El botó de Madelinoia Bum'Bum (relat entre unes quantes mans, cervells i, sobretot, cors!).- Actualització

Tot va començar trobant un botó que a simple vista semblava un botó qualsevol, d'aquells blaus plans de mecànic. Un botó normal, posem-hi vulgar, que va aparèixer per casualitat en un raconet del maleter seu 600, aquell que treia a passejar tot cofoi els diumenges de trobada. Un cotxe, que dit de passada, enllustrava i netejava a fons cada cop que havia d'utilitzar, com a bon col·leccionista que es preuava i enorgullia.

(fin ací, Anaïs)


Quan el va pispar entre el pulgar i l'índex, notà una certa flaire no gens agradable.

- Botons! - s'exclamà el nostre Filibert Primmirat i Piupelat -dels 'primmirats' de nord i 'puipelats' del sud, cent vint-i cinc quilos ben pesats de greix, ossos i múscul poc.
I de seguida pensà, interrogant-se ell mateix: "Que no l'hauré introduït al flamant cotxe després de la passejada d'aquest mateix matí -prescripció facultativa- pel Parc del Puig. Sí, el malnom que li ha posat de seguida el poble..."Cagagossos." I això que vaig mirant sempre el terra..."

Allà estava. Una mica brut, però intrigant. Hi tenia una flamant vista, amb tres foradets per passar-hi el fil i cosir-lo a ... Un color entre nacre i ataronjat. Vist amb més pasimònia i atenció, fins i tot s'apreciaven tons verdosos i blaus. A més del brut de la caguerada, clar!

(fins aquí Lo Reboli)


En Filibert tenia la vista fotudeta, sobretot quan no estava de filis. I aquell dia havia tingut, precisament, una enganxada amb la veïna de dalt, la Pascàsia Siugranota Raucós, vint anys més gran que ell (Filibert era seixantanouè), que, per enèsim cop, se li queixà del tuf dels testos de maria. Filibert l'engegà, sabia que no el denunciaria, aquella dona d'església maniosa i reganyosa. Per això li havia anat bé la sortideta amb el 600 color ala de mosca i la passejadeta pel també dit 'Pipí can'. La troballa del botó posà en evidència el deix agre de la conversa amb la Pascàsia: no encertava a clissar bé les tonalitats (primer blau de mecànic; després petxinós ataronjat; després verdosenc-blavós?) d'un botó tri-foràtic empastifat de merda.Calia netejar-lo. Amb una baieta velleta més antiga que el vehicle, procedí. D'aquesta manera descobrí que era un botó de qualitat d'upa i material d'upa-upa...i amb unes lletres lletretes menudes menudetes grabades en or. Deien: Madelinoia Bum'Bum.

(fins aquí Mena)


Pensarós i distret va desar el botó a la butxaqueta del pantaló, aquella butxaqueta misteriosa, petita, que ningú sap del cert per quin ús va ser dissenyada. Hi ha qui diu que es pel rellotge de butxaca, els més castissos diuen que és pel condó, fins i tot he trobat aquell que hi porta unes ametlles torrades per si li agafa la fluixera…
Es va quedar absort mirant el botó, però tres idees havien quedat encastades a l’interior del seu occipital i hi estaven arrelant a l’ombra de la minsa activitat mental quotidiana del bonifaci del Filibert:
• Misteri 1: Amb la cura gairebé malaltissa que tenia, com podia haver anat a parar aquell botó llardós, dins del seu temple de llibertat, el seu santuari del desplaçament, el seu estimadíssim 600?
• Misteri 2: Madelinoia Bum’Bum… quin nom més misteriós, més exòtic, més seductor… quina magnificent sílfide d’aura extraordinàriament màgica es devia amagar darrera d’aquell nom?
• Misteri 3: Amb quines arts, males o bones, ja li era igual a aquestes alçades de la vida, se les podia empescar per seduïr sexual i platònicament la veïna de baix, la Parlàsia, noia d’aspecte atemporal, de qui no havia sabut treure cap informació en les poques converses de replà que havien compartit des que va aparèixer a l’edifici, tres mesos enrere.
De fet, per ser francs, aquesta idea ja la tenia arrelada prèviament a la troballa del botó.

(Fins aquí l'Akeró Bum'Bum)