El botó de Madelinoia Bum'Bum (relat entre unes quantes mans, cervells i, sobretot, cors!).- Nova Actualització

Tot va començar trobant un botó que a simple vista semblava un botó qualsevol, d'aquells blaus plans de mecànic. Un botó normal, posem-hi vulgar, que va aparèixer per casualitat en un raconet del maleter seu 600, aquell que treia a passejar tot cofoi els diumenges de trobada. Un cotxe, que dit de passada, enllustrava i netejava a fons cada cop que havia d'utilitzar, com a bon col·leccionista que es preuava i enorgullia.

(fin ací, Anaïs)


Quan el va pispar entre el pulgar i l'índex, notà una certa flaire no gens agradable.

- Botons! - s'exclamà el nostre Filibert Primmirat i Piupelat -dels 'primmirats' de nord i 'puipelats' del sud, cent vint-i cinc quilos ben pesats de greix, ossos i múscul poc.
I de seguida pensà, interrogant-se ell mateix: "Que no l'hauré introduït al flamant cotxe després de la passejada d'aquest mateix matí -prescripció facultativa- pel Parc del Puig. Sí, el malnom que li ha posat de seguida el poble..."Cagagossos." I això que vaig mirant sempre el terra..."

Allà estava. Una mica brut, però intrigant. Hi tenia una flamant vista, amb tres foradets per passar-hi el fil i cosir-lo a ... Un color entre nacre i ataronjat. Vist amb més pasimònia i atenció, fins i tot s'apreciaven tons verdosos i blaus. A més del brut de la caguerada, clar!

(fins aquí Lo Reboli)


En Filibert tenia la vista fotudeta, sobretot quan no estava de filis. I aquell dia havia tingut, precisament, una enganxada amb la veïna de dalt, la Pascàsia Siugranota Raucós, vint anys més gran que ell (Filibert era seixantanouè), que, per enèsim cop, se li queixà del tuf dels testos de maria. Filibert l'engegà, sabia que no el denunciaria, aquella dona d'església maniosa i reganyosa. Per això li havia anat bé la sortideta amb el 600 color ala de mosca i la passejadeta pel també dit 'Pipí can'. La troballa del botó posà en evidència el deix agre de la conversa amb la Pascàsia: no encertava a clissar bé les tonalitats (primer blau de mecànic; després petxinós ataronjat; després verdosenc-blavós?) d'un botó tri-foràtic empastifat de merda.Calia netejar-lo. Amb una baieta velleta més antiga que el vehicle, procedí. D'aquesta manera descobrí que era un botó de qualitat d'upa i material d'upa-upa...i amb unes lletres lletretes menudes menudetes grabades en or. Deien: Madelinoia Bum'Bum.

(fins aquí Mena)


Pensarós i distret va desar el botó a la butxaqueta del pantaló, aquella butxaqueta misteriosa, petita, que ningú sap del cert per quin ús va ser dissenyada. Hi ha qui diu que es pel rellotge de butxaca, els més castissos diuen que és pel condó, fins i tot he trobat aquell que hi porta unes ametlles torrades per si li agafa la fluixera…
Es va quedar absort mirant el botó, però tres idees havien quedat encastades a l’interior del seu occipital i hi estaven arrelant a l’ombra de la minsa activitat mental quotidiana del bonifaci del Filibert:
• Misteri 1: Amb la cura gairebé malaltissa que tenia, com podia haver anat a parar aquell botó llardós, dins del seu temple de llibertat, el seu santuari del desplaçament, el seu estimadíssim 600?
• Misteri 2: Madelinoia Bum’Bum… quin nom més misteriós, més exòtic, més seductor… quina magnificent sílfide d’aura extraordinàriament màgica es devia amagar darrera d’aquell nom?
• Misteri 3: Amb quines arts, males o bones, ja li era igual a aquestes alçades de la vida, se les podia empescar per seduïr sexual i platònicament la veïna de baix, la Parlàsia, noia d’aspecte atemporal, de qui no havia sabut treure cap informació en les poques converses de replà que havien compartit des que va aparèixer a l’edifici, tres mesos enrere.
De fet, per ser francs, aquesta idea ja la tenia arrelada prèviament a la troballa del botó.

