No ho deixis passar. Contes de l'Erm. Entrega 9

Un relat de: Akeron343
D’aquí a només tres dies et veuré, però hi penso i s’obre un abisme dins meu.

Obro el Whattsap, et miro la foto de perfil... “en línia”... T’estimo- escric.
Vull dir mil coses, expressar-te què em fas sentir, l’ànsia de veure’t que tinc, d’abraçar-te, de sentir-te parlar, de tocar-te, d’olorar-te, de fer plans de futur llunyà amb tu...
Continues “en línia” però no mires el meu missatge.
Entro a Whattsap una hora i escaig després. Última connexió 11:36. Fa 3 minuts. Encara no has mirat el meu “T’estimo”. Deus estar xerrant animadament amb una d’aquelles amigues teves de facultat que gairebé no podeu quedar... O amb els teus germans al xat familiar... o amb algun d’aquells amics “de fa temps”.
Torno a mirar tres quarts d’hora després. Estàs “en línia”. Ja l’has llegit. EL teu silenci se’m clava.
Vaig mirant el mòbil, com un gos que pidola una carícia.
Cinc minuts després el mòbil m’anuncia missatge teu. Salto precipitat, obro, llegeixo un “que tal el matí?”... no em dóna temps a acabar que ja has marxat sense esperar resposta.
Penso que deus estar ocupada fent coses. T’envio quatre missatges explicant el meu matí i intentant iniciar una conversa intranscendent... A tercer entres a la conversa, veig les desitjades marques blaves que “ets aquí”. Envio el quart missatge, ansiós per veure un “..escrivint...”, però ja no ets a la conversa. Continues en línia, però ja no ets a la conversa.
I recordo la teva omnipresència els primers mesos. Com m’explicaves d’uns i altres i com d’estona en estona teníem converses llargues, vives, meravelloses... regust de felicitat...
Però també recordo, estant junts, en moments puntuals, gestos sobtats d’amagar-me la pantalla del teu mòbil quan t’entrava algun missatge... regust de dubte...

Em sento sol, perifèric a la teva vida, intranscendent com la conversa que intentava iniciar només per sentir-te a prop, per sentir unes engrunes de calidesa, per sentir que no estàs tan lluny, mental ni físicament.
I això ja fa uns mesos que dura. No és un fet. És una pauta. Cony de cervell analític.
Fredor, llunyania. Ja em sembla fins-i-tot, que quan m’agafes la mà, no ho fas com abans. Estic gilipolles, ho veig. Quan et demano si estàs bé amb mi, si trobes a faltar res, si t’atabalo d’alguna manera, fins-i-tot, estúpid de mí, si necessites “obrir la relació”(aterroritzat de sentir un sí). Sempre em dius que estàs bé.
Però no em deixa el pensament que et vaig perdent, a poc a poc, engruna a engruna, com els fils de fum d’una foguera que s’apaga, que la brisa imperceptible va escombrant i esvaïnt.

Jo vull ser llum i em sento càrrega. Vull ser felicitat i em sento deure. Vull ser l’esquena nua que et protegeixi de les fuetades que la vida t’envii, el coixí que bressoli els teus somnis més dolços, el raig de sol que escalfi la teva pell mil•límetre a mil•límetre, l’horitzó que et faci somiar en un futur il•lusionant.

Quan estem lluny, estic trabat, sento que la vida és a l’hivern.
Quan ens veiem i sento el teu riure, sento la teva olor, sento la teva pell, i tasto altra vegada els teus mugrons i el teu sexe, i fem el dinar junts, i passegem... quan estic amb tu, sento que estic viu, que tot flueix, que la vida és a la primavera.
Portem un any junts, d’aquest tipus de relació comú, ara, de separats amb nens, veient-nos cada quinze dies. Un any i un mes. Un romàntic, emotiu i familiar com jo es va endinsar en una relació així, armat de racionalitat, amb el desig de fluir i veure què passa, de trenar les nostres vides dolçament, sense imposicions ni esquemes, amb respecte pels espais de l’altra, però lluny d’això el nostre temps es va compartimentant, l’anem aïllant i separant, com dues vides que no tenen res a veure.
Això em fa sentir molt sol i perifèric a la teva vida.

Sona “Don’t let it pass” de Junip…


Allò que està a la teva mà.
Estàs anclat a rutines.
Eleva’t i abandona
la pantalla que parpelleja.

On res està compromès,
res està perdut.
Quan tot està assolit,
res està creuat.

Les notes, els versos, s’escampen per la meva ànima com un bàlsam guaridor que silencia la tempesta que malda per esclatar dintre meu, però que lluito per racionalitzar i redirigir...

Però no ho deixis passar.
No deixis que es tanqui dins.
Tot camí comença,
des de dins.

On res està compromès,
res està perdut.
Quan tot està assolit,
res està creuat.

Però no ho deixis passar… (l’oportunitat / el moment / el temps)
Em somrius. T’abraço. M’inunda tot el que em fas sentir. No em deixa el pensament que et vaig perdent, a poc a poc, engruna a engruna, com els fils de fum d’una foguera que s’apaga, que la brisa imperceptible va escombrant i esvaïnt...
...però em sento embogidament agraït pel temps que la vida em regala amb tu...
...tot passa... res és per sempre.

Comentaris

  • Amor boig[Ofensiu]
    Montseblanc | 23-03-2020

    Doncs això, tot passa, res és per sempre, i hi ha relacions que duren poc, d’altres més. L’important és intentar gaudir de cada instant. De vegades val més un dia de boja felicitat que tot un any de dubtes i temors. Però és difícil aclarir-se, cada persona és un món i cada relació un univers sencer.
    Contestar “què tal el matí?” a un “t’estimo”, i sense esperar la resposta, em sembla cruel.
    Un relat molt real, molt sincer, molt de veritat.

  • La tristor que es queda[Ofensiu]
    Canela fina | 17-03-2020

    Què dura la tristor que s'entesta a quedar-se, quan estem enganxats a algú d'aquesta manera, estimant de forma incondicional, absurda al mateix temps però, com costa allunyar-se d'algú que has estimat tant. Entenc el protagonista i l'acompanyo. M'hi he sentit dins, gràcies per compartir-ho. Abraçada ;)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Akeron343

Akeron343

23 Relats

93 Comentaris

12863 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
Enginyer introspectiu amb vocació d'arqueòleg i redescoberta passió per la Filosofia i la Psicologia.
Havia estat relataire en una etapa anterior, amb dos pseudònims diferenciats, de relats eròtics i de relats introspectius, vaig esborrar perfils perquè pensava que començava una nova etapa vital, net de passat, un punt zero, però sembla que hi ha càrregues no acaben d'alliberar-nos, lliçons que no acabem d'aprendre.

Nova etapa d'exploració, literària i interna meva. Escric perquè em va bé, em centra, em focalitza, m'allibera... sobretot, em fa sentir que puc expressar-me, que algú pot arribar a comprendre qui sóc, i de passada, compartir sensacions, imatges i percepcions, per si ajuden a algú o per si rebo nous punts de vista que m'ajudin a créixer.

Per correccions, suggerències i proposicions indecents em podeu trobar al correu Saoirse343@hotmail.com