“…l’equiparació de sexes en el món laboral no es podia completar en un sistema com el capitalista, regit exclusivament per l’afany de lucre. “

Costa de trobar algú que insinui la historicitat de les relacions de producció: coses que avui són d’una manera però que ens pot convenir que en siguin d’una altra. Especialment, quan de NU ens fan un darrer avís abans del xoc definitiu amb l’iceberg i mentre escoltem impassibles l’orquesta servant ben fort la nostra quotidianitat com si la força en servar-la ens podés salvar.

Vaja! Una història que no és trista. I acaba (de començar) bé.
Un pressing força indirecte, per sincer?
Felicitats.

Malden per percebre el menor tros de bellesa de la vida dins de les limitacions naturals nostres. Malden per fer-ho, i reeixím no se sap ben bé per què.

Però també passa, a favor nostre.

Bonic regal en forma de relat: la part bona i la dolenta o més amagada nostra van en un "pack".
La moda seria un convenciment intern no és una mera qüestió externa.

Necessitem una dosi d’irracionalitat congruent, tornes.

Necessitem una dosi d’irracionalitat congruent, tornes.

Necessitem una dosi d’irracionalitat congruent, tornes.

El Guinardó i el parc, formen l’espai personal en el qual m’he mogut durant molts anys a Barcelona, la banda sonora. Hi tinc un vincle molt especial i l’he anat coneixent amb els anys per totes les seves bandes. Gràcies per explicar-lo.

Una bona manera de dir que no anava ben preparat i ell mateix es posa les través o provenen de la pressa i improvisació. Cal pau.
Presenta un ritme accelerat el relat quan li fa falta. Estil que s'adiu amb el missatge: compte amb les presses.

La mare t'anuncia el perill i la parella el propicia l'element material de la mort per culpa dels propis instints.
Però, sobretot, jo hi destaco la ironia que hi apliques; és malt bona i necessària suavitzar el tema i posar-hi distància.
Al final és una vida prou llarga, no necessàriament a retalò que indicaria mandra o deixadesa.

Títol
Semàfor àmbar

Això a la època franquista era gairebé impossible: l’expressió pública de la eròtica homosexual, excepte que fos en to buslesc. Per això, cal deduir que Ja va tenir lloc en la “democràcia “ postfranquista.
Hi ha alguna cosa d’obscè en el “piropo”, una superioritat atribuïda per defecte que el fa sospitós . Nomès una interpretació del text natural, sincera i no abusiva el farien soportable.

El mès patètic ès quan el treballador defensa la tasca encomiable i incansable del patró, “donant” feina en benefici de la societat.
Ja que es pot treballar sense que hi hagi mercat, mercaderies i patrons,….provem-ho.

Ella era el camí, la veritat i la vida. Qui creiguès en ella no suspendria mai.