Greta (capítols I, II i III)

Un relat de: NURIA BORRUT MULET

Capítol I: Un bitllet d'anada.


Davant la taquilla de rodalies, la noia a qui li tocava el torn es va quedar aturada i sense saber què havia de demanar. La cua era prou llarga, i la senyora que anava al seu darrere, carregada de bosses de les rebaixes d'hivern, es va impacientar. "Què, nena?, que és per avui!" La Làlia va empassar saliva, sospirà a fons i es va afanyar a demanar un bitllet d'anada cap a Vilanova i la Geltrú.
Mai li havia agradat, l'estació de Sants; la trobava llòbrega, inhòspita, bruta i, sobretot, massa gran. Sortosament, el tren va arribar dos minuts abans de l'hora prevista. No li va caldre haver d'escarrassar─se per trobar─se ben asseguda en un seient de la finestra de costat de mar i en el sentit de la marxa del tren, ni es va parar a pensar en el fet que era força curiós, havent─hi la cua que hi havia a les taquilles, que el tren anés mig buit. Va tancar el ulls, i fins que el tren no va sortir a l'exterior no els va tornar a obrir. Encara que era mitjans de febrer, el sol petava prou com per enlluernar─li la cara, però no es va molestar en buscar dins de la bossa les ulleres de sol. Les hi havia regalat la seva mare arran de la darrera reconciliació, i, en aquells moments, la Làlia, per a res del món, no la volia tenir present. A desgrat, no va poder evitar preguntar─se si hi hauria una següent reconciliació, doncs estava convençuda que no i, a més a més, així ho volia. Marxava de casa i, a banda d'uns pocs diners estalviats, només se'n portava el que duia posat. Però la seva fugida no en tenia res, d'heroica; a qualsevol que expliqués que marxava de casa per anar a casa dels seus avis, es pixaria de riure. Tampoc no hagués sabut anar a cap altre lloc que no fos a Vilanova. Ara per ara, no tenia ningú més en qui confiar.
Des de la finestra, les platges que el tren deixava enrera es veien buides. El mar resplendia a clapes arrissades i el color de l'aigua li va evocar el blau dels ulls d'aquella noia que havia vist aquell mateix matí al metro, quan anava cap a l'estació. No havia pogut evitar de fixar─s'hi des que la noia havia pujat a Drassanes i se li havia assegut al davant. Per què? No pas per la seva vestimenta, d'estrafolaris se'n veien molts, a Barcelona, per bé que la Làlia s'havia demorat en admirar discretament el barret morat que li cobria tots els cabells i el jersei verd àcid ample i tan llarg que li arribava fins als genolls dels texans, també massa grans, que arrossegava pel terra. La noia havia entrat amb unes ulleres de sol de mirall i de muntura negra, però se les havia tret només seure, i a la Làlia li va semblar que ella també l'observava amb una mica més d'interès que l'habitual. Al capdavall, potser tot havia estat fruit de la imaginació.
De vegades li agradava jugar a inventar─se històries de gent que no coneixia de res i que per qualsevol motiu havia cridat la seva atenció, i la noia del metro era ideal per aquests exercicis de fantasia. El viure que li dibuixava era l'antítesi del seu esdevenir quotidià, i, amb una certa dosi d'enveja, va imaginar─se que aquella noia del metro no només era artista, sinó que vivia del seu art. Li va costar decidir, però, si la noia es dedicava a la música contemporània o era dibuixant de còmics o pintora de grafitis. Vivia sola?, potser era okupa i compartia una vivenda delirant amb altra gent tant o més estrafolària que ella? Que la noia es guanyava la vida i que no havia de donar raons a ningú que no fos a ella mateixa ho donava per fet, i això era allò que més denteta li feia. I, a més a més, li recordava la Greta.
Feia temps que no hi pensava, en la Greta, però sí que es recordava del dolor que li va deixar la seva marxa i silenci posterior. L'única amiga que havia tingut mai va haver d'anar a viure a Estrasburg empesa per unes circumstàncies que, fins avui en dia, havia viscut poc entenedores -i molt escabroses, segons la seva mare, qui no va manifestar mai cap altre parer més expressiu-. Hi havia, és clar, una raó oficial que era que els seus pares s'havien separat i, donat que la mare era d'Estrasburg, s'havia endut allí la seva filla. La Làlia no va rebre mai cap carta de la seva amiga, i això que la Greta li havia jurat i perjurat que li escriuria sovint quan es van acomiadar. De primer, fins i tot va arribar a sospitar que era la seva pròpia mare qui les hi furtava de la bústia, les cartes, però amb els anys, la mateixa sospita també s'havia esvaït i de tot plegat només li havia quedat una coïssor que s'assemblava a la que sovint deixa un mal amor.
