Ground control to Major Tom,…

Vull dir que em repeteixo sense saber-ho.
Metàfores. A "L'Irreparable", la pèrdua de la bossa s'assimila a allò també irreparable: la pèrdua de la vida.

Joan, poesia és el que diu aquell robot a punt de “morir” dalt de la teulada, a Blade Runner, quan en el seu soliloqui diu, més o menys: tot això desapareixerà com llàgrimes en la pluja,…
Bé i també si has sentit recitat Núria Espert el Romancero Gitano de Lorca. A mi em va agafar ja grandet, al Romea.
O llegint Miguel Hernández, únic poeta que he llegit amb cert deteniment. Jo crec que aquest t’agradaria. És un poeta pagés i pastor, barroc i amb força mètrica.
No defalleixis.
La teva divagació sobre quelcom com la t escapçada ja va per aquí.
Salut!

La vida en l’entorn rural.
Els canvis i la nostàlgia; els canvis i l’adaptació.
Una descripció poètica.

Si fóssim allò que recordem de nosaltres, llavors, com el record es transformaria de manera involuntària, seriem l'objecte d'aquesta transformació provocada per no se sap què o qui. Probablement per una idea motriu bàsica de nosaltres mateixos que en algun moment ens van inocular.
En realitat, doncs, seriem el fruit d'aquesta idea o partícula bàsica. Nosaltres mirem de remodelar-nos d'acord amb aquest pauta de forma involuntària i també en certa manera de forma voluntària per la nostra més o menys limitada autoconsciència.
Si allò que som depèn exclusivament de la nostra voluntat (en fregament constant amb la realitat) no tindria sentit que els records es modifiquessin tal com dius.
Quin embolic m'estic fent.

Em semblen l’autèntic propòsit del relat, i no li caldrien acompanyaments, que poden despistar.

Dos que congeniaven naturalment (perquè havien conegut la realitat crua) resulten damnificats per uns indocumentats mancats de empatia, orientats amb consignes, des de dalt.
La impossible comunicació humana, quan queda mediatitzada per “l’establishment”.
La naturalitat és més eficaç. Però les disquisicions amorals populars, resulten també sobtades i sorprenents.

Una bon aïllament social temporal pot ser bo de vegades per a tot al grup, abans de cometre qualsevol animalada, sí. Això permet de conservar els “amics”.

Sergi,
M’explico el teu poema en clau d’extreure allò de negatiu que portem dins: un exercici de neteja de material de rebuig.

En el teu estil de fer d'allò romàntic la cosa més preuada.

El nostre món interior potser un gran desconegut per altri. Les nostres decisions quan afecten l’entorn són difícils de prendre i sempre queda el dubte de si hem fet bé, perquè mai hi ha cap solució perfecta. Alguna cosa interior acaba determinant el nostre camí, com si fossin predeterminats per uns paràmetres que respectem.
Estem sols, més sols però vius, si ens centrem principalment en la nostra supervivència. Potser aquesta gent extrovertida i fins i tot, qui sap, més valenta, tingui raó però no ens podem canviar per ells.

Coincideixo amb el srGarcia.
Ens creiem allò que ens interessa per inversemblant que sigui i encara que sigui fals.

“a aquesta hora del mar i de la veu,
quan el temps no és ja més que una aresta
llimada a flor de besos, de gemecs
de paraules rodades fins al tedi.“

Que queden solemnes i elegants. D’acord amb el text farcit amb símils i metåfores, o com es digui.

amb un mateix o amb els altres, és el nostre destí. Víctimes de les nostres contradiccions amb les partim i amb les que arribem al final. Bonica paràbola la dels escacs amb les armes esmussades, però, batalla a fi de comptes.

Valgui la redundància.