Blasfemia (2a Part)

I aquell dia tot va canviar.

Tenia febre. L’enfermetat l’alliberava de les tasques i d’assistir a les cerimònies. Es va quedar al llit enfebrida, amb la ment enterbolida, amb el cos debilitat. Amb la minsa voluntat que li quedava, lluitava per controlar que cap acte o paraula seus, revelessin el seu conflicte, el seu estigma a cap de les cuidadores que entrava i sortia de la seva habitació. Anava despertant i caient en un son lleuger, intranquil, curull de malsons vertiginosos que desafiaven la lògica i els sentits, plens de sons sibil·lants, proporcions incomprensibles i colors malaltissos. Va despertar sola. Tenia la boca seca. Es va incorporar amb esforç i va agafar la gerra amb aigua, per omplir el got que tenia al terra, al costat del llit.

La seva debilitat i el poder il·lògic, màgic i incomprensible del destí van fer que la gerra li rellisqués dels dits i caigués al terra, tot trencant-se en mil bocins.
La seva debilitat i el poder il·lògic, màgic i incomprensible del destí van fer que caigués a quatre grapes al terra quan va intentar recollir els bocins de la gerra de fang cuit.
La seva debilitat i el poder il·lògic, màgic i incomprensible del destí van fer que s’adonés com l’aigua s’escolava per la junta malmesa d’una llosa del terra de l’habitació.

Un impuls inconscient, d’irrefrenable curiositat, va revifar la seva vitalitat i la va empènyer, sense poder oposar-s’hi, a esbrinar que hi havia. Els seus dits dèbils, però desesperats de coneixement i neguit van resseguir tot el contorn de la freda lloseta, amb pressa, amb por que la sorprenguessin. Va descalçar-la lentament amb l’ajut d’un bocí de la desintegrada gerra i amb molt d’esforç, aconseguí aixecar-la. Amagava un farcellet misteriós, antic, mig enterrat en pols, brutícia i teranyines. Un drapot vell, llardós, mig descomposat per l’acumulació de desenis i l’anar i venir dels humans, amagava un secret, una aberració, un pecat mortal, una cosa que no podia haver existit mai.
Va agafar el farcellet amb cura, aguantant la respiració, com si se li hagués de desfer als dits. Va desembolicar el parrac amb ànsia, amb inquietud, amb el neguit d’un nen que desembolica un regal llargament somiat. Entre els bocins del drap, que s’esmicolava amb cada gest, va aparèixer el tresor, el secret.

Un llibre.
Una versió diferent.
Coneixement.

Tapes de pell, sense títols, indicacions, ni orles, però cosides d’una manera que no havia vist abans, tosca, senzilla però molt sòlidament, protegien amb eficiència les fulles de pergamí del seu interior. Va mirar l’objecte amb curiositat, amb admiració, amb veneració, conscient de la seva antigor, conscient de com d’únic i especial era aquell objecte, amb la intuïció, la certesa, que la seva vida canviaria en el moment que els seus ulls albiressin l’interior.

Va mirar amb terror la porta, intentant escoltar si venia algú.
Es va arraulir al jaç, d’esquena al racó de la paret, de cara a la porta, en posició totalment defensiva. Sentia l’adrenalina escampar-se pel seu cos, sentia la consciència que estava fent els primers gestos d’una rebel·lió, unes primeres accions que ningú no havia gosat fer en generacions, sentia com la seva ànima estava a punt de trencar la presa que la mantenia reclosa i que s’alliberaria i escamparia amb la força d’un torrent de muntanya, d’una riuada inexorable. Per fi va gosar obrir el llibre, tot recolzant-lo sobre el seus genolls.

El temps es va aturar.
Li costava d’entendre la llengua en que estava escrit, semblant a la seva però amb expressions florides i construccions que donaven al text una sensació de pausa, de ritme diferent de vida, l’emocionava la riquesa i delicadesa de les paraules triades. El text destil·lava antigor, erudició, coneixement. Escrit a mà, lletra fluida, acurada, no encertava, ni tan sols, a identificar amb quin instrument s’havien pogut fer aquelles lletres, arrodonides i delicades com carícies sobre la pell.
Els seus ulls anaven devorant el relat. Allò que anava llegint feia créixer un abisme dintre seu, un abisme de ràbia, d’emoció, de decepció, gairebé sentia esclatar dintre seu, un irreprimible desig de venjança. Llegia el relat desesperat d’un guaridor, que explicava amb evident pressa, sense estendre’s en detalls, de com cinc generacions enrere, una societat pacífica, il·lustrada, de científics, literats, filòsofs, artesans, comerciants, pagesos i pescadors, basada en l’igualtat, l’equanimitat, el respecte i la recerca del coneixement va ser arrasada per ressentits i cobdiciosos, fanàtics adeptes d’una religió vinguda de ningú sabia on, que a poc a poc s’havia anat escampant entre persones notables amb ambicions de poder. Llegia el relat desesperat de com la cobdícia, la mentida i la violència de l’home va derruïr aquella república del coneixement, va brindar el poder als paladins del demiürg i va sumir aquella derrotada societat en la foscor de la religió, en la dictadura de la riquesa i el control del poder descarnat.
Va llegir amb delit la descripció detallada, concisa de com s’estructurava aquella societat antiga, de les seves normes, creences, llegendes. Es meravellava de la justícia i l’equilibri que s’irradiava d’aquella descripció. S’adonava que tot el que havia après fins llavors era una còpia recargolada i tergiversada de les històries plenes de llum que ara llegia.
Va saber la mentida. Va ser conscient que la suposada Era de la llum en que suposadament vivia la seva societat, era en realitat una burla, una mentida putrefacta, era la foscor pura, l’esclavatge de la por. Va llegir com el narrador s’acomiadava de qui ho pogués llegir, mentre esperava la mort i la tortura amb desesperança i resignació. Va plorar de ràbia.

Va tornar a llegir amb respecte, amb amor, la part on es descrivien costums, creences, normes i llegendes. Va saber que tots els seus neguits interiors no eren fruit d’una ment malaltissa. Eren fruit d’un record de vides anteriors, que misteriosament havia transcendit generacions, per ser llavor, sang nova, l’origen d’una nova era de coneixement.
Va saber que o bé moriria, o bé aconseguiria travessar les muntanyes, alliberant a tanta gent com pogués, i provar de reconstruir l’antic paradís robat.

El camí dels veritables ancestrals es dibuixava clar al seu davant. Va plorar. Va plorar de por al camí incert que havia de recórrer a partir d’ara, de l’alliberament de sentir que no hi havia res dolent dins seu, de ràbia pura. Sentia ràbia, salvatge, roent. I va sentir com la ràbia es tornava fortalesa, com es solidificava i es tornava convicció, resolució.

La llavor de l’alliberament, el fonament d’un món millor.