Pell

Un relat de: Montseblanc
Fa estona que el paisatge s'ha convertit en una successió monòtona de camps de cereals segats, rostolls gairebé blancs sota el sol roent de juliol. La flaire que surt de la terra esquerdada entra dins el cotxe, una olor molt antiga que em fa paladejar sabors primitius. El cel blau damunt la planúria sembla una tapa cada vegada més a prop del sostre del cotxe.
Avanço no massa ràpid. Son dos quarts de quatre de la tarda i l'estiu ho omple tot, a fora i a dins el vehicle. Algun insecte despistat entra de tant en tant per les finestretes abaixades. Manies, no m'agrada l'aire condicionat. El cabell em voleia al voltant de la cara com si jo fos una Medusa motoritzada. Tanta claror em fa aclucar els ulls per veure les rectes que no s'acaben mai.
Fa dues hores que he dinat, dues hores que porto el cotxe, mig estabornida, aclaparada. El primer cop que noto que per uns instants les ratlles blanques de la carretera han fet figa fins a desaparèixer decideixo aturar-me. Tant de bo hi hagués una ombra, però el paisatge és pla, pelat, polsegós... I tot i així la boca se m'omple de saliva, sempre he pensat que els nascuts al juliol estimem l'escalfor aquesta, manies meves (més, sí). Estic suant de valent, diu que les sufocacions aquestes de la menopausa poden durar anys, doncs estic arreglada.
Veig una taca fosca uns quilòmetres més endavant, no m'ho puc creure, semblen arbres. A mesura que m'hi apropo veig que a la dreta de la carretera hi ha quatre o cinc lledoners enormes, tenen les copes una mica esclarissades a aquestes alçades de l'estiu, però fan prou ombra com per acollir el meu cotxe.
M'aturo, baixo a estirar les cames. La cigala que cantava quan encara no havia aturat el motor del cotxe, calla ara, nomes el soroll de les meves sandàlies trepitjant els terrossos.
Descobreixo, darrera el tronc del lledoner més apartat de la carretera, una petita font que degoteja i que ha fet un petit bassal a terra, on abelles, vespes i pardals beuen.
Em fa la sensació com si hagués trobat un tresor, aigua enmig de tanta sequera. Faig girar la rovellada aixeta que corona un bloc de ciment sense gràcia i un fil d'aigua pica a terra i m'esquitxa els peus. Hi apropo les mans, és fresca. Hi acosto la boca, faig un parell de glops. I després embogeixo, començo a llençar-me aigua a la cara, a la samarreta, a les cames, mullant els pantalons curts. Els cabells.
La cigala comença a cantar de nou i jo panteixo de plaer al sentir com l'aigua em regalima per l'esquena, entre els pits que porto lliures sota la samarreta. Gemego, m'he oblidat d'on soc, de qui soc. Oh què bona l'aigua fresca sobre la pell calenta, no ja de juliol, sinó d’anys, que s'hi acumulen traïdors i no la deixen respirar.
Somric i amb les dues mans em remullo la cara, ric i poso tot el cap sota el rajolí de la font, ajupida, els tirabuixons a punt de tocar a terra. Tots els animalons han marxat, és clar. La cigala calla de nou. M'aixeco. I el veig.
Un home, un nano, una barreja de les dues coses. Un noi que deu tenir uns vint anys i que em mira amb els ulls esbatanats. Mira que mai perdo el control i un dia que em passa i encara hi ha d'haver una pobre persona que ho vegi. No l'he sentit arribar. Veig una moto aturada al costat del meu cotxe. Ell porta una garrafa buida a les mans. És alt, fort, més aviat prim, la pell li tiba sobre la musculatura i els ossos com si li anés petita, com si encara fos de la mida d'aquell nen que va ser i que ja no s'endevina ni a la cara ni a cap altra part del cos, excepte per la suavitat i la finor que recobreix braços, cuixes... Porta una samarreta a l'imperi, un banyador i unes xancletes.
Me'l menjaria sencer. És el pensament que em ve al cap.
Avergonyida, xopa, m'aparto de la font perquè ell s'hi acosti i ompli la garrafa. Em saluda, li contesto, s'ajup. Se li marquen les natges sota el banyador, rodones, dures. Penso que les podria separar amb les meves mans, veure què hi ha entremig, potser tastar la seva sal... I el soroll de la moto em torna a la realitat. Ha marxat esperitat, pobre nano, tu diràs, hi ha cada boja per aquests mons de Déu...

Comentaris

  • Fes l'amor i no la guerra[Ofensiu]
    Jam Malson | 11-09-2021

    Dolça i innocent bogeria, la que ens fa jugar amb l’aigua i ens desperta el desig d’una bona rebolcada. Si totes les bogeries fossin d’aquesta mena! “Fes l’amor i no la guerra”, cridaven no fa pas gaire. I, ves per on, encara hi havia qui titllava d'esbojarrada la consigna revolucionària.

    En fi... Follem, follem, que el món s’acaba —i diuen que ara va de debò.

    Per cert, tens un talent narratiu indiscutible. Fas unes descripcions tan plenes de matisos que et posen els cinc sentits en òrbita. Llegir el teu treball ha estat, a fe de paraula, un viatge d’allò més plaent.

    Força i endavant!

