La trobada. Coneixent-te per segon cop

Avui hem quedat per coneixe’ns…
Curios terme, donat que fa temps que et conec quasi millor que a mi mateixa. Sense haber-nos vist mai ja ens hem visitat l’anima, et tinc total confiança i estima i tot i aixi no ens coneixem.

Em dirigeixo al punt de trobada preguntat-me com seràs, consicient que en el fons ja ho sé, mirant-me de convencer que nomes es una materialització d’algo que ja conec, pero tot i les hores de conversa, dels secrets compartits, de les bromes, dels riures.. de les fotos si m’apures, i tot i aixo encara no ens coneixem.
Sembla extrany i intento en va trobar-hi sentit als nervis. Quasi puc saber la teva resposta a qualsevol pregunta, pero no he escoltat la teva veu. M’has transmes les teves caricies, pero no conec el tacte de la teva pell. Em pregunto si poder aguantar-te la mirada, si podré mantindre una conversa sense els riures nerviosos i les galtes enceses de vergonya.

M’acosto a la cantonada i et veig de lluny. La mascareta m’impedeix veure el teu somriure pero els teus ulls em diuen que hi és. Sembles prou seré, al menys per fora. Jo intento disimular els nervis pero imagino la meva imatge vermella com un tomaquet. Quasi dono gracies a que la mascareta amagui parcialment aquesta evidencia. De tota manera soc conscient que no enganyo a ningú, i molt menys a tú, que em captes completament. Sé que son nervis passatgers, pero prego per que no durin gaire.

Ens saludem matusserament i comencem a caminar cap al bar que haviem triat previament. Et deixo portar la conversa, atés que no et veig tan neguitós, i conforme em parles, m’introdueixes en una conversa liviana, i em vaig aserenant. Poc a poc em relaxo. El teu parlar suau i seré m’ajuda a apaivagar els nervis, el fet de anar caminant fa que pugui desviar la mirada i m’ajuda en el meu proces d’acostumar-me a tú. Caminem l’un al costat de l’altre, a poc a poc, sense pressa, amb un ritme relaxat que contrasta amb la tempesta interior que duc a dins. De tant en tant ens freguem al caminar i soc conscient dels teus dits lliscant per la meva mà subtilment, de les petites caricies amb les puntes dels dits cada cop que s’acosten.

M’ha saltat el cor les primeres dues vegades, pero em vaig relaxant i gaudeixo del passeig, de la teva companyía, de la conversa. Encara estic tensa pero em va passant a poc a poc, i he començat a tornar-te les caricies dels dits, compartint el joc, un ball de mans que entrellacen els dits i s’acaricien sense acabar d’ajuntar-se.
Arribem al bar, internament maleixo el final del passeig, sabent que amb ell ha acabat el joc trapella que haviem encetat. Ens separem una mica i entrem al local, pero la teva mirada divertida em diu que el joc tot just comença, i com si et contestes et clavo els ulls mentre em venen al cap milers de converses i moments que ja hem viscut, i que ara tinc ganes de refer.. coneixent-te per segon cop.