Deia el poema de Celaya que ens cantava Paco Ibàñez, quan des del pis que cites es palesava aquella brutalitat.
Tan necessària sempre.

En el món hi ha sorpreses i les coses no són sempre el que semblen.
Les idees canvien, però en aquell moment l’acció que va fer el nostre regidor va ser valenta i s’ha de dir. Realment, el social s’ha va creure o temer. Ja era de dretes aleshores? Qui ha de ser d’esquerres ès qui no té sinó una jeca i ni tan sols la pot canviar!

Poses l’èmfasi en allò present i quotidià, em sembla.

Al país dels cecs Wells mostra que cal convertir en cec al que hi veu, pel seu bé! I pel de tota la comunitat. No li serveix (al que hi veu) , doncs, la seva major informació o cultura. Que concluim?

Al país dels cecs Wells mostra que cal convertir en cec al que hi veu, pel seu bé! I pel de tota la comunitat. No li serveix (al que hi veu) , doncs, la seva major informació o cultura. Que concluim?

Per cert, et faig cas en la teva predilecció pel món clàssic i em compro de segona ma a la llibreria on l’esquena del carrer Astúries canvia de nom, més enllà de la Virreina, a Barcelona, el llibre de Sòfocles, “Les dones de traquis” i “Antigona”. Traducció al català de Carles Riba i publicat per primer cop a l’any 51 (quan encara faltaven dos anys per a que jo nasquès i on vaig nàixer els maquis feia poc que havien executat a la plaça de poble a tres franquistes amb mala llet, massa poc tenint en compte les que organitza a per allà el règim) És a dir, que fa molt, quan encara es parlava català. Per això he aprés i aviat se m’oblidarå el significat de: taujà, perfer i pervenir. Les obres de poeta dramaturg, que es veu que va viure més de noranta anys i va ser actiu fins aquesta data, que han quedat són 7 i les incloses en el llibre són com deia “Les dones de truquis” i “Antígona”. M’he hagut d’empassar fins a quatre pròlegs del llegit adversari de Segarra, però bé, ja estic recuperat. L’acció seria de les que t’agraden. La relació entre Hèrcules i Deianira la seva dona, a la primera de les tragèdies, promet.

Aquesta història ecònomica ja no és l’habitual.

Però, igual són símils, personificacions o hipèrboles,...

La teva composició és un continu devessalll de metàfores, cada cop més contingudes i orientades, malgrat la energia amb la qual les projectes, però sempre afortunades.

Més real i profunda del que sembla aquesta lluita pel domini de l'espai.

...bé, a mi els jocs de trons també m'avorreixen, que em sembla que és el que dius aquí.
L'autor sembla que es digui RRMartin&Co; no és literatura pròpiament, sinó pura mercaderia i desencanta als joves tot fent-los pessimistes i alienats
(He dit!)

M'han vingut al cap aquestes dues figures de l'època de "M.Rajoy".
Formes aquesta visió del mon dels teus relats: de violència i de reaccions inversemblants. Sobre la tela de l'enfrontament social (que es va produir amb força cruesa als anys 20 i que va guanyar la patronal per més del doble de gols, però era perquè tenia comprats als àrbitres!) descrius com es forma aquesta espiral de violència i traïcions (també ha passat en diversos moments de la història, sobretot per part de les forces progressives, que per salvar la revolució han acudit a mètodes injustificables, la qual cosa no invalida el seu intent de superar situacions preexistents, encara pitjors; i si algú té altres solucions, que ho digui!)
El pensament, la visió de futur en l saviesa del poble, la gitana que és capaç de predir que pot passar i amb el seu pensament desencadena els dubtes dels pistolers.
No ens de sorprendre que la base de la violència dels que dominen la societat des de sempre, s'empari en formes com les de la senyora Úrsula. Al capdavall, són les que justifiquen la violència (com ha estat el cas amb la segona república espanyola.
En fi, sempre suggereixes moltes coses. He trobat, per això, que per a tanta varietat d'idees queda un pel curt o tallat el relat.

Bon dia al Sr. personatge convertit al feminisme! i al seu autor.
Ho he trobat ben explicat i ambientat.
Dos mons tan diferents que van entrant en contacte progressivament o que potser xoquen, però és inevitable: quina cosa no xoca ja amb el vestit verd, de camuflatge i l'escopeta amb funda a l'espatlla.
Una convergència que s'explica per la ridiculesa de comportaments masculins passats de moda. Hi ajuda el pensament crític encara que sigui aquell més destinat a fer-se veure coma intel·lectual que a complir la funció primordial que té.

El nostre home-carall, realitza el seu destí a l’arma d’artilleria. Un món mirat de l’inrevès.

Moltes gràcies pel comentari, el primer, igual que el primer relat.
Un present acompanyats, és el que ens cal i és insubstituïble. Una companyia que sumi més que no resti. I, real, no virtual. Allò present però transparent, com si no hi fos, tampoc seria suficient.