El tren es va aturar a l'estació de Sitges i la Làlia va observar pensativa el poc tràfec que hi havia al migdia d'un dia feiner. Li agradava Sitges, i encara li agradava més perquè a la seva mare no gens. Quan passaven per l'A─17 amb el Volkswagen Polo vermell de la mare rabent cap a Vilanova, així que veia el cartell de la sortida cap a Sitges, sempre li feia el mateix comentari: que era una sort que els avis, finalment, no haguessin marxat de Vilanova per anar a viure a Sitges; tot seguit, continuava en to de diatriba: "Vilanova és molt més tranquil·la i, sobretot, no ha patit la invasió d'aquesta púrria de mariquites i meuques que es passegen despullats i amb uns aires com si nosaltres", i en dir nosaltres la mare apujava considerablement el seu to de veu, "fóssim d'un altre planeta i ells perfectament normals".
Mentre ho recordava se li regirava l'estómac. Involuntàriament, havia fet morros i la ganyota li va quedar als llavis per uns moments, fins que el tren va iniciar novament la marxa. Aleshores, es va dir que bé els hi hauria de donar una explicació, als avis, pel fet de presentar─se sense més ni més i no només a fer─los una visita. De moment, pensava instal·lar─se a viure amb ells, i encara que se sabia ingènua, no ho era pas tant com per pensar que trobaria feina en un obrir i tancar d'ulls. I no podia ser qualsevol feina perquè havia de ser un treball que li donés suficients diners com per viure sola. Li havia temptat, en arribar, dir─los qualsevol mentida creïble i un cop hagués passat el cap de setmana plantejar─los la veritat, però ho havia descartat a l'acte. No per honestedat, sinó perquè la mare, generalment, els trucava cada dia i faria sort si quan arribés no els hi hagués trucat ja per explicar─los la batussa del matí. Quan el tren va tornar a alentir la marxa per entrar a l'estació de Vilanova i la Geltrú s'encaminà lentament cap a la plataforma de sortida.

Aquell matí de divendres, a Barcelona, quan encara el dúplex del carrer de Ganduxer era a les fosques i faltaven pocs minuts per a tres quarts de vuit, la Mercè s'havia desvetllat, però com que no s'havia de llevar fins a dos quarts de nou, s'endormiscà novament.
A dos quarts de vuit clavats, la ràdio despertador va començar a deixar anar les notícies de Catalunya Informació; per entre els llistons de les persianes s'havia sabut escolar una mica de sol afeblit. Un cop desperta, la Mercè va treure la mà de dins del llit per abaixar el volum de la ràdio. Afinà l'oïda, però no va sentir cap soroll que li confirmés que la seva filla Làlia encara era a casa. Es va dir, sense creure─s'ho del tot, que potser la noia havia sortit de casa amb temps de sobres per tal de no fer tard a l'examen de bioquímica, però només va formular─se aquesta explicació que va tenir un pressentiment i, instantàniament, va patir l'ombra d'un inici de migranya. A corre cuita, es va llevar, encalçà la bata de ras que penjava del darrere de la porta, i se la va cordar mecànicament mentre sortia amb l'ai al cor al passadís.
Al seu dormitori, la Làlia era arraulida sota la vànova. Ella també s'havia desvetllat de bon matí, però al contrari de la seva mare, no havia pogut tornar a agafar el son. Des de feia uns dies havia pres la decisió de no presentar─se a aquesta darrera convocatòria de l'examen de bioquímica. El frec de les xinel·les de camussa sobre el parquet encerat l'avisà que la mare s'acostava i s'amanyagà encara més sota de la vànova, es va tombar de cara a la paret i va fingir que dormia profundament.
La Mercè es va quedar aturada uns segons abans d'entrar al dormitori. Com que per les escletxes de la porta no sortia ni un filet miserable de llum, va rumiar que o bé la noia havia marxat sense ni obrir la finestra o s'havia adormit. Aleshores, va obrir la porta de cop, travessà el dormitori en direcció cap a la finestra i apujà la persiana d'una sola embranzida. De cua d'ull, ja havia vist el bony que la seva filla feia al llit.
-Làlia, desperta't, que t'has de llevar! -li va mig cridar alhora que li sacsejava amb mà ferma l'espatlla que es dibuixava sota la vànova.
Al seu primparat amagatall la Làlia va fer un gruny i com si no la reconegués va fer la mitja volta per continuar fingint. La Mercè es va impacientar.
-Vols fer el favor, Làlia! -ara li cridava de debò-. No arribaràs a temps de fer l'examen!
Es va destapar d'una manotada, es va asseure d'un bot al llit i la va mirar amb posat desafiador.
-Tant se me'n dóna l'examen, mama! -va etzibar─li francament-. No hi penso anar. -I puntualitzà-: ni a aquest, ni a cap altre. Què et pensaves? Que m'he adormit? Doncs sí, però expressament -i va esbufegar.
-Però, què dius? T'has begut l'enteniment? És la darrera convocatòria!- i la indiferència amb què la seva filla rebia les queixes l'esperonava a alçar encara més la veu. Li va clavar els ulls per dir─li-: I ara què faràs, eh? De ganduls, no en vull a casa! Ah!, i treu─t'ho del cap que et mantindré sense fer res. -En aquest punt, la migranya li havia augmentat considerablement; el dolor li colpia les temples i l'impedia pensar amb coherència. Encara que feia mesos que s'esperava una rebequeria com aquesta, el rebuig de la noia cap a la Medicina havia anat en augment a mida que passava el temps, aquest cop de força l'havia agafada de sorpresa. Es deia que si li hagués mostrat al
gun interès en qualsevol altra cosa raonable a fer, hauria acabat per cedir, però estava convençuda que aquest era donat per altres motius aliens a la professió, com ara que el seu pare ho era, de metge, i els seus dos germans més grans també. Es va desplomar vençuda damunt l'espona del llit i abaixà el cap com si volgués estudiar el dibuix de la catifa-. A quina hora era? -li va preguntar finalment i d'esma. Era evident que per més que la seva filla s'afanyés no hi seria a temps, a l'examen.
