Text basat en la figura de la Teia, coneguda com a “l’última bruixa de Catalunya”. Vivia en un mas que avui es diu que està maleït —Can Mallol— situat a la carretera que va de Vallvidrera a Molins de Rei amb la seva mare invident. La llegenda diu que es convertia en gos per atacar als veïns dels masos del voltant, amb qui estava enemistada per dur una vida desimbolta i liberal. Es diu que va desaparèixer en forma d’aquest animal i així va poder escapar de ser aniquilada per la Inquisició.
Les dates són aproximades, ja que no es coneix exactament l’època en què va viure.

Sort al concurs!

I tan de bo aquest món ideal fos cert.

Molta sort al concurs!

Gràcies pel teu comentari :))

Que bonic i trist aquest teu! La mort i la vida sempre de la mà... preciós.

Doncs el tornaré a llegir a veure si a la segona l'entenc hehe

volem allò que no tenim. Crec que és un mal humà, això de comparar-nos amb la resta i no valorar les virtuts pròpies.

Un bon relat, breu i ben trobat.

Sol_ixent

A mi el tren també m'inspira molt. De fet, hi he escrit més d'una cosa durant els trajectes :)

Bones Festes!!

T'entenc perfectament. Escriure sempre ens salva :)

Crec que expresses molt bé aquesta sensació contínua de la roda eterna, d'acabar per tornar a començar.

Et llegiré més!

I m'has fet recordar els bons moments que he viscut a Londres i els seus parcs :) Bonic poema!!

I m'hi he sentit 100% identificada. La incertesa de no saber si l'altre sent el mateix, però les ganes alhora de no voler saber-ho per por d'endur-te un desengany.

Et continuaré llegint! :)

Continuaré llegint-te, m'has agradat.

I bon resum dels típics "dies assenyalats". Als nostres éssers esitmats, que hem perdut, els hem de recordar cada dia, no quan toca.

Salut!

No he pogut evitar emocionar-me, m'ha semblat un text exquisit. Tant trist com bonic.

Em passejo per RC molt menys del que m'agradaria, però tampoc tinc massa temps ni per escriure, és una cosa que sempre tinc dins però que a vegades costa treure fora, i en d'altres no en tinc ni ganes.

Moltes gràcies per passar-te tu pel meu raconet, és una història "real", d'aquelles que sembla que mai haguessin passat perquè semblen enterrades dins la memòria.

Una abraçada,
Sol_ixent

Crec que en aquest bonic poema resumeixes el perquè de l'escriptura, la raó per la qual molts de nosaltres "vomitem" els nostres versos en aquest canal.

M'encanta la frase:
"Així que escric,
perquè no sé en qui refugiar-me"

Felicitats, et continuaré llegint!