Com hi haguessis començat una etapa nova, que tot i seguir la línia teva: de món eteri, de somni, d’èxtasi, d’univers molt particular,...renova la forma del llenguatge i el refereix més a la teva percepció de tu mateix.
Doncs estic ocupat darrerament. No havia vist aquest poema teu on per cert m’ha semblat trobar l’acròstic “il·lusió”.
Però ja sortiré un altre cop. Amb l’objectiu de completar els 200 relats.

Sembla que aquesta és la pregunta que respons. La protagonista disposa únicament d'una estratègia defensiva, necessària però insuficient per a solucionar el problema.
Això ens passa també en l'esfera col·lectiva.
La descripció de les eines a l'abast; màscares, bagul, escardills esmolats de màscares trencades que cal evitar calcigar, condueixen el relat, el qual queda tallat sense solució tan necessària front a allò possible i irreparable.

P.S.
Per a mi hi ha un excés de citacions del nom Jana.

L'artifici cal perquè allò natural acaba marxant. Però artifici en el sentit de cosa que cal treballar per fer possible que continuï quelcom. Allà natural només és la base, el punt de partida. Sòlid això sí..
No se salpant sempre, inflant les veles, de vegades només navegues i no bufa prou el vent i cal l'artifici d'esperar.

“Estem rebent el que algunes persones en diuen les freqüències més altes d'informació que s'aboquen des dels regnes superiors” (per no referir-me a altres passatges més crus)

Segur que hi deu haver algun expert tertulià científic que ho defensa!

Per què, com pot ser sinó que manin abusos i trumps?

Ara!, aquells tebeos on els nazis eren un grapat de bons nois que perdien front als fanàtics comunistes russoides, sí que els recordo.

Salut i força al llapis.

Quan actuem per impulsos, inconscientment, o després de l'experiència?
A cada moment li correspon una cosa, es veu.

Entretingut i original. De cop i volta aconseguim un poder que ens salva de la rutina. O no.

"Per molt lluny que el cristall
ens assimile en el seu hostalatge,
sempre estarà a flor de llavis
la mutació del bes."

Sí que t'ha quedat bonic i suggeridor aquest traç invers de les aigües del mar. Enlloc de passa per la pluja per tornar, recorre el camí invers. En la mar et dilueixes però la capilaritat inversa aquesta que descrius fa precisament l'efecte contrari.

...en la mercantilització de la vida íntima. Al final ens ocuparan tot el cos, començant pel cervell. I per al nostre bé!, és clar!

però per camins insospitats!

però el carter, (el vehicle que trasllada l'amor) són les paraules.

Però el carter són les paraules.

Jo la llegeixo així:

Cos en erupció ets tu, retall
d’una poesia del dinou
enmig d’aquest mirall assedegat.
Ànima, sal, sageta en tu encesa,
al capvespre, escolta la marinada
i enlaira’t,
passió nua, ben a prop de mi.

Vaja.
Fugir i deixar enrera dolents i innocents. Per viure en la recança que és també no viure, però en vida.

Que hi ha millor que la curiositat? No podem eliminar-la sense matar a la persona, que malgrat seguir mantenint la seva forma, romandrà aturada.