-Què més et dóna?
-Sí que se me'n dóna, Làlia -va replicar─li en veu baixa i sense deixar de mirar a terra. Li va semblar que havia de fer valer la seva voluntat i no va trobar millor manera que afegir─hi una amenaça-: Si deixes els estudis, ja pots començar avui mateix a buscar─te una feina-. I es va posar dempeus feixugament i va sortir de l'habitació desinflada, però amb l'esquena ben dreta.
La Làlia va tornar a sentir el frec de les xinel·les de camussa sobre el parquet, ara en sentit contrari. Es va estar una estona asseguda al llit, tot just el temps que va calcular necessari perquè la mare esmorzés i es fiqués al bany per dutxar─se. Quan va sentir l'aigua córrer i que la Felisa ja feinejava per la cuina com cada dia, es va vestir procurant no fer gens de soroll. Va estirar els llençols amunt per deixar un ordre aparent al dormitori i va sortir de la casa amb el màxim sigil. Només li va saber greu no poder acomiadar─se de la Felisa.
La Mercè, abans de sortir de la casa, va cridar adéu a la Làlia des del peu de l'escala. No li va pas estranyar no rebre resposta, però sí que no hagués passat encara per la cuina, la seva filla era dels qui es lleven amb la boca oberta. Ja feia tard a la galeria d'art que regentava, però va pensar que no vindria d'aquí. Va pujar nerviosa i apressada les escales i, sense haver d'entrar al bany petit que la noia feia servir, va saber que allí no hi era, com tampoc no hi era a la seva habitació.

Capítol II


-Tu ho sabies, que la nena vindria avui?, -va preguntar la Roseta al seu home així que van ser sols a la cuina. Era la primera ocasió que podien parlar a porta tancada des que la néta havia arribat.
-Jo? -el Roger es va picar el pit amb un dit-. Què vols que sàpiga? Si em pensava que tu sí que ho sabies però que no m'havies dit res. -El Roger havia reviscut la seva sorpresa en obrir la porta i veure la noia allí, dreta al replà de l'entrada i amb un somriure, ara hi queia, estrany. Havia obert convençut que qui picava era o bé un venedor o un que venia a demanar ves a saber el què, i es va haver d'empassar el no ens cal res, gràcies, que hagués deixat anar. En aquell moment, es va dir que possiblement la Roseta li ho havia dit, que la Làlia vindria, i li van agafar remordiments per no haver estat prou atent. Ara bé, que la noia s'hagués presentat sense avisar ni li havia passat pel cap, i per tot plegat la va rebre amb la màxima naturalitat que va saber. Sí que li va demanar, però, com era que en arribar a l'estació no li havia trucat. La casa quedava fora del casc urbà i, quan venien visites en tren, el Roger els anava a buscar amb el seu automòbil, un Volvo vell color porpra del qual presumia que el sobreviuria.
-Tenia ganes de fer un passeig -li havia contestat la Làlia-. I la iaia? -li havia preguntat després de fer─li un petó a cada galta.
-Ha dit que anava a fer córrer el Canyella a la platja i de passada compraria no sé què al súper.
Eren asseguts còmodament en les dues butaques de la sala d'estar i la Làlia va fer un gest d'assentiment; tanmateix, no hi havia pensat pas, en el Canyella, el Cocker Spaniel que els havia regalat pel seu darrer aniversari de noces. El gos havia estat un obsequi obertament interessat. Feia molt poc que se'ls havia mort el pastor alemany que tenien abans i la Làlia l'havia enyorat tant o més que ells. A més a més, la mare mai no l'haguera deixada tenir un gos al pis de Barcelona.
-Va tot bé? -li va preguntar el Roger afablement.
Pel to desproveït d'ansietat va imaginar, alleujada, que la mare, de moment, no els hi havia dit res.
Poc després, quan la Roseta va arribar del súper amb el gosset i el Roger va veure que la seva dona estava igualment sorpresa es va alarmar, perquè aleshores va caure que no era pas dissabte, avui, sinó divendres, i a mitjans de febrer, divendres és lectiu. Què hi feia, doncs, ella allí?
A la cuina, la Roseta havia començat a fer cabòries i ben aviat va arribar a concloure que la Mercè hi tenia alguna cosa a veure. La seva filla, amb un esperit de cronista digne d'admiració, la tenia ben al corrent de la Làlia i estava convençuda que si ho feia era en bona part per voler demostrar─li que la noia no era la nineta tan encantadora que ells volien creure's. Si fins ara l'àvia ho havia consentit era perquè li permetia fer de mitjancera, força sovint resolia les desavinences entre mare i filla; a més a més, ho sabia fer de tal manera que cap de les dues en sortia amb l'orgull ferit.