(Fins aquí l'Akeró Bum'Bum)

Consirós i meditabund ens trobem al Filibert per prendre una decisió al respecte: Misteri 1? Misteri 2? Misteri 3? Comptat i debatut, s'hi decidiria per la tercera proposta, que de debò no tenia res de misteriosa. Tot , que, de fet i fet, com hem apuntat abans, reflexionà: ja tenia mig enllestit -misteri-, enllestida -proposta-. A més a més,a ell, carnós i abundant, allò dels assumptes de la carn li feien una cosa així com cosigolles pam avall del melic i hi trobava un gustet amistós i plaent pel/pels penjoll/penjolls no habituats habitualment a exercicis excessius d'aquella espècie/classe.
I amb el ferm propòsit, planejà el pla, sense anar-se'n per les branques:

*Ítem 1: Li escriuria un poema anònim, que dipositaria a la bústia de la Parlàsia. Una cosa així com -copiem el poema-:

"Oh!, tendra Madelinoia
en veure el vostre encant
jo pateixo paranoia.
I és que sembleu tan cofoia
per darrere i per davant,
oh, noia, Madelinoia!
que muiro pel vostre amor.

Signat:
Vostre segur servidor"

*Ítem 2: Concertar -o tenia cert!-una cita amb la dita senyoreta. Ja saben els lectors que la poesia mou muntanyes!

*ïtem 3: I no aniria a la cita vestit penjim-penjam. S'abillaria de vint-i un botó. Cassaca blava i pantaló blanc. Camisa a joc. Com? Quina? Potser li calgués compra-ne una.

Després de portar a terme el primer ítem, se n'adonà: Ai! Sempre hi ha un 'ai'. Havia trabucat noms.Una 'confundició' la té qualsevol. Li havia remés a la Parlàsia els versos que, insconscienment, havia fet per la Madelinoia!!!

(fins aquí Lo Reboli)

La veïna de baix, la Parlàsia, endevinà de seguida l'autoria dels versets (l'havia vist dipositar el sobre a la bústia) I, alhora, tingué un trasbalsament: com és que l'anomenava Madelinoia, com l'amor de la seva vida li deia sempre, com? I s'hagué de seure (en un balancí gronxa-gronxi de vímet tipus Emmanuelle amb coixins de seda i blondes) i plorar recordant el seu estimat Madelinoi Bam'Bam, drag queen estrella al cabaret Body Love is Love a qui havia conegut mentre ell es maquillava i ella, treballadora de la neteja, per petició d'ell, li netejà la cara de tanta i tanta pintura. S'esdevingué un moment màgic (etern) en què els seus ulls es trobaren molt fondos.
Cessà les llàgrimes, la noia. Li vingué que tal volta, el veí voluminós no fos un enviat peculiar del més enllà on Madelinoi feia un lustre que hi habitava. Una mort estranya: una ingesta de pastilles que semblaven botons o de botons que semblaven pastilles. I per què?
Si és que aquell veí era un missatger, calia rebre'l com calia i treure'n tota la...informació. Es col·locà un vestit cenyidíssim marcant al cent per mil, de color coral·lí amb lluentons daurats. Tot plegat li conferia un aspecte com de barreja d'odalisca-geisha-deessa. Es pentinà sensualment i es posà perfum de poniol elevat al cub rere les orelles i a més llocs. Faria, inspirà per asserenar-se, el que fos per restituir Madelioni Bam'Bam a l'existència. Li havia tornat contesta escrita i el convidava l'endemà a sopar amb ella: espàrrecs a les gruixudes herbes, vi de Blanes i figues de la casa.

Mentrestant, la veïna de dalt, la Pascàsia, cèlibe fins a la medul·la, havia rebut també el mateix poema. I és que en Filibert, amb el seu problema de memòria, l'havia escrit en full de calc i, empès per algun dimoniet trapella, l'havia introduït per un instertici de la persiana pascasiana. La dona, en llegir-lo, experimentà una suor i una calentura mai tingudes. Hagué de confessar-se que desitjava rendir-se als encants del de sota. Per tant, li va escriure una nota amb lletra fina de plumilla de primera comunió, citant-lo a berenar l'endemà: pa de pessic i infusió de fonoll salvatge. Somrigué amb totes les arrugues en plegar el paperet i va no córrer sinó volar a fer-lo passar per sota la porta de Filibert pensant que, d'indumentària, duria una bata poc beata, curta, amb estampat quadres de vichy, que feia pulcre. I que tenia molts botons...idèntics al trobat per en Filibert. I en una butxaca, una carta no massa antiga, firmada per M.B'B, que explicitava que per arribar a ella calia descordar mil i un botons i després no s'entenia no sabia, la Pascàsia, que deia d'un fill bambanós i una discussió. I com és que guardava encara aquella carta d'aquella bata adquirida en un mercat de segona mà, d'ocasió tot a cent pessetes?

Filibert era fora de casa seva, pasturant amb el 600, rumiant que per disculpar-se regalaria el valuós botó a la Parlàsia. Ignorava que si li girava mooooolta feina...

(fins aquí Guigueta)