Et deixo anar…

Hola, torno a ser jo.
Sé que sempre dic que no t'hauria d'escriure més i sé que no ho haig de fer, però és que ho necessito, em surt de dins. No sé per què tinc aquesta facilitat per dir-te les coses, en el fons no té sentit perquè tu no m'ho poses gens fàcil per fer-ho. No sé si el fet que no em contestis m'esperona a seguir escrivint, o realment em crec que m'escoltes sense jutjar-me. En el fons és que simplement no fas cas, però en tot cas és d'agrair que després em vegis i actuïs amb total normalitat.

Volia dir-te que he entès que ja s'acabat, fos el que fos el que teníem. Fa temps que ho he entès, però no ho havia acceptat. En tot cas sé que ja no és cosa teva, i que no t'haig de carregar aquesta responsabilitat.
Em vaig adonar que t'estava pressionant molt per parlar, que tú no volies fer-ho i realment tampoc no em sabies que dir. Tú tens les teves coses, i jo realment no sé com estàs, si pots arribar a pair tots els cops emocionals que duies ja a sobre juntament amb els que ens ha portat aquest any. Era molt més fàcil quan amb una mirada sabia el teu estat d'ànim, no sé com vam perdre aquella complicitat, però ara tant és ja, crec que tú has trobat algú i suposo que ja no et sents sol, i si en algun moment em vas necessitar ja no em necessites, en tot cas.

Sé que m'haig d'oblidar, ho he entès, però costa tant desfer-se'n d'aquella sensació tan agradable de saber que hi havia algú que sempre pensava en mí; Perquè tot i que mai em vas donar senyals de voler res més, pensaves en mí, ho sé, perquè a tota hora m'escrivies, o em preguntaves que tal quan no et deia res. No et pots imaginar com era d'agradable veure un missatge de bon dia a les 5 del matí, o conversar abans d'esmorzar o de camí a la feina. Que m'escrivissis per preguntar-me qué tal l'última classe o que ja arriaves a casa, cansat.
Sé que tot eren ximpleries, que no ens dèiem res important… però si em sentia sola de cop sempre sonava el mòbil i eres tú, i això no té preu. No necessitava res realment, ja d'aquelles era impossible enganxar-te amb temps, això m'hauria d'haver preparat, però no m'hauria pensat que tot acabaria així. Sabía que era temporal, que coneixeries algú i ens distanciaríem, però en el fons pensava que teníem alguna cosa especial, per sobre de les relacions que poguéssim tenir amb altres persones, que simplement t'agradava compartir coses amb mí, que em tenies tanta confiança com jo a tu, però ara veig que no, i em sento decebuda.

Estic feliç per tú, m'alegro que les coses et comencin a anar bé, sé que has passat moltes coses, i el meu objectiu era cuidar-te, fins i tot quan no m'ho posaves fàcil. Però al final vaig adonar-me que també necessitava que em cuidessis tú, que el pacte era mutu i tu no el vas complir. Em sento dividida perquè per una banda et trobo a faltar moltíssim, perquè aquest temps, tot i que curt ha sigut molt agradable. M'agrada veure't, però cada cop que et veig, cada cop que m'apropo una mica i veig que seguim tenint complicitat sento com si em clavessin la puntada, no puc arribar a entendre perquè hem perdut la connexió. Ja no demano que parlem com abans, ja sé que no pot ser, allò era temporal, mentre et trobessis sol, ho sabia. Però la resta, no entenc per què és tan difícil que poguem ser amics, a no ser…

Realment em conformaria a poder parlar amb tú de les coses que parlàvem, coses senzilles, música, classes, problemes a la feina… Coses d'aquestes… No veig que això hagi de ser incompatible. I sé que si seguissis connectat segurament ho tindria, però no sé quin problema tens amb el temps, amb veure'ns físicament, sempre ho has rebutjat i clar, sé que ara és impossible.

He meditat, he tingut temps per curar-me i ara t'haig de deixar marxar, ja he obert la porta i puc veure com el neguit que sentia s'esvaeix, la necessitat de tu ha desaparegut.
Et puc veure, saludar-te, somriure't, parlar del temps i d'altres banalitats i el cor no se'm desboca, no esgarrapo segons per poder tenir-te una mica més.
No et penso a cada moment, ni et somio, ni repeteixo el teu nom al meu cap. He descobert que la vida segueix, que allò va acabar i que el món segueix donant voltes, i que em queden moltes experiències per viure i moltes persones per conèixer.
Et desitjo el millor a la vida, però els nostres camins se separen aquí.