Vespre en un petit poble

A la plaça del poble tot just hi cau la tarda. El sol, que ja s'amaga entre les cases, ho deixa tot pintat d'un taronja vermellós que harmonitza amb les figures que animen l'indret. Resto assegut amb una ampolla de cervesa i un petit plat ple de fruits secs que m'han servit amablement al bar, i observo la situació amb calma.
Al banc del costat, la Sònia i el Robert, també cervesa en mà, juguen amb dos infants que se'ls han acostat brandant una mena de dinosaures de plàstic. Les taules de la terrassa són plenes, i la Maruja s'hi passeja atrafegada duent a la clientela tot el que li van demanant i fent comentaris, gairebé sempre despectius, sobre els veïns del poble.
Just davant meu s'hi han posat des de ja fa una estona un grup de nois i noies de diverses edats amb una pilota, i es dediquen a córrer amunt i avall intentant marcar gol al banc de fusta que hi ha en una paret lateral. Val a dir que la gran habilitat de l'encarregat de defensar l'improvisada porteria, un noi esquifit i amb els cabells foscos i arrissats, dificulta als demés l'arribar a l'ansiat objectiu.
Passada una estona i encara amb el zero a zero al marcador, em fixo que la Sònia i el Robert s'han quedat sols i observen, com jo, el devenir de l'emocionant partit. Em decideixo llavors a seure al seu costat per a parlar-hi una estona. Ja és de nit i un únic fanal il·lumina la zona amb no gaire alegria. Ens posem a xerrar i se'ns acosta la Maruja per a oferir-nos una altra cervesa, que ens veiem obligats a acceptar assegurant-nos, això sí, que serà l'última. Després de parlar amb ells una estona m'adono que les taules de la terrassa s'han anat buidant, i a la plaça només hi queden quatre nois que encara juguen amb la pilota, tot i que a un ritme molt més pausat que fa una estona. M'adono també que comença a fer fred. Per sort, la jaqueta que porto abriga força i les quasi dues birres acumulades ajuden una mica a no notar la baixada de temperatura.
Són ja gairebé les deu del vespre i la calma s'ha imposat a la plaça. Ara ja no hi queda ningú, només la Sònia, el Robert i jo mirant l'escena sense dir-nos res. Realment sembla com si s'hagués acabat la funció i només quedés el decorat esperant a ser retirat. Les taules plenes d'ampolles i copes, la font de pedra al bell mig, el banc de la paret amb la pilota de cuir encastada, les cases velles amb les portes i finestres de fusta descolorides i el fanal, que manté la seva lluminositat tènue.
M'acabo el que queda de cervesa d'un llarg glop i m'aixeco per a pujar les escales que duen a l'alberg. Els dic a la Sònia i el Robert un bona nit fluixet i me'l tornen acompanyant-lo amb un somriure. A ells encara els queda cervesa.
Quan pujo a l'alberg m'adono que des de la finestra del menjador s'hi poden veure els camps dels afores del poble i em pregunto llavors si l'endemà al matí farà prou bon temps per a veure-hi sortir el sol, ja que he pogut comprovar que les sortides de sol són realment boniques en aquesta zona.