A vegades, quan el cervell no et dóna ni respostes ni silenciosa pau, l'únic que ens queda és fugir fins l'extenuació.
A vegades és l'extenuació, la que ens deixa a punt per la silenciosa pau... i perquè les respostes aflorin.

Brins, Pilar,
no et vaig conèixer en persona, malauradament, però vaig sentir sempre la teva amable, pacient, ferma, dolça presència, cada vegada que entrava en aquest fòrum.

Com sempre en aquest punt se'm barregen sentiments, feliç i orgullós d'haver coincidit amb tu encara que de manera efímera i lleugera, i amb l'amargor que avui, el món, és un lloc una miqueta més gris.

Corre a trobar el teu Floreal i envieu-nos un somriure càlid des d'on sigueu, des del coneixement del gran enigma, per a nosaltres que quedem aquí vagant a la ignorància i la ceguesa, mentre intentem cercar l'esmunyedissa felicitat i lluitem per no defallir.

Brins, Pilar, una gran, grandíssima, inabastable abraçada.
A reveure...

... tensió creixent fins no saber per on "sortiras"... final sorpresiu que fa somriure.

És fantastica la manera com descrius, com les imatges i les sensacions relatades es van enroscant al cervell i les fas vives, palpables, a la ment del lector.

... i això d'aquests "girs finals" que fan que se't escapi el riure per sota el nas...

Com sempre, un plaer llegir-te.
Felicitats
Gracies

...m'encanta la manera com descrius, el dolç llenguatge que amb que fas que visualitzi les imatges descrites sense haver-m'ho proposat. M'encanta aquest to oníric, de somni esfilagarsat amb el so de les onades.

I la història, tot i que curta, és com un gotet de Cassís... dolça, intensa, que deixa un regust que perdura.

Felicitats i gràcies pel relat.

... estimar és d'aquells conceptes que, l'enfoquis per on l'enfoquis, sempre em deixo aspectes importants a la definició.
M'agrada pensar que estimar pot ser moltes coses que s'han dit i que compartim totes les persones, però que en pot ser moltes més, noves, úniques, pròpies, inimitables, que neixen del moment, de la persona que ets i la persona (o persones) que estimes.

Felicitats pel relat-reflexió... m'ha fet reflexionar.

... que reflexa amb fidelitat la realitat dels processos contra les suposades bruixes i desmunta falsos tòpics molt profusament estesos com podrien ser que els processos no fóren a l'edat mitjana sinó a finals del s. XVI principis del XVII, en general els processos no els convocava l'església sinó els ajuntaments, l'inquisició no es va afegir a la festa fins el s. XVII i nomes per controlar tot el tema, perque els ajuntaments estaven descontrolats...

... i naturalment i el mes trist de tot... eren remeieres, curaven, assistien a parts, ajudaven a abortar... el seu pecat només era que, en no estar casades, eren socialment pàries i per tant, vulnerables. Una mostra més de la hipocresia humana i del que fa la por i l'ignorància en les persones.

Felicitats pel relat.

Akeron de Sallent, poble de Joana la Negra

...els comiats es la pregunta més "sense resposta" que conec.
Potser la resposta és tan diversa que només n'hi ha una per a cada persona.
Potser cadascú la pot respondre, la pot construïr, agafant pessiguets de les respostes d'un oceà d'ànimes.

M'agrada molt el teu relat. Em quedo paraules per a reflexionar.

Gracies.

...la protagonista emmig d'una tempesta dels sentits i el massagista treballant amb eficiència japonesa, flema britànica i inexpresivitat xinesa...

Tot i la manifesta forma eròtica del relat, hi crec percebre un fi to irònic i trapella que m'ha fet llegir-lo amb un somriure sota el nas.
I com sempre, text curull de detalls, com a mi tant m'agrada.

Moltes gràcies pel relat.

Molts ànims, Miquel.

Aquesta sensació que descrius, de no saber cap a on tirar, d'estar seguint un camí que no et duu enlloc, ara mentre reflexionava aquesta resposta, m'adono que no he deixat mai se sentir-la. Així que massa respostes no crec que et sàpiga donar.

Allò que sí que m'ha servit, és cercar tres temes. Paciència, Silenci i Atenció.
Una certesa de la vida, com ja deus saber, és que tot belluga, tot varia constantment, els mals moments passen, així com els de felicitat, les tempestes més terribles, com els dies de sol més càlids. Així que tingues present que aquest mal moment passarà. Mira d'allunyar la ment de la negativitat, del dubte, intenta deixar de pensar-hi.

Per mi, va ser important trobar en la solitut i la muntanya (anar sol a la natura en moments determinats, excursions, travesses..) un "espai de canvi de ritme vital i de neteja o silenciament" mental. No em satisfà massa la definició, però el fet és aquest.
Anar a fer travessa, ni que sigui de dos, tres dies, sol, caminar sense poder amagar-te de tu mateix, amb tot el pes de la motxilla, et fa anar lent i pràcticament t'obliga a canviar de ritme, física i mentalment. Aquest canvi de ritme físic, a mi en comporta un augment de carrega mental, certament, però acaba arribant el moment que el cansament, la respiració, la manca de soroll i el paisatge ajuden molt a assolir un cert silenci mental. Amb aquest procés de tallar el ritme, recupero/refresco/assoleixo aquest SILENCI i aquesta PACIENCIA. No deixa de ser un exercici de meditació.

