Coincideixo amb el que es diu més avall: tots apunten coses interessants, però en deixa parat aquest canvi de temps de verbal que fas i em retreu, en part, de gaudir del poema.

La película que feien ahir al Verdi (Dijous imprescindibles) ho plantejava en termes semblants.

Les dones tindrien un inconvenient addicional per ser lliures en el mon que ens ha tocat viure, on tot es presenta com mercaderia: ser productores de noves persones. Aquesta força productora, es posseïda, com ho és la terra, per exemple. O sigui, una cosa bona, una capacitat, es convertiria en motiu de submissió. No és estrany, doncs, que moltes dones defugin ser objectes i en part pateixin degut a aquesta decisió, que les posaria al peus dels cavalls. (Això m'ha semblat entendre que diu Lise Vogel, filla de brigadista internacional)

M'agradaria molt poder saber quina una se m'empesquen les elits de debó (el 0,1%)
Em temo una solució de guerra i eugenèsia, davant la crisi medio-ambiental que es dibuixa ja a l'horitzó. Necessiten una certa base social, esclar! Posar uns contra els altres, la majoria. Això no ha fet sinó començar.

El poema sempre té aquesta dosi de realitat personal íntima per sobre de la prosa i que ens fa pensar en l'escriptor/a. Aquest en seria un exemple (tot i que és una construcció!). Conèixer del tot la persona que camina amb tu és impossible, diria jo. Per això per sobre de la racionalitat, hi ha el poema i el llenguatge de les mans i en el fons una fé en que allò bo que pensàvem del altre, que camina el mateix camí a la nostra vora, en alguna mesura és cert, o com a mínim mereix comprensió que va més enllà del llenguatge verbal i arriba al llenguatge de les mans, o de la música.
Formalment m'agrada del poema la disposició de les frases, adequades al que s'expressa.
L'objecte "mirall" , per més doble que sigui, ens reflecteix, principalment, a nosaltres. És com en els somnis, on segons em digueren, tots els personatges seriem un mateix.

Les dones ja no volen (ni poden! amb el pa que s'hi dona) reproduir la força de treball, els de migdia pugen i pugen i tornen a pujar perquè volen menjar calent tres cops al dia i els de la prosperitat compartida ho fien tot a la nova energia que permetrà jo que se què.

La litúrgia deu ser important però l'oficiant ho és més!

La foscor que uneix i no és anguniosa.

Sembla que la mare sempre hi és, com un punt cardinal.

Per una raó O altra, la nostra mecànica acaba deixant de funcionar (diguem-n'hi temps d'això que hi ha mentre funciona)

Sembla que la mare sempre hi és, com un punt cardinal.

Per una raó O altra, la nostra mecànica acaba deixant de funcionar (diguem-n'hi temps d'això que hi ha mentre funciona)

No sé què dir més, a banda d'això.
Potser com ofensa pel marit pot estar bé, diríem, però sempre és millor no simpatitzar amb cap-de-con!s. Igual eren grans persones, per això; qui sap.

Coincideixo amb això que dius. Però sentir la paraula pau entre tant bomberlayen com corre per aquest mitjans ultra-controlats de la dreta, fa goig i indica intel·ligència. L'ou de la serp no va desaparèixer amb la serp fa 80 anys, perquè es conserva i cria dins del propi sistema econòmic vigent.

Ara m'has fet recordar una caiguda pel forat de l'escala al col·legi: el meu amic baixava la barana sense mans, agosarat com era. Per sort va caure al darrer replà. Va perdre el coneixement de la patacada i només es va trencar el braç. Suposo que vaig anar a cercar ajuda no ho recordo, fa uns 58 o 59 anys d'això. És un fonamentalista religiós, em penso. Potser la llum al final de tunel el va ajudar. Jo he seguit un camí diametralment oposat, en el terreny polític. No cal explicar més. en el terreny emocional les coses són molt més difícils de canviar. Potser alguna generació veurà llum al final del tunel, si no emocionalment, com a mínim políticament. I quan dic llum també vull dir la llum concreta que falla, com es veu.

Darrere no té cap govern, que és qui assegura la moneda que salda els deutes.
Mentre la gent hi confiï servirà també. Recordem, però, les preferents que de cop i volta ningú volia comprar. O jo estic molt "etivocat" com deia un fill meu quan era petit o això és teoria econòmica "barbameca".

Una tornada buscant la sensació d'eternitat dels capvespres, les quals per sobre de ser possiblement un pel repetitives, o a causa d'això, afavorien aquesta sensació d'eternitat.
L'"encara" del segon paràgraf presenta alguna contradicció, al meu entendre, ja què no s'explica per què no hauria d'haver-hi ja "olor de moble antic".