Ja entaulats, un cop la Roseta va acabar de servir els macarrons i va asseure's per menjar, com qui no vol i sense mirar la Làlia directament, va deixar anar:
-Com és que no has dut cap mena d'equipatge? O és que potser no t'hem entès i marxaràs aquest mateix vespre?
La Làlia va deixar amb desànim la forquilla al plat, s'hauria estimat més menjar primer els macarrons que feia l'àvia. Va acabar d'empassar la primera bocada i la va mirar amb cara d'animaló atrapat.
-No, si jo no havia pensat pas marxar aquest vespre, i m'agradaria poder quedar-me uns quants dies aquí.
La Roseta va buscar la mirada del seu home, però ell tenia els ulls clavats en la noia. La Làlia, de bon grat, s'hauria amagat sota la taula tal i com sovintejava fer de petita. Resignada, els va explicar parcament els esdeveniments d'aquell matí. Quan va acabar, tremolava tota per dintre i li suaven les mans, però alhora va sentir una certa satisfacció d'haver-se pogut explicar sense vessar ni una sola llàgrima.
Va seguir un silenci tibat, només se sentia el frec compassat del moviment de les busques del rellotge de paret de la sala d'estar, fins que el Roger el va trencar per dir:
-Saps perfectament que pots quedar─t'hi el temps que vulguis, però ara bé -i va esperar que la Làlia el mirés a la cara-, si et quedes sense aclarir─ho amb ta mare, l'àvia i jo ens hi haurem d'enfrontar.
La Roseta es va remoure a la cadira amb impaciència sobtada, una pregunta li cremava a la boca:
-Sap ella que ets aquí?
-No, però què t'hi jugues que s'ho pensa?
-Tant se me'n dóna que s'ho pensi o no, Làlia!, crec que li ho hauries de dir -va replicar la Roseta amb una determinació que malauradament va sonar com una ordre, i la Làlia explotà:
-No penso trucar-li, és que no vull ni sentir-li la veu! -La possibilitat d'haver de parlar de nou amb la mare li féu pànic.
-Així doncs, què?, ho haurem de fer nosaltres? -va objectar la Roseta, i va tornar a mirar el seu home, però el Roger no badà boca. La Làlia suplicava gemegosa:
-Només uns dies, iaia. Pareu─me el cop, si us plau!-I com que de cua d'ull ja havia vist que l'àvia posava la cara de començar a estovar─se, els va prometre que li trucaria però sense especificar quan.

La Roseta, després de donar─li voltes, va decidir que trucaria a la seva filla aquell mateix vespre. No va poder esperar fins a l'hora de sopar perquè un rau─rau la feia témer que la Mercè se li presentés a casa feta una fura en qualsevol moment. Tanmateix va fer sort, perquè la va enxampar a casa a quarts de vuit. La Mercè li va explicar que havia sortit abans de la galeria perquè tenia un sopar de negocis i volia dutxar-se i canviar─se de roba abans La Mercè era molt reservada i no va especificar res més, tampoc la Roseta li va voler preguntar, però que ara, com que la nena no havia donat senyals d'haver passat per casa des que havia marxat a primera hora del matí, sense dir─li res ni acomiadar─se d'ella, va remarcar, dubtava si no hauria d'anul·lar el compromís.
-Com que el brètol de son pare no hi és mai, ara ja no sé ni què he de fer. Però et diré una cosa, mama, ja m'ho penso que la nena és aquí amb vosaltres, i encara és l'hora que feu el gest de fer─m'ho saber.
-Així no saps on és el Paco? -va comentar la Roseta per tal de suavitzar el caire que agafava la conversa.
-Què vols que sàpiga jo, mama! El Paco tant pot ser a Madrid, a Berlín o al cul del món! És evident que l'Eulàlia té a qui semblar-se. I ja li pots dir que demà mateix la vull veure a casa; que si no ve, l'aniré a buscar encara que l'hagi de dur estirant-la pels cabells!
La Roseta va demorar-se uns segons abans de dir res, si li notava un sol titubeig ja havia begut oli.
-Mercè, escolta'm bé el que et diré. Jo crec que no seria encertat que la fessis tornar a casa per la força -va notar que anava a tallar─la i s'afanyà a continuar-: la nena té el cervell ple de pardals, i tant el teu pare com jo creiem que seria millor per a tots que la deixéssim un temps tranquil·la, només per veure per on respira...
-Però, i els estudis, mama? -la Mercè no havia pogut deixar─la acabar- Saps que amb aquesta estupidesa de no haver─se presentat avui a l'examen ja no pot continuar en aquesta facultat? Com pots ser, tu, també tan cega?
La Roseta començava a perdre la paciència, amb la seva filla no li costava gaire, però com que no volia ser injusta la va deixar esplaiar─se. En acabar, amb to conciliatori, li va aconsellar:
-Jo de tu no la pressionaria, creu─me. Em fa l'efecte que ara hauríem de deixar de banda els seus estudis... I en aquest punt va haver d'alçar la veu per fer─se escoltar per damunt dels escarafalls de la Mercè: Jo no he dit que no siguin importants!, però si no vol estudiar, no podem obligar─la. Quan ho vulgui fer, ja ho farà; i si no, doncs que treballi, potser així valorarà el que tenia abans. De l'altre cap del fil li va arribar
un esbufec d'assentiment i va saber que la Mercè s'apaivagava. S'apressà a continuar: La Làlia ja és major d'edat i pot decidir on i amb qui viure. Si et capfiques en imposar─te només aconseguiràs que s'allunyi de tu i a la fi la perdràs. Mercè?
