M'agafa, la lectura, tot sentint a Montse Castellà que canta "Endavant".
Al·legòricament diria que quan naixem no estem precisament massa presentables i només la que ens ha fet es desempallega de la visió dels fluids que encara ens cobreixen i es concentra en allò de debó important i abraça el que esdevindrem.
Les dues dones representen alhora la persona - a respectar - i el privilegi.

Els dies bons de tardor són molt bonics també.

El pare te l’actitud de la època i s’ajusta a l’estàndard sexoafectiu oficial.

a l'abast dels que gosen atansar-s'hi, diria.

Començo a tenir por del que puc arribar a escriure en el proper repte, no sé! Heråclit? Paramènides?

Els nens són dúctils i es poden redreçar malgrat tot, com sebla que dius. Sembla com si hi hagués un pla específic destinat a la infància palestina volent planificar un escarment a llarg termini (i sota supervisió Occidental)

de sentiments que surten de la ment i que es personifiquen, deu donar lloc a una experiència singular gratificant.

Em volia referir més concretament a "Ulls clucs" que saber que som finits ens pot ajudar a viure millor la vida que tenim per davant i que sovint hi avancem sense conèixer del tot que ens depararà.
Moltes gràcies per la lectura.

Tot és un terme molt taxatiu, segurament hi ha mediacions socials, o facetes de l'individu (feina, família, amics, altres interessos, trets psicològics de cadascú...) que interfereixen en aquesta totalitat.

Es destaca aquesta relació de companyonia femenina i d'exteriorització de sentiments que són a dia d'avui, com a mínim, espai de la dona com la conexiem, i que ens sorpren i ens atrau.

Silenci de cossos i d'ànimes, que no ens fa cap bé als que estaríem aparentment "protegits" del perill d'esquarterament.

Gràcies per avisar-nos. Hem entès l’al·legoria.

Encara que les circumstàncies siguin adverses, sempre pot haver-hi alguna escletxa pe sobreviure.

La veu, allò més expressiu de la persona, que s'ajunta amb altres veus i que les reclama, de vegades des del límit de l'ofec i d'altres, no, per pura simpatia.

La lluita entre la mandra i la calma, que serien dues coses diferents. És a dir, sense presses però també sense ensopir-se: gaudint cada instant.