De vegades repicar i dir missa deu possible.

Escoltar converses i pensaments sol ser molt instructiu: sóc jo com els altres o sóc diferent?, per exemple, seria un motiu per l’escolta. Però el mateix es deu aplicar als serveis de subscripció de sèries, pel·lícules i documentals. I de les novel·les, si ens remontem més enrera.
Els altres sempre són motiu d’interès. A la vora del foc, igual.
A partir d’ara, per això, em fixaré més en aquella capsa que hi ha a les estacions del tren i que te el rètol: Calces, a veure si és que em perdó alguna cosa.

és, o pot ser, pas anterior a fer un salt cap a endavant.
(ara ho he pugui acabar de dir!)

Adaptar-se o morir, sembla que diguis.

Adaptar-se o morir, sembla que diguis.

Adaptar-se o morir, sembla que diguis.

Fas com un retrobament sensorial i de connexió amb el que ens envolta. Lluny per un moment de la relació amb els altres, que deuen tenir les seves preocupacions.

I prosseguir en català, ho tinc comprovat, mirant, això sí, d’explicar-se mirant als ulls.
I mirar als ulls del policia que controla l’entrada a casa teva per verificar que sí que estàs fitxar allà, que passis, que cap problema, que ets legal, home!

Bones preguntes: per què no posem tots dos peus damunt la barca i en mantenim un a terra? És estable, aquesta posició?
Però, tornem a aquesta pregunta fonamental que formules: podem ser en tota la nostra totalitat d’una altra persona o podem tenir un racó propi? És això una traïció una fugida, o un anar per tornar? O un tornar lliurement?
Ara bé, des d’un punt de vista contrari: es pot donar corda eternament? Tampoc.

Se’n sol dir. La gent de vegades “no ens entenem”, i és normal, però en qualsevol cas, mai no soportem ser menystinguts, cosa natural.


Moltes gràcies pels aclariments via Google del poeta Alareer. Podem veure com des d’una suposada legitimitat basada en una elecció (condicionada per la propietat del mitjans de comunicació) es pot destruir sistemàticament tot el que conforma una societat: els periodistes, els metges, els poetes, …I sobretot els nens. El coló (sapiguem-ho aquí també) no és gens pietós.
Destrueixen tots els equipaments, escoles, hospitals, biblioteques,…amb una sistemàtica esfereïdora.
No sabem si això és el que ens espera a “Occident” si ens plantem.

Se capaç de retenir el fugitiu per demostrar-li que rea millor romandre ès una gran qualitat: humilitat i veritat.

És el que té la música que et transporta i et provoca l’evocació i en el teu cas la paraula.
En el poema que m’has comentar, jo només soc responsable de la traducció.

Emoció, canvi, nostalgia, lirisme, reflexió, acceptació, potser penediment o reconeixement de mancances, sembla que dius. Tanmateix hi ha una finestra per sortir-se’n. Això és els que jo entenc del relat. Mentre seguim pendents de la bellesa i la validesa del que ens envolta.

Es fa llegir amb força interés. Te alguna cosa que atreu. La forma d’explicar-ho és una, però el fons del relat també n’és un motiu: esperem una solució a un problema de sobreabundància, inquietant. La barreja de la vida quotidiana i el surrealisme ajuden també.

Hi ha gent que mai deixa de ser jove. Enhorabona per aquests.
Potser el compromís o solució és saber deixar ben resolts els temes econòmics de cara als familiars. Perquè la vida fa moltes giragonces inesperades.