T’agrada el retorn i el practiques en la realitat i també en més d’un poema.
Ben retornada.

Potser es un cas com el de la Bíblia: veure els defectes propis en cara d’altri. Un cas d’alienació.
Projectar, em penso que en diuen en psicologia.
Pel que fa al teu comentari, jo diria que quedar-se només en el lament, en un cas que seria equivalent al del setge de Varsòvia no és pràctic per a les víctimes, però tampoc per a tots, per a la resta. Res no passa gratuïtament.

Anar-lo a cercar. I reconèixer-se en l’esforç alié com li passa a la prota.

Està ben trobada aquesta imatge de les dues persones que es creuen i fins a cert punt es confonen.

Porto barret quan em ve de gust, sigui dins o fora de les cases.
…
En totes les persones em veig a mi mateix. Res més i absolutament res menys. I allò bo i dolent que dic de mi mateix ho dic dels altres.
Cant a mi mateix, 20.
Molt ben explicat l’episodi.

Nostalgia i agraïment, mirant enrere, cap al principi del camí, on hi ha, per sort un pare i una mare.

Però, alhora sense deixar que es desbordi o perdi efecte.

Bon dia
El llenguatge dels llavis condiciona la expressió. I demostraria que la seva sensualitat en les persones no és més que una important relació social, molt per davant d’un fet purament hormonal.

Janés Stewart també mereix figurar al relat, em penso.
A la Doris Day li esqueia un paper de mare de família responsable i enfeinada. Per a mi, però, la mare perfecta era Íngrid Bergman.

La portanveu del govern de la fal…vull dir del sociolistos, m’ha semblat que prenia aquest tó de “cautivo y desarmado”, també. Que n’estava de cofoia que per fi els enemics d’España no tinguessin majoria al Parlament.

L'art existeix per a alguna cosa!, sembla que dius.

Per explicar - l'escriptura - com és la vida, sense condicionats; o com hauria de ser aquesta vida.

Vens a dir que els altres modelen el que som: si et diuen cavallot - per algun motiu objectiu- acabes sent cavallot tot i que inicialment t'encaminessis o t'encaminessin, a ser una altra cosa. Després ve la realitat: et dediques a vendre una mercaderia que de vegades no és sinó al pròpia naturalesa física.
El mercat ho acaba dominant tot ja que ordena els assoliments en termes monetaris, i no importa si has cultivat enciams o has distret al personal amb complicades maniobres aèries sobre una estrada o tatami.
Naturalitzem i acceptem la realitat en la qual ens ha tocat viure.

O sigui, que el sol acte fisiològic i conductual del gosset, va engegar la creativitat al llindar mateix de la filosofia, doncs.

En realitat la protagonista del relat necessita una relació sentimental estable de manera principal, d’aquí sorgeix la frustració posterior. Sabut això, una alliberament de tensions immediata no hauria d’haver estat un problema en si. Probablement, aleshores, és el rebuig a prosseguir la relació, no aconseguir ser valorada l acceptada, com a companya sentimental permanent, allò que deprimeix a la progagonista.
En l’estat de coses actuals, una afirmació en la relació sentimental és alhora una negació de la llibertat i aquí hi ha un problema difícil de resoldre. Però, jo també crec que a la protagonista li cal, potser, insistir, de bones maneres i no llençar la toballola a la primera. Potser els contes de fades, de l’enamorament boig, etc, en el seu extremisme sentimental poden fer mal.
Per arribar a la tendresa potser cal encara més temps, arribar ser avi.

Doncs, m’he posat a sentir la peça en qüestió, per cert, tenia associada la partitura simutània amb un aspecte de cosa força complicada d’interpretar, hi he de dir que, per a mi, cap al final Chopin (darrer mig minut), fa un gir optimista i alegre.
Del poema m’agrada que estigui dividit en tres parts, cap d’elles no se surt d’un to pessimista, però el fet d’escriure ja ho té això: desempallega.
(Tot sigui dit amb el permis de l’autoritat competent de RC)

Gràcies pel comentari. Això del retorn em porta una seixantena ‘d’anys enrera: un estrany personatge que tenia relació amb el poble, retornà. Dic estrany perquè ens preguntà a un company i a mi: què valia més 1000 persones i un gosset. Jo vaig respondre 1000 persones i el meu company, més enginyòs, un gosset i va rebre en premi una pesseta. Es banyava al riu i el veïns baixar petit en l’ampli riu en ple octubre portat per la veloç corrent. Un bon dia es va ofegar. Aquell tipus de retorn de la persona és el que m’hauria donat l’argument del relat.