...és la sensació que sentia mentre llegia.
La descripció lírica d'un d'aquells instants pels que paga la pena viure.

Gracies, felicitats, i molta salut!!

Com sempre, relat super-descriptiu que et captura conforme el vas llegint i fa aflorar records i sensacions de moments viscuts.
Pensava en dues coses, prenent el fil d'aquestes sensacions reviscudes:
- La salvartge intensitat d'aquests moments, la bestial sensació de "sentir-se" viu
- La dualitat tristor que personalment, m'han fet sentir aquests "moments robats a una altra vida, secrets", aquests by-passos vitals, inflats d'euforia instantània, de passió explossiva-orgàsmica però que m'acaben generant tristor per la manca de poder viure aquells altres instants de felicitat petita i tranquila, de camí vital a la recerca d'Ítaca.

Les tardes hivernals de sofà i manta amb els peus de l'altre reposant a la falda. Un simple cafè amb llet junts un dissabte pel matí, sense pressa. Aquell allargar la mà a mitja nit i acariciar la cintura, gaudint del dolç respirar de l'altre. Aquell tapar l'altre al llit, quan no es troba bé. Aquell planificar maquiavèlicament un cap de setmana en un hotelet al Port de la Selva o una dolça nit estiuenca de vivac sota la volta...

En fi, he parlat més de mi que del relat...ho sento.
Recordava l'Eric Fromm, que diu que una cosa és enamorar-se, l'altra és estimar. L'una és alliberar la passió, l'altra, com un art, és coneixement i pràctica.

Al final, un relat que et fa recuperar instants de la pròpia vida, ha de ser bo més enllà de la subjectivitat, no?

Felicitats pel relat... i per les sensacions.

...de vivència, com una pinzellada ràpida, escrit amb lleugeresa, amb víscera.
Noto que no t'atures en l'instant com altres vegades, com si les paraules maldéssin, ansioses, per arribar a l'embestida apassionada, a la combustió alliberadora.
Com sempre, lectura que es pal·ladeja en una revolada, excitant, explícita.

M'encantaria la teva descripció de cada moment, de cada paisatge, de cada arbre, de cada corba del camí, de cada embestida davant del foc...
Es bonic, directe, intens, visceral... que et deixa amb ganes de més detalls, de més sensacions, de molt més.

Ai la tardor, quina època tant fantàstica per anar a la muntanya... ;)

...hi ha actituts que s'haurien d'haver extinguit amb els Neanderthals.

Cada dia podem corroborar que aquest "ramal mental pre-humà" encara cueja entre nosaltres amb quotidiana i corprenedora normalitat, fet que, si sobrevivim a coronavirus i corrents polítics heretats de la primera meitat del segle XX, ens hauria de fer reflexionar amb intensitat com és que no ho hem extirpat de la nostra societat del segle XXI, que no avança per tants pesos que arrosseguem de l'edat de pedra...

A on vull arribar amb aquesta desmesuradament reinflada reflexió, és que aquest gir final, fa incontenible la riallada i dóna el regust de justícia poètica al conjunt.

I tot amb aquesta brevetat quirúrgica i mesurada... quina enveja osssti!! ;)

... així l'he sentit... com un alliberament, com un fluir, com un flotar entre el mon del desig, el mon dels somnis i el mon del cadadia.

He gaudit llegint aquest relat. El percebo alliberador, esclatant, desig que brolla sense filtres, fluint des de dins.
Brolla, brolla, Pastoreta.

El relat es un batec, que a mida que avança, sona mes fort i mes depressa. Era de preveure que segurament el relat acabaria en alliberament, pero el sensual camí fins arribar-hi et fa desitjar que l'alliberament no arribi mai.

Com sempre, un delit llegir-te.

...alliberament.

Alliberament d'energia sexual.
Alliberament de paraula.
Alliberament d'una ànima que per molt de temps s'ha sentit presonera de grillons invisibles, forjats a l'ànima.

... vas desgranant sentiments que he viscut, fas fluir el relat amb la lentitud u la dolçor del riu a la plana i ens portes de la ma a transitar pel teu interior...
M'encanta com descrius, m'emocionen els sentiments, m'exciten les accions.
Moltes gràcies pel relat.

M'encanta com vas desfullant el relat, amb la caricia d'una mirada que et fa impacientar pel moment que arribaran els llavis i la llengua... i qui arriba és la policiaaaa!!!

Em pensava que llegia un relat post-confinament i m'hi he fotut de morros... :D

Felicitats, com sempre MontseBlanc. M'encanta com escrius, la sensualitat i la originalitat que ens transmets.

El relat és excitant, com sempre, t'atures a d'escriure instants d'una manera que te'ls fa viure. Amb tot, aquesta dolçor latent que fluctua alllarg de tot el relat, aquest sentiment que batega, es el que més se'm queda incrustat al final de la lectura.
Moltes gràcies pel relat.

... ens llaces un munt de petites gotetes a la cara... que en una mena de carícia que insinua el que vindrà, ens guienen la ment a veure una història d'antiga passió, de retrobament...

Preciós

Normalment em meravella el ritme dels teus relats, la pausa amb el detall i la rauxa amb l'acció, la sensibilitat amb les sensacions...
Aquesta vegada visualitzo una història desgranada en flaixos, dues, tres imatges instantànies que s'encaixen en una escena plena de vida, plena de la punxant il·lusió del que està a punt de passar, de la passió de l'instant...

Llegint-lo he pensat "ostia! jo cada dia necessito més paraules per descriure una imatge, la Canela cada dia en necessita menys de paraules, per explicar-nos una història".

Felicitats i gràcies pel relat.

.. el llegeixo i visualitzo éssers eteris de fum o boira, tocant-se, barrejant-se..

Entenc i comparteixo aquest sentiment d'haver tingut l'amor a tocar i sentir que el perds per un detall, per un instant...

Només un punt perepunyetes... a mig relat hi ha la frase "els seus llavis juguen amb els meus" que m'ha fet derrapar lleument, si ho has fet volent, no he entès "el què".

Resumint, m'ha agradat molt, espero llegir-te molt més.
Felicitats i endavant!!