-T'escolto, mama. La trucada l'havia enxampada al seu dormitori, a mig posar─se les mitges. Va tornar a bufar i d'una llambregada ullà l'hora al despertador. Amb acritud va manifestar: Mira mama, m'agradaria equivocar─me, però em temo que l'Eulàlia ha comès un error del que es penedirà tota la vida. Però què puc fer si sembla ser que tots plegats, com sempre, us heu posat d'acord en dur─me la contrària?
La Roseta, tot i els seus esforços de contenció, va esclatar enfurismada:
-No diguis bestieses! Vols venir aquí i endur─te─la estirant─la per una orella? Per l'amor de Déu, Mercè, que té vint anys!
La Mercè es va encongir, estava ensorrada, i va demanar amb veu feble:
-Puc parlar amb ella?
-És a dalt descansant, quan dinàvem ens ha dit que no ha dormit gaire bé aquests darrers dies.
-Mala consciència és el que té -va remugar la Mercè. Ella també n'estava, de cansada, però no tenia ningú a qui anar a plorar. Finalment, va claudicar-: D'acord, de moment us faré cas, però mira si pots fer-la raonar una mica.
-I és clar que sí. Pensa que no ha estat pas una fugida, això d'avui. Al cap i a la fi, la nena és amb nosaltres, però, i si hagués marxat de debò i no sabéssim on?
La Mercè es va reprimir de dir que la Làlia tampoc no tenia cap altre lloc on anar, tot i sabent que la Roseta hi hauria estat d'acord. Per a ella, la seva filla era una dona estranya, i per a l'àvia, la Làlia era una dona que estava molt sola. Tanmateix, cap de les dues no es va recordar de la Greta.

La Làlia havia pujat cap al seu dormitori del pis de dalt tot comptant mentalment i un per un els esglaons, tal i com feia quan de petita l'obligaven a fer la migdiada. Excepte quan hi era la Greta, odiava aquella estona que s'havia de passar al dormitori a les fosques. Amb l'amiga, el deure imposat pels adults es feia més passador, perquè, encara que molt fluixet, podien fer xala i explicar-se confidències. Des que la Greta marxà, quan venia a Vilanova li augmentava l'habitual sensació de solitud. De fet, aquesta era l'única pega que trobava a les estades en aquella casa.
L'habitació estava tal i com l'havia deixada la darrera estada. Va obrir els porticons del balcó i, sense entretenir-se, va començar a inspeccionar els interiors dels mobles per veure si trobava amb què mudar-se els primers dies. Es va aturar un moment davant del mirall del tocador i amb quatre grapades maldestres s'allisà els cabells. No s'agradava mai quan es mirava als miralls. Trobava que era massa llargaruda, una versió benèvola de l'Olivia del Popeye. Si mai s'hi havien mirat la Greta i ella plegades, sense enveja i honestament reconeixia que la seva amiga era senzillament preciosa i ella més aviat deslluïda. I per més que ara li diguessin que havia canviat i guanyat força en fer─se més gran, creia que la gràcia tendra i sensual de la seva amiga no la tindria mai. La Greta, més que filla de francesa, semblava dur sang eslava a les venes, tenia els pòmuls alts i els ulls, a més a més de ser d'un blau feridor, ametllats i una mica més separats del que era habitual.
Pel mirall, va ullar el parell de volums de A la recerca del temps perdut que havia deixat expressament a la tauleta amb la intenció de llegir─los, encara que mai no havia pogut passar de més enllà del primer capítol del primer llibre. El llit fet la va temptar, se sentia cansada.

Després de parlar amb la Mercè, la Roseta va anar de dret a la cuina; altrament, els nervis no l'haurien deixada fer cap altra cosa. Però tallar la mongeta tendra del sopar tampoc la va sostreure dels seus maldecaps, i, sense voler, els pensaments li van davallar cap a terrenys més lliscosos. Va reconèixer que sentia més amor cap a la seva néta que no pas per la filla. La Làlia tenia defectes, però si més no sabia com fer-se estimar. A la Mercè la compadia pel fracàs del seu matrimoni i, també, pel món de fatxendes on s'havia conformat de viure, encara que això darrer d'una manera confusa. Li van venir al cap les paraules del Roger a la sobretaula un cop la Làlia s'havia retirat: Si la nena ha vingut amb nosaltres deu haver─hi alguna bona raó, però si no és així tant se val, ens hem d'equivocar per aprendre. Pel seu home era tan senzill com això, i segur que es riuria de les seves aprensions. No n'havien parlat mai directament, però sabia que des que la Mercè s'havia casat ell havia deixat de voler entendre─la. Prou que l'havia previnguda: "És un trepa i un faldiller, el Paco mai no et farà feliç".
