SI FOS AHIR

M’he despertat i tinc por d’obrir els ulls. Romanc quieta. M’estic entretenint, per tal de no obrir-los, els ulls i els pensaments. Romancejar és el que caldria; fer el ronsa, sense pressa per llevar-me, ni por pel que m’he de trobar avui. Els pensaments fan soroll en bellugar-se. És cert, perquè jo no en faig, no m´he mogut, no goso.
Tant de bo avui fos ahir, encara. Podria veure’t, abraçar-te, cantar-te.
La finestra gemega del maltractament que rep, el vent colpeja amb força. Trec el cap de sota els llençols; a través seu el cel sembla congelat. El contemplo, el cel. Contemplo, també, el meu dedins, el trobo absurdament buit i em fereix la buidor.
No vull aferrar-me als llençols, no em farà cap bé demorar més el començament d’aquest nou dia, feixuc. El temps, el d’ahir no el podíem aturar. Em llevo amb el dringar de les campanes; n’he sentit deu. Era, ho és encara, la nostra hora de conversa; ho deixava tot per tal de no faltar a la cita ni endarrerir el truc, per bé que últimament, ja no comptessis ni dies ni hores.
M’agradaria escapar-me ara mateix de tot això i tornar a casa; excepte, que ja sóc a casa.

Ara, sí!. Ja hi torno a ser. Hem estat allà. Ens hem pres el temps que necessitàvem pel comiat. És avui i a casa que he pogut parlar-te.
Ahir, però, vas despertar de debò. Dormies i, de matinada, creiem, vas despertar per mirar cara a cara al Pare, a la llum, a la vida plena, a l’enllà. Fou el traspàs, la trobada amb la germana mort; un despertar dolç i en silenci, tal com tu sempre havies volgut.
No te n ‘havia parlat i t’ho devia.