I penso, amb el silenci i la paciència, assolim la sensibilitat o la receptivitat per "veure" els trencalls que se'ns presenten al camí.
I pensa que no hji ha camí infalible. Que la vida es assaig-error.

En fi, t'he parlat molt de mi perquè són els recursos que a mi em funcionen. Espero que si no he ajudat gaire, si més no, ser el còdol que posa l'allau en moviment.

Molts ànims Miquel. Estem tots, està tot interconnectat.

...espontània és el concepte que em venia al cap mentre llegia.

Resulta realment dur desitjar/voler/estimar algú i haver de reprimir tota l'energia, pel fet de les circumstàncies.
Bé, és dur, però d'alguna manera, penso, afegeix consistència, cos, força a aquesta forja anímica i física.

El text em transmet energia vital, desig de compartir, ansia d'exprémer cada segon del temps concedit, m'he adonat que anava accelerant conforme avançava en la lectura.
I com sempre, m'encanten els detalls, les descripcions, les sensacions. Em fan viure el que llegeixo i he de dir, que l'he viscut molt i molt.

Gracies pel relat.

...de caminar pels racons del nostre país i veure com deixem que el nostre patrimoni vagi desapareixent d'aquesta manera.

Suposo que no es pot estar a tot arreu, que no hi ha recursos per a tot, però jo, de gust, canviaria un bon grapat de tant de polític per tenir cura dels testimonis que ens recorden qui som.

Felicitats i agraiment per la tasca que feu i pel blog.

... en llegir algun relat o llibre, no puc evitar que em vingui al cap alguna música que he escoltat... i això fa que a vegades, em connecti amb sentiments concrets d'altres moments de la vida. Suposo que és alguna mena de manifestació psicopàtica de la meva devoció pel cinema.
Malgrat que la temàtica no té res a veure i que la durada és molt més extensa que el relat, em va venir al cap aquesta melodia, des de la primera frase https://www.youtube.com/watch?v=udKB8Rjhs7Y

Segurament dec ser un ésser raret, i segur que sonarà molt estrany (tot i que és cert) però recordo, en un moment que deixava l'infantesa i mirava a l'adolescència, haver sentit una por, una recança, una resistència al fet d'adonar-me que d'alguna manera, deixava de creure en la màgia, en que era plenament conscient que els móns de fantasia que tant havia gaudit llegint, no eren possibles, no eren reals, que eren inventats, que deixava de creure en aquella d'il·lusió que al racó més insospitat pogués ocórrer un fet difícil d'explicar, meravellós, sorprenent, sobrenatural...

Aquest relat em connecta amb aquella sensació creure, de sentir la "màgia que s'oculta a la vista", amb aquell esperit infantil ilusionant de creure que TOT és possible (malgrat les lleis de la física i les de l'humanitat), de creure a ulls clucs en la felicitat, de creure que el bé i la bondat sempre acabaran triomfant, de creure en tot allò que la "decepció del món i la humanitat" acaba diluint.

Si el meu fill no fos un adolescent de 17, gaudiria explicant-li el teu conte de fades.

M'ha agradat molt.

...comentar aquest relat, per dues coses.
En primer lloc, el llegia i em semblava quelcom molt personal, molt íntim, que comparties amb nosaltres des del fons de l'ànima. I en aquest cas, em sentiria que t'estic jutjant a nivell "de molt endins"...i no em semblaria correcte.
En segon lloc, la situació que descrius m'ha passat, el relat m'hi ha fet connectar, l'amalgama de sentiments que hi descrius, a moments tendres, a moments forts, a moments servils, a moments amb un deix de tristor, m'han fet "recordar" els moments que he hagut de prendre aquesta decisió, la de renunciar a l'esperança que quelcom bonic, que creus profundament que pot ser magic, utòpic.

Al relat, penso que reflexes molt bé aquest moment de valentia, de supervivència, d'acceptar que el cami per on s'està caminant no duu enlloc, amb les anades i vingudes emocionals que aquest moment comporta, amb els moments de fermesa, amb els moments de record, amb els moments d'incoherència.

Un tast de vida.

Gràcies pel relat...

... i em venien al cap aquelles relacions per carta que es veuen a les pel·lícules, tant de segle XIX, que abans em resultaven molt sorprenents, com dues persones es podien conèixer per carta i fins i tot, arribar a pactar boda.
Ara les tecnologies i les circumstàncies, propicien un cert retorn a allò, a la coneixença abans de sentiments que de físic, a la comunicació a nivells profunds amb algú a qui mai has vist, però que per alguna màgia miteriosa, acabes connectant, obrint l'ànima, establint llaços emocionals sorprenents i increïbles.

Em transments l'alegria i la il·lusió del moment, els nervis, el neguit, l'aclaparadora energia positiva de l'instant de descoberta.

... relat de senzilla quotidianeitat, que assoleix un nivell eròtic molt intens, sense artificis ni pirotècnia, no com els que m'acaben sortint a mi (que sí que tiben d'artifici i pirotècnia, vull dir).

Les fantasies son fantasies. Qui no desitja viure un bocinet de realitat com aquest?