  • Vellesa natural[Ofensiu]
    aleshores | 23-08-2021

    “És l'ara i la consciència de que cada vegada hi ha menys temps i només podem anar a pitjor.“
    Això de la manca de temps no és necessàriament un problema en la vellesa, la qual és un procés natural. Has d’haver assolit quelcom del que pretenies, això sí, i no deixar penjat a ningú dels que has ajudat a portar al món.
    Gràcies pel comentari. Potser em vaig posar un pèl patètic el dia del poema.

  • Vellesa natural[Ofensiu]
    aleshores | 23-08-2021

    “És l'ara i la consciència de que cada vegada hi ha menys temps i només podem anar a pitjor.“
    Això de la manca de temps no és necessàriament un problema en la vellesa, la qual és un procés natural. Has d’haver assolit quelcom del que pretenies, això sí, i no deixar penjat a ningú dels que has ajudat a portar al món.
    Gràcies pel comentari. Potser em vaig posar un pèl patètic el dia del poema.

  • UN REGAL[Ofensiu]
    Ravegal | 12-08-2021

    Ens has tingut eixuts tant temps que aquest escrit és per al lector com l'aigua per la protagonista.
    I no ho és només pel temps de sequera sinó perquè cada frase és un regal que entra pels ulls i estimula algun dels sentits, o més d'un. Realment, l'he trobat molt agradable de llegir, per no dir de viure'l.
    No hi podia faltar el toc eròtic, tan fi, com sempre.
    Bentornada.

  • Un àngel.[Ofensiu]
    SrGarcia | 06-08-2021

    La teva narradora potser no ha entès bé les coses. No era un noi que venia a buscar aigua: era un àngel que se li havia aparegut. La bona dona va donar una lliçó de com no tractar un àngel; el pobre va tocar el dos en veure tanta libidinositat i la senyora es va quedar sense el consol espiritual, sense la il·luminació que òbviament tant necessitava.
    Quan la tornis a veure li pots dir que de dones il·luminades ens en calen moltes, de vulgars calentotes ja en tenim prou.

  • Podries haver-li demanat...[Ofensiu]
    llpages | 06-08-2021 | Valoració: 10

    que et buidés la garrafa sencera d'aigua per sobre, amb l'excusa que t'han quedat els cabells mig molls; o que t'esquitxés, a veure com reaccionava; o demanar-li el nom de la font, i així encetar una conversa enverinada; o ... res, bajanades meves, qualsevol d'aquestes opcions hauria restat credibilitat al relat, forçant els esdeveniments. Molt millor el teu final, el que crec que passaria en el noranta-nou per cent de les vegades en què es presentés una ocasió com aquesta. O potser podries tornar-hi un altra dia de juliol, a la font libidinosa, hahaha! Bon estiu!

  • Un relat molt insinuant [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 05-08-2021

    Va insinuant a poc a poc tot el desig de l'erotisme.
    Molt ben plantejant, fins arribar a una sensació molt profunda que es veu la sensibilitat de ser eroticament.

  • Aigua a la pell[Ofensiu]
    Prou bé | 04-08-2021

    Un relat intens, com intens pot ser la calor i la sensació de l'aigua de la font sobre la pell calenta pel sol d'estiu. M'agrada quan dius...per un cop....quan desitg contingut expressat. Però amb tot, el relat és fresc en la forma i divertit al final.! M'ha agradat molt perquè mentre llegia semblava que ja m'hi trobava!. amb total cordialitat.

    PS gràcies pel teu comentari del meu escrit del camí del bosc. És veritat que el vaig escriure pensant en contes d'altres temps ....

  • esquitxos[Ofensiu]
    Atlantis | 04-08-2021


    Un relat ple de sensualitat : d’olors, colors, imatges. De calor i de la fredor d’aquesta mica d’aigua que t’escampes pel cos i d’una descripció casi sense nombrar-la de la narradora (dona, de mitjana edat, amb pantalons curts i cabells llargs, amb samarreta i sense sostenidors...) que fa que te la imaginis. Gairebé un retrat. Ja més explícit el retrat del noi i el desig que sent en el moment de la menopausa quan potser hi ha la llegenda que les dones no som tan atractives. La rialla del final tanca el text amb la frescor que desprèn tot el relat.
    No només és un text descriptiu, sinó que tot ell està ple d’esquitxos de pensaments i sensacions. Molt bo

  • Sensualitat extrema...[Ofensiu]
    Akeron343 | 04-08-2021 | Valoració: 10

    ... tensió creixent fins no saber per on "sortiras"... final sorpresiu que fa somriure.

    És fantastica la manera com descrius, com les imatges i les sensacions relatades es van enroscant al cervell i les fas vives, palpables, a la ment del lector.

    ... i això d'aquests "girs finals" que fan que se't escapi el riure per sota el nas...

    Com sempre, un plaer llegir-te.
    Felicitats
    Gracies

  • Avui els llavis[Ofensiu]
    kefas | 01-08-2021


    Avui els llavis
    amb set d’estiu et busquen
    rondant l’aixeta

  • Boníssim[Ofensiu]
    Canela fina | 01-08-2021 | Valoració: 10

    És boníssim Montse, realment boníssim.
    Me l'he llegit d'una glopada, talment com l'aigua fresca de la font que també m'ha refrescat perquè ja bullia de calor en sentir-me dins del teu relat. L'olor, l'escalfor, el ritme, tot plegat, una delícia! Gràcies per tan bona lectura, una abraçada estiuenca :)

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: