La cambrera podia resultar una bona ...parella. Anava a dir contrincant!

La mare era la columna vertebral de la unitat familiar. La societat actua en substitució però de mode potser burocràtic, tot i que amb senderi.
Per què no hi ha esperança en aquestes circumstàncies, és la pota de la taula que cal buscar.

A mi en fa l'efecte que les coses molt sovint no es perden per que sí, i no es recuperen per que si. Hi ha aquesta voluntat de recuperació del possible, molt lloable, a desgrat de la protesta que la pèrdua pot signficar.

Bonica evocació nostàlgica - què és sino la poesia-, ben farçida de paraules boniques en les que exceleixes.
No hi ha fugida, o potser sí que n'hi ha. Però no tot sols, és clar.

Això de saber rectificar ho deia de debó, fent servir, això sí les imatges dels anys seixanta. Vaig tornar a l'internat uns seixanta anys després. Em va atendre durant una hora la directora; molt amablement, he de dir. L'educació sentimental que ens van donar no podia ser bona, però amb els anys ja només veus aquelles persones - capellans -amb qui vas conviure molts anys i vas conèixer, en qualitat de persones, sense més. Per això ho explico tal com si fos en aquell moment.

Doncs no ho sabia que la mare de Joan Salvat-Papasseit fos de Miravet. Papasseit és un nom de per aquelles terres. Se n'ha fet poca publicitat del fet, potser.

Roc llop, poeta, en canvi sí que té una placa a la costa de Riago, anant cap a Benifallet pel sender GR 99.

És molt important i difícil oerquè ens pots obligar a rectificar allò que creiem fermament.

Les baralles entre darrer i penúltim resulten patètiques. Una estratificació de dalt a baix.
Aquest diàleg be podria ser, igualment, a la llotja del Bernabeu o a Foment.

Entre el reconeixement del fet i el fet sempre hi ha un temps i aquí la traició, doble, té una excusa. Ara bé, sempre en el fons parles, sovint, de la tensió entre lleialtat i desig i com aquest darrer és més poderós, Però, mirant a llarg termini, la cultura intentaria reduir el desordre i ho aconseguiria, com a mínim en part. Però ves a saber! Per sort, sembla que la viudetat aparèix de forma no desitjada en el relat.

Percebo desconcert en aquesta poema o cançó trista, que resulta per aquest motiu més "verídic": les idees se superposen de forma contradictòria: «Melodia d’amor, poesia de color» quan ens trobem en una ruptura o desamor o en un no entendre’s. Les expectatives no són bones, els motius del des-encontre no es coneixen però queda un bri d’esperança. Al final el protagonista es reconeix trist però alhora esbossa el concepte de perdó, del qual no atribueix demandant o concessionari.
En l’estrofa:

Jo no et tanque les portes
d'aquest, del meu cor,
et regales aquestes frases
amb una bona intensió:

es nota en algunes incorreccions que el poema pot haver sortit impulsivament.
L’estructura que presenta és: detecció de la ruptura i tristesa, ignorància dels motius però amb certa esperança final.

Sembla que dius que la humanitat d'una persona es demostra tenint la gosadia de fer-se les preguntes que cal d'ell mateix. La irracionalitat fracassa, a partir d'aquest moment.

L'addició deu tenir alguna cosa a veure amb (la manca?) les expectatives engrescadores que se'ns presenten, i com a manera d'ajornar la depressió.
Però no sóc psicòleg. Algunes addicions es deuen poden superar, no hi ha dubte, posant ben clarament al davant de la persona addicta la necessitat de sobreviure i alhora alguna expectativa vital d'interès. Potser en el fons hi ha aquesta depressió que (suposo que) comporta el saber que hi ha un final. Ser gran deu ser,aleshoresmla capacitat de fer alguna cosa en comptes de només llepar-se les ferides. Però no n'estic segur.
Però la realitat social fa que agraïm tenir una ocupació (cosa que hauria de venir de fàbrica!) Però es veu que no, que s'ha de pidolar i agrair que ens hagin "cooptat" com als partits clandestins o a la Església) . No m'estranya que ens deprimim i siguem addictes al que sigui.
I, és clar, com no ser gasius amb el nostre cos i els nostres afectes en aquesta ambientn de competència.
Però bé, aquestes reunions on ens reconeixem febles són profitoses, em sembla.
Aquesta benaurança dels sentits, també.

Amb aquesta fina escriptura, una mica cruel amb els personatges. Vols dir que la felicitat np és contrueix, si de cas, es trova, si es pot. I sempre és efímera. Però, tot i així, podem ser imparcials i generosos amb els altres, o amb algú? O com a mínim lluitar per ser-ho.

Al President de Veneçuela, Nicolás Maduri el van segrestar, no capturar.

Ho deixo en suspens.
Hi ha una nostàlgia del temps passat, en els versos, però que va ser si fa o no fa tan dur com el d'ara.
Si bé s'hi afegiex la mercatilització (i el control) de totes les esferes individuals: això si que seria nou.
La força dels quatre que ens vigilen a tots (en lloc de vigilar nosaltres que fan aquests quatre), és molta quan renuncien ja a les justificacions clàssiques, a amagar les seves accions de psicòpates.
Però, tot i així no són invencibles, com no ho eren al 1939.