Cap a les vuit, la Làlia va baixar. Va aparèixer a la cuina descalça i amb els ulls inflats d'haver dormit massa. Va emetre un gruny per salutació i es va disposar a fer─se un suc de taronja, es sentia la boca com si mastegués ciment tendre. Quan es va haver begut gairebé tot el líquid, pel broc gros, li va dir a la Roseta:
-Suposo que la mama ja ha trucat, no? -L'àvia, que feinejava de cara la pica, es va girar tensa-. I deu haver exigit que torni a casa immediatament... -Va acabar d'escurar el suc i es va fixar un moment en una goteta taronjada que davallava del cul al vorell.
-No ben bé..., li he trucada jo -el to de la Roseta s'acostava a una disculpa-. Em feia patir que ella vingués. Tenies raó, ja s'havia imaginat on eres i hem quedat que tu li trucaràs aviat. Ara per ara s'hi ha conformat.
-Què considerada! -tallant.
-No siguis nena, Làlia!
-D'acord -va fer la Làlia allargant la o-, li trucaré. Però que es tregui del cap que tornaré amb ella-. Es va quedar uns instants suspesa fins que va empescar─se la primera estratègia que li va venir al cap-: Mira, quan torni a trucar, que segur que demà hi torna, li dius que em convindria estar─me aquí un temps llarg perquè necessito meditar... Bé -va fer astutament en veure la cara d'espant de la Roseta-, ja se t'acudirà alguna cosa, tu la coneixes millor que jo. Al cap i a la fi, és filla teva.
-Sí, és clar, com que és filla meva ja se m'acudirà alguna cosa! No ho veus, que acabarem com gat i gos?
-Mira, doncs potser cal que peti tot d'una vegada!
La Roseta va obrir la boca per clamar─se, però la va tancar sense fer res més que agafar aire. No se'n sabia avenir, els estava emmerdant, a ella i al seu home, en una guerra que no era la seva. Va arribar somort el soroll d'un cotxe que s'acostava pel camí i va obrir el graven d'una de les finestres. Va reconèixer el Volvo del seu home i es va confortar.

Pocs dies després, de matí, i amb l'esperança de treure Làlia del seu ensopiment, el Roger la va dur amb ell al port de Vilanova i la Geltrú. Si en comptes de la seva néta hagués estat una altra, s'hauria fet un bon fart de riure i li hauria dit sense embuts que si el que volia era fer clausura, ho tenia pelut avui en dia, perquè de convents en quedaven pocs. I és que des del dia següent al de la seva arribada s'havia tancat com una ostra i semblava no voler fer-se el càrrec que els problemes amb la mare els havia de resoldre ella.
De camí, el Roger li va explicar que havia d'anar al port per fer unes visites a un parell de pescadors de la Confraria. De passada, també volia fer un cop d'ull a la Marilyn -un petit llagut on ell, amb l'excusa que pescava amb canya, es passava hores mar endins-, per tal de tenir-la a punt així que arribés el bon temps.
La Làlia l'esperà a l'embarcador, al costat del llagut i bressolada pel clapclapclap familiar i adormidor de la vela hissada.
-Fem un tomb? -li va proposar el Roger així que va tornar. Mirava enllà de l'horitzó blau amb la mateixa expressió enlluernada d'un adolescent davant d'un parc temàtic.
-Vols dir que no farà massa fred? -va fer ella en to queixós.
El Roger es va mossegar la llengua per no deixar anar un altre renec. Va saltar al llagut i ella el va seguir de mala gana. Mentre sortien cap a mar obert, la mirava decebut de cua d'ull. Sabia del cert que a ella li agradava navegar i s'havia pensat que li faria una gràcia.
Tanmateix, ella aviat s'oblidà de la seva reticència, com també que s'havia comportat cruelment i capritxosa. La brisa, que li revoltava els cabells i s'escolava per les fissures de la roba, també se li endugué la mala lluna. Com sempre que navegaven no acostumaven a parlar i la visió de l'aigua profunda i immensa la va corprendre amb la intensitat d'altres vegades. Va patir un moment de melangia en recordar un dia que amb Greta a dalt del Bogart, el petit veler anterior de el Roger, van crear la fantasia que comandaven un vaixell pirata de tant com les havia fet somiar les lectures recents de l'Illa del Tresor i del Robinson Crusoe. Aquell joc les va durar dos estius i mai més havien tornat a xalar-la tant.
De tornada cap a casa, el Roger va dissertar al voltant de les previsions meteorològiques. A l'hort li convenia pluja.
-I parlant de l'hort -Roger va aprofitar un dels semàfors per mirar la Làlia- Tens res a fer aquesta tarda? -i com que no va contestar, va seguir:- perquè estic pensant que em podries donar un cop de mà. Ahir vaig passar-m'hi tota la tarda i encara s'han de collir les carxofes i s'han d'encanyissar les tomaqueres.
-No t'oblides mai del s'ha de, oi avi? -va etzibar-li agrament-. Per què no dius: Làlia has de collir carxofes, Làlia has d'encanyissar?
-Recoi, que ho farem entre tots dos!
-Ja m'ho suposo.
