Mons en els quals hi passen coses inversemblants, contradictòries, erràtiques, que deixen perplex. Però res d’això no importa aparentment. No hi ha concepte de raó o justícia. Allò just, per exemple, seria poder manifestar-se lliurementmi amb equanimitat.
Però, tot i així la nostra part irracional si veu representada.

Deu n’hi do. Em podia pensar que sortiries, si de cas, amb qui pe Raymond Poulidor anava en bici llegint l’Humanité Dimanche, òrgan del PCF.
O si Alemanya Federal havia d’haver guanyar el mundial d’Anglaterra amb Use Seeeler i Beckenbauer contra els germans Charlton.
Però no, la figura de Lenin apareix de sobte. Estava malvivin a Suïssa quan els alemanys el van conduir en plena guerra cap a Rússia en tren. I no es va deixar pas prendre el pel.
Em sembla que el pacte amb Krupskaia devia ser de tipus modern ateses les circumstàncies amb que es movien els revolucionaris sempre aconsigats per la temible Oksana del Tsar.
Llàstima que Rosa Luxemburg no pugués acabar la partida a Alemanya i va acabar passant força temps al fons de les aigues de l’Spree de Berlín, a mans dels inefables FGs del moment.

Moltes Gråcies pel comentari.

Allò que perdura i deixa empremta.
Comença i acaba amb la tardor, el poema, com un acord músical de cloenda de la tonalitat.

Si la tarda és plàcida ja tenim molt de guanyat, el fred és menys punyent, tot i que mai mo sapiguem del tot el que ens passa. Però, sí.

Laura es el personatge a qui es refereix Francesco Petrarca en els peus poemes. A qui pràcticement no va arribar a conèixer.

Ara que repaso Walt Whitman les nits que em desperto de matínada i vull tornar a agafar la son entenc més la teva forma poètica, tipus riu que flueix i va deixant el seu pòsit. Hi guarda semblances. Has de deixar caure les paraules per cercar la substància, a cops.

Doncs a amagar mòbils! Si funciona…o descuidar-se’ls tontament al llit.

Això que m’has dit: per què tremolava el Sr. japonès, jo ho atribueixo al pànic escènic, a l’stress,….que ens va transmetre als presents, menys al moderador que seguí impertèrrit.

Li projectem els nostres pensaments. I quedarien com cosa aliena.

Un s’ho mira de lluny i l’altre viu en l’escena i combrega amb la realitat que estima i descriu.
Sembla que plantegis que el coneixement no es pot dissociar de la vivència pràctica personal, o que no existíria fora d’aquest pla vivencial, sent impostura.

Hi ha un moment inabastablement reexit i després devem tenir de baixar a la realitat, clar.

Faula prioratina que interpreto com: fugim de solucions ràpides i senzilles a allò que es força complicat, a les Vilelles i arreu!, però malgrat tot seguim intentant d’explicar-nos el món.

Queda molt per escriure! No correm!

I manca absoluta de valors morals, com si es tractes d’un bomber piròman; un filàntrop interessat, ja seria mes normal.

Va bé una dosi de realitat. Te les seves coses bones l’absència de llum, però la claredat ens alerta.

“El final de cada vida humana s'ha establert en setanta anys. “
Això és injust.