Sí que porta records aquests relat. Aquell neguit i aquella són de matinada!

Quina va ser concretament, la reacció del nebot? Va tornar-se bon minyó? La va fer servir a l’escola per Espantar la mestra? El va absorvir la botella i es va transformar en …
Salut i més salut.

M’imagino que la lectura de El Capital volum II on es menciona (críticament, clar!) el misteriós combustible flogist, t’haurà inspirat. Com t’ho fas? Com sobreviure a la feixuga lectura dels fluxos intersectorials que s’hi presenten? És millor la guillotina?

I agraït pel català que gastes que jo he sentit i que ja no es troba.

Trobo interessants les teves històries i ben escrites.
Quan me les trobo me les llegeixo amb interès; potser per un tema d'edat en resulten atractives.
Crec que els que escrivim som més de dir que d'escoltar els altres.
I sobre el tema que proposes; "morir-se tot sol és un símptoma de la nostra soledat", em sembla que és signe del nostre temps. Sobreviure "en el mercat!" obliga a despersonalitzar-se una miqueta: tot allò que no permet vendre's o vendre, sobra. Però no volem ser col·lectivistes! i ens agafem a aquest mode de vida que ja comença a caure a trossos per la banda medioambiental.
Tot això es desfarà com llàgrimes en la pluja, diu el robot en el seu soliloqui final. Tant i fa si es davant de la tele o al mig del carrer. La pregunta és què deixem als que venen darrere.

Del pare és, doncs, molt important. Guarda els detalls preuats
, que van units a d’altres menys bons, indefectiblement. És un “pack”.

Del pare és, doncs, molt important. Guarda els detalls preuats
, que van units a d’altres menys bons, indefectiblement. És un “pack”.

En el lirisme. La llum, la vida, la mort,..

Ens creiiem allò que ens volem creure i ens convencem tot sols.
Aquest estil indirecte i irònic en el qual la realitat va sorgint per si sola, et surt molt bé.

el relat,la primera sorpresa queda tancada pel gir final també sorprenent.

I fa pensar.

“És l'ara i la consciència de que cada vegada hi ha menys temps i només podem anar a pitjor.“
Això de la manca de temps no és necessàriament un problema en la vellesa, la qual és un procés natural. Has d’haver assolit quelcom del que pretenies, això sí, i no deixar penjat a ningú dels que has ajudat a portar al món.
Gràcies pel comentari. Potser em vaig posar un pèl patètic el dia del poema.

“És l'ara i la consciència de que cada vegada hi ha menys temps i només podem anar a pitjor.“
Això de la manca de temps no és necessàriament un problema en la vellesa, la qual és un procés natural. Has d’haver assolit quelcom del que pretenies, això sí, i no deixar penjat a ningú dels que has ajudat a portar al món.
Gràcies pel comentari. Potser em vaig posar un pèl patètic el dia del poema.

És important, la vida, la mort, la sorpresa, la frontera, la força de la natura.
L’escull, és una imatge que conservo de la infància: vam baixar en barca per “lo riu”, amb quatre anys, No vaig gosar pujar un moment a un escull des de la barca estant, es podia caure a l’aigua, o quedar-s’hi sol a dalt. Però era atractiu fer-ho, clar.

la rima i el ritme s'adiuen amb el contingut irònic i alegre.