-Que has quedat amb algú per sortir a la tarda?
Va negar amb el cap i va fer morros. La pregunta se li havia quedat travessada com una espina de peix a la gola. Amb amargor, s'adonà que de tanta gent jove com coneixia no hi havia ni una ànima amb qui li vingués de gust passar més de cinc minuts seguits. Els amics i amigues que havien quedat a Barcelona li eren tan llunyans com podien ser-li els habitants de les Moluques. La Greta, tot i que co
m un fantasma traïdor, li feia més companyia que qualsevol d'ells.
Quan van arribar a la casa, mentre el Roger maniobrava per aparcar i el Canyella els donava la benvinguda bordant d'alegria però a una distància prudent de les rodes, es va prometre que un matí aniria a Sitges, i encara que només fos per anar i tornar. Si no tenia ningú amb qui li vingués de gust sortir, de llocs on anar a distreure's n'hi havia per donar i per vendre.

Capítol III

La Làlia posà en pràctica el seu propòsit d'anar a Sitges el matí de diumenge. En el moment de baixar del tren el cor li va estrènyer el pit. L'espantava haver d'omplir el temps sense cap objectiu ni obligació preestablerts i, al primer quiosc amb què va ensopegar, va pensar de comprar-se El País només per tenir on agafar-se en cas de pànic; però va recordar que duia a la bossa Pel camí de Swan i passà de llarg. El corrent de la gent, que majoritàriament es dirigia cap el centre i cap el mar, la va dur fins al Passeig Marítim.
L'enfilà tot desitjant asseure's en una de les terrasses de cara a mar i ensotades. No li havia passat desapercebut que la clientela d'aquestes era jove majoritàriament, però com que li va semblar que la miraven massa, va continuar endavant. I quan va sentir─se prou lluny, es va aturar. Al seu darrera, a l'altre costat del passeig i arrenglerades de cara a mar, les cases d'estiueig eren buides, i els jardins colgats de fulles mortes i de males herbes. A la platja, un matrimoni vigilava un parell de criatures que jugaven, però van marxar al cap de poc. Aleshores es va descalçar per donar─se el gust d'ensorrar els peus nusos a la sorra, i va pensar en la mare. A l'estiu, aquella sorra fina era una de les seves amargures, i se'l passava rondinant que se la trobava fins a dintre dels porus de la pell. Per allunyar el record, agafà el llibre, però com que fins la fressa de l'aigua la neguitejava, el va tancar aviat.
De tornada, i quan anava a creuar el passeig per agafar un dels carrers que puja cap a l'estació de la Renfe, una noia, que llegia una revista asseguda al vorell de la font de la sirena, li va fer ballar el cap. S'aturà dubitativa i tot seguit va recular a poc a poc i per l'altre costat de la font, segons qui fos no volia que la descobrís, de manera que en completar la volta va tornar a passar pel seu davant en el mateix sentit que duia abans. Malauradament, tantes precaucions no van servir-li de res, perquè la noia continuava concentrada en la lectura amb el cap cot, com si es negués expressament a mostrar─li el rostre. Va tornar a fer sencera la mateixa maniobra tot dient-se quina estupidesa de perdre el temps així. I quan ho anava a deixar estar, va veure que per sota del jersei negre que li descansava a la falda en sortia la nansa d'una bossa de retalls de robes de colors. Es va aturar amb la boca oberta en reconèixer─la: era aquella noia del metro que li havia recordat la Greta. En aquell moment, la noia va alçar el cap i li va somriure amb totes les dents.
Que ens coneixem? -li va preguntar amb naturalitat.
Es va quedar tan tallada que va pensar de dir-li que no, que possiblement la confonia amb algú altre, però la llengua no la va voler obeir, perquè es va sentir respondre─li que li semblava que sí.
La noia, amb aplom i sense deixar de somriure, es va treure les ulleres de sol, va posar la revista damunt del vorell i, fent-se ombra amb les mans, l'estudià fins que també hi va caure:
-Ah sí, hòstia! Ja ho sé! Va ser al metro! -va exclamar després de rumiar una breu estona-. Això mateix! Un divendres oi? Ho sé perquè aquell dia vaig haver de baixar a Barna.
Tenia una veu clara i forta de contralt que li va recordar la d'una viola, res a veure amb la sonoritat gutural de la Greta. Sense saber què dir ni què fer, premia el llibre amb les dues mans com si s'agafés a una barana. L'encontre, que ella havia provocat, ara la feia sentir ridícula i no veia el moment de fugir. La noia, però, ho deuria trobar d'allò més habitual perquè li va preguntar sense embuts com es deia. Després de sentir─li dir un Làlia escarit, li va explicar:
-Saps què? L'altre dia, al metro, vaig tenir la sensació que ja ens havíem vist abans.
Es guardà prou de dir─li que li havia succeït el mateix, convençuda que si li ho deia era només per fer─la parlar. Va ullar el rellotge de polsera simulant ansietat.
-Bé -va dir-, me n'he d'anar... El tren no s'espera -i va fer─li el primer somriure amable.
-Cap a Barcelona, no? -inquirí la noia.
