Pell

És un plaer llegir-te, tot i que em senti compartint la sed, la calor i la bogeria, per qué, no?
Bogeria i humor, que sigui el darrer que perdem.
Molt bon relat.
MariaM

Dos relats en un, i no pas perquè el producte estigui d'oferta sinó tot el contrari: si t'haguessis quedat amb els set primers paràgrafs el resultat hauria estat un relat autònom, de prosa elegant i descripcions minucioses; amb els tres últims tot es capgira i la serenor contemplativa es transforma en sensualitat desfermada.
I això perquè el noi fuig, que si no...

“És l'ara i la consciència de que cada vegada hi ha menys temps i només podem anar a pitjor.“
Això de la manca de temps no és necessàriament un problema en la vellesa, la qual és un procés natural. Has d’haver assolit quelcom del que pretenies, això sí, i no deixar penjat a ningú dels que has ajudat a portar al món.
Gràcies pel comentari. Potser em vaig posar un pèl patètic el dia del poema.

“És l'ara i la consciència de que cada vegada hi ha menys temps i només podem anar a pitjor.“
Això de la manca de temps no és necessàriament un problema en la vellesa, la qual és un procés natural. Has d’haver assolit quelcom del que pretenies, això sí, i no deixar penjat a ningú dels que has ajudat a portar al món.
Gràcies pel comentari. Potser em vaig posar un pèl patètic el dia del poema.

Ens has tingut eixuts tant temps que aquest escrit és per al lector com l'aigua per la protagonista.
I no ho és només pel temps de sequera sinó perquè cada frase és un regal que entra pels ulls i estimula algun dels sentits, o més d'un. Realment, l'he trobat molt agradable de llegir, per no dir de viure'l.
No hi podia faltar el toc eròtic, tan fi, com sempre.
Bentornada.

La teva narradora potser no ha entès bé les coses. No era un noi que venia a buscar aigua: era un àngel que se li havia aparegut. La bona dona va donar una lliçó de com no tractar un àngel; el pobre va tocar el dos en veure tanta libidinositat i la senyora es va quedar sense el consol espiritual, sense la il·luminació que òbviament tant necessitava.
Quan la tornis a veure li pots dir que de dones il·luminades ens en calen moltes, de vulgars calentotes ja en tenim prou.

que et buidés la garrafa sencera d'aigua per sobre, amb l'excusa que t'han quedat els cabells mig molls; o que t'esquitxés, a veure com reaccionava; o demanar-li el nom de la font, i així encetar una conversa enverinada; o ... res, bajanades meves, qualsevol d'aquestes opcions hauria restat credibilitat al relat, forçant els esdeveniments. Molt millor el teu final, el que crec que passaria en el noranta-nou per cent de les vegades en què es presentés una ocasió com aquesta. O potser podries tornar-hi un altra dia de juliol, a la font libidinosa, hahaha! Bon estiu!

Va insinuant a poc a poc tot el desig de l'erotisme.
Molt ben plantejant, fins arribar a una sensació molt profunda que es veu la sensibilitat de ser eroticament.

Un relat intens, com intens pot ser la calor i la sensació de l'aigua de la font sobre la pell calenta pel sol d'estiu. M'agrada quan dius...per un cop....quan desitg contingut expressat. Però amb tot, el relat és fresc en la forma i divertit al final.! M'ha agradat molt perquè mentre llegia semblava que ja m'hi trobava!. amb total cordialitat.

PS gràcies pel teu comentari del meu escrit del camí del bosc. És veritat que el vaig escriure pensant en contes d'altres temps ....

Un relat ple de sensualitat : d’olors, colors, imatges. De calor i de la fredor d’aquesta mica d’aigua que t’escampes pel cos i d’una descripció casi sense nombrar-la de la narradora (dona, de mitjana edat, amb pantalons curts i cabells llargs, amb samarreta i sense sostenidors...) que fa que te la imaginis. Gairebé un retrat. Ja més explícit el retrat del noi i el desig que sent en el moment de la menopausa quan potser hi ha la llegenda que les dones no som tan atractives. La rialla del final tanca el text amb la frescor que desprèn tot el relat.
No només és un text descriptiu, sinó que tot ell està ple d’esquitxos de pensaments i sensacions. Molt bo

... tensió creixent fins no saber per on "sortiras"... final sorpresiu que fa somriure.

És fantastica la manera com descrius, com les imatges i les sensacions relatades es van enroscant al cervell i les fas vives, palpables, a la ment del lector.

... i això d'aquests "girs finals" que fan que se't escapi el riure per sota el nas...

Com sempre, un plaer llegir-te.
Felicitats
Gracies

Avui els llavis
amb set d’estiu et busquen
rondant l’aixeta

És boníssim Montse, realment boníssim.
Me l'he llegit d'una glopada, talment com l'aigua fresca de la font que també m'ha refrescat perquè ja bullia de calor en sentir-me dins del teu relat. L'olor, l'escalfor, el ritme, tot plegat, una delícia! Gràcies per tan bona lectura, una abraçada estiuenca :)