.

Això, unit al tema -la mare- que a tots i tant ens afecta, arrodoneix un resultat que em sembla excel·lent.

Felicitacions, Carme.

Quan les persones es fan grans un signe de vellesa son les mans. I un signe de solitud son les persones que abans teníem i ara ja no hi son.

Tot queda molt ben reflectit en aquest poema. així com la faldilla que voleia davant del paisatge del mar.

Un poema molt bonic amb un bri d'esperança.

gran amenaça de la gent gran. Que les estones de soledat dels padrins i les padrines sovintegin poc, una assignatura pendent. Un poema molt bell, Carme!

Un poema tendre, on descrius, que va passant el temps, per a tots, encara que no ho pesem. Per això hem de tenir l'esperança que ens acompanye sempre.
M'ha agradat molt.
Cordialment.
PERLA DE VELLUT

és la que sempre diu la veritat i està sempre en un mateix.
Un poema bell que parla de la vellesa. Poso un deu perquè no és pot posar més.
Preciós Carme.

Salutacions.

Rosa.