El follet

Conten les àvies, que al bosc de la contrada fa temps hi vivia un petit follet. Se'n cuidava dels arbres i dels animalons, de les flors i dels camins. Era rialler, dolç, afable, però al bosc es sentia sol i li agradava rondar pels pobles dels voltants per conèixer tot el que hi havia al seu voltant.
Es mirava a la gent passejant, escoltava les converses al mercat, veia als nens jugar a la plaça, espiava amb enveja als enamorats que passejaven de la mà pels raconets amagats. Coneixia tots els habitants del poblet però ningú no el coneixia, donat que no el podien veure. Era petit i esmunyedís, i passava totalment desapercebut per tots i totes. Aix, això últim se li clavava al pit com una espina punyetera, perquè li hagués agradat deixar-se veure, deixar-se estimar, però era un follet i no hi feia res al món dels humans.

A dalt del turó, en una caseta pintada de blau, hi vivia una noia, una humana, que li feia tornar aquella petita espina una espasa pesant al cor. Hi podia passar hores observant-la, el seus ulls brillants, el cabell llis caient-li lliure per l'esquena. Es delia per tocar aquella pell, que imaginava suau, sota els seus dits.
A les nits es quedava fitant per la finestra, observant el seu son tranquil, imaginant el seu somriure encisador. Anava amb compte de marxar sempre abans que es despertés i sempre li deixava floretes maques al espill de la finestra, com si volgués desitjar-li un bon dia.
Tot i que ell no ho sabia, la noia, per la seva banda, feia temps que s'havia adonat i es llevava cada matí amb somriure desitjant trobar una altre flor misteriosa a la finestra. Les guardava com un tresor assecades dins d'un llibre. Tanmateix, es delia per saber qui era el misteriós admirador que li deixava floretes de matinada, així que una nit va decidir esperar-lo.

Quan el follet va a aparèixer a la finestra la noia estava preparada i va anar-hi d'un bot, però el follet era esmunyedís com ell sol i va tenir prou temps per amagar-se abans que ella el pogués veure. Tot i així, ella, conscient de la presència d'algú va parlar-li, va demanar-li que no marxes, que es quedés, i va començar a explicar-li un conte de fades. El follet no va sortir del seu amagatall però es va quedar a sentir la història. Escoltava embadalit la veu dolça de la noia, i ella, conscient que el seu visitant seguia allà va seguir parlant i parlant durant tota la nit.
Quan ja clarejava el follet va saber que havia de marxar o el descobriria aviat, així que amb recança va fer un bot en direcció al bosc, però abans de marxar va deixar caure una flor des de la branca en direcció a la finestra. Amb aquell gest la noia va saber que el seu visitant acabava de marxar.

La nit següent la noia ja esperava a la finestra quan ell va arribar, i el follet va repetir amagatall, decidit a escoltar una altra història. Així van passar més nits, al cap de poc el follet va decidir parlar-li, des del seu raconet i van iniciar una i mil converses, nit rere nit, des de la finestra, però el follet mai sortia de l'amagatall. La noia va acceptar que no podia veure al seu admirador, però a poc a poc el desig de coneixe'l anava augmentant, es delia per conèixer l'autor d'aquell so dolç i encisador.

Un dia, la noia va decidir visitar una dona del poble que deien que sabía de tot. N'estava profundament enamorada del seu visitant misteriós i volia coneixe'l, volia abraçar-lo, sentir el tacte de la seva pell. Pretenia buscar consell per convence'l que es deixes veure però el que li va dir la dona la va sobtar.

“Aquell que pretens conèixer no el podràs veure mai amb els teus ulls humans”

La noia, estranyada per la resposta de la dona però decidida a aconseguir al seu estimat li va demanar que podia fer doncs i la dona li va donar un encanteri, no obstant li va advertir que no podria tornar enrere un cop presa la decisió. Si volia veure'l havia d'aconseguir un peto seu sota la mirada de la lluna plena.

Pocs dies després va arribar la nit en que la lluna brillava enorme sobre el cel. El follet amagat a la seva branca patia aquell dia encara un xic més, conscient que l'excés de llum d'aquella nit el podria descobrir, per això es va estremir encara més quan la noia li va demanar que li regalés un petó.
No va saber que respondre, estava sorprès i espantat, temorós de que descobrís que no era humà, i tan mateix desitjava complir aquella petició tan sobtada i dolça.
“Tancaré els ulls”, va dir la noia mirant de convence'l.

Recelós, va sortir del seu amagatall, i es va acostar amb cautela comprovant que ella mantenia els ulls fermament tancats com li havia promés. A poc a poc es va apropar fins a tenir-la just davant. Sentia com se li accelerava el pols, mai l'havia tingut tant a prop i estava assaborint el moment. Amb un gest tendre, va tancar també els ulls i li va fregar els llavis amb els seus , fent-li un peto dolç i intens.
Tot d'una una brillantor els va envoltar i un remolí de magia els va engolir.

El follet va obrir els ulls de bat a bat, just a temps per veure com la seva estimada es transformava en una espurna de llum que poc a poc va agafar la forma d'una petita fada. Ara va ser la noia la que va obrir els ulls, alhora meravellada i sorpresa del que acabava de passar. Es va mirar les mans i el cos i va comprendre tot el que havia succeït. Va abraçar al follet, ara de la seva mida, i el va besar amb delit.

Ningú no va saber mai res més de la noia ni del follet, però diuen que si passejas per aquell bosc i pares bé la orella pots sentir el cant alegre de les fades i que els camins sempre son plens de floretes quan surt el sol.