Ella negà amb el cap i va aclarir:
-Vilanova. -Li hauria agradat saber dissimular millor la timidesa i, per no semblar a més a més maleducada, abans d'acomiadar─se li va preguntar el seu nom.
Es deia Rita.
Acabava de creuar el passeig, quan la va sentir que li venia corrents al darrera. Es va aturar perplexa.
-Ei, para el carro, quina marxa! -li va dir en encalçar─la-. Però tia, tanta pressa tens?
Va ullar a banda i banda, no passava gaire gent. La Rita esbufegava:
-Escolta'm! No t'ho pots muntar perquè dinem juntes? Convido jo -i ficà la mà a la bossa acolorida per extreure'n una cartera vella de cuir blau, com si volgués deixar─li clar que tenia prou diners-. Què me'n dius? -els ulls verdmar de la Rita imploraven fent comèdia, insistia com si li anés la vida-. Mira, jo no sóc supersticiosa, però no trobes que la casualitat que ens haguem tornat a trobar és un senyal?
-Jo no hi crec en els senyals, més aviat som nosaltres qui ens els inventem. -Es mossegà els llavis. La Rita no va fer cas de l'estirabot i va treure de la bossa un telèfon mòbil d'un llimona llampant.
-Si vols, pots trucar.
Se'l va quedar mirant amb indiferència. Tenia presents les discussions amb la mare que volia que dugués el que li havia regalat. Hores d'ara s'empolsegava a casa, amagat darrera d'uns llibres.
-Ei!, t'has quedat penjada o què? -La Rita li brandava el mòbil davant de la cara com si fos una titella.
Quan finalment es decidí a agafar─lo, la Rita la deuria veure tan maldestra que li arrabassà de les mans i es va quedar mirant─la amb expectació. Va cantar─li el número de Vilanova. En acabar, va somriure distesa. L'havia agafat el Roger i no li havia costat gaire convèncer─lo de què havia trobat una coneguda i que dinaria amb ella.
-Gràcies per convidar─me, però m'estimaria més que cadascuna es pagués el seu.
-Què et passa!, no vols haver de deure'm res? -se li escapà una rialla de mofa.
-No és això, però val més que... -No va acabar la frase.
-Val més que què? Mira tia, com vulguis. On t'estimes més anar? -La Rita va bufar mentre mirava a banda i banda com si busqués un lloc concret, després va seguir la mirada d'ella. -Et sembla bé si fem unes tapes i uns entrepans en una d'aquelles terrasses?
Tenien gana, i entre les dues i sense parlar gaire van endrapar─se un plat de patates fregides amb maionesa i quetxup i un altre de sardines a la planxa, a més de sengles entrepans de tunyina. La conversa va arribar amb les postres, mentre llepaven amb fruïció la xocolata dura d'uns polos ametllats.
-De debò que te l'estàs llegint?, -la Rita assenyalava cap a la cadira on ella havia deixat Pel camí de Swan.
-Ho intento.
-Ja -La Rita xarrupava amb delectació-. Vaig conèixer un paio quan estudiava que deia que el Proust era un dels popes de la literatura d'aquest segle, junt amb el Joyce i no sé qui coi més. Jo, per fer─li la pilota, vaig llegir─me'ls tots sencers. Aquest és el primer no?, -la Làlia assentí-. Si vols que t'ho digui, no me'n va agradar cap, i la prova és que no recordo res de res.
-Jo no ho sé si m'agradarà o no... Mai no he pogut passar de les primeres pàgines, però diuen que costa trobar─li el gust.
-Ja, si ho deia per parlar. La veritat és que se me'n fot el Proust.
-Només he dit que... -es va quedar callada i li va fer un mig somriure-. Tant se val el que hagi dit. -I va agafar el llibre i el ficà a la bossa. Em fa por que me'l deixi- li va aclarir.
La Rita va deixar de mirar─la, la vainilla començava a desfer─se─li i va concentrar─se en el gelat. Es va dir que potser la Làlia deuria estar passant per un mal moment i es va prometre no preguntar─li res personal, tot i que es moria de ganes. Va demanar─se què l'havia poguda dur a aturar─la abans, potser perquè en ella s'havia reconegut a disset anys?, per què li havia entendrit el seu posat que li feia pensar en un pollet escuat?, o senzillament per avorriment? Però aviat va dir─se que no es volia menjar el cervell i s'afanyà, tant com va saber, en omplir el silenci amb anècdotes divertides i alguna fatxenderia. Quan li va parlar de la feina, li va explicar que treballava en un bar enrotllat i musical d'allà a la vora que obria cap a les set del vespre, i que a l'estiu, abans d'anar a dormir, solia aturar─se a la platja per fer una bona nedada.
-És molt a prop d'aquí. Si vols, després t'ensenyo exactament on és. Es diu Plèiades. Te'n recordaràs?
-Fins a quarts de cinc no plegues? -la va interrompre la Làlia amb cara d'espant.
-Tia!, que no n'hi ha per tant! A mi, aquest horari, de moment, ja m'està bé. Sobo fins al migdia i encara tinc temps per fer alguna cosa abans d'entrar a treballar. A més, és provisional. Estic estalviant per muntar un negoci. -I la va mirar als ulls per veure l'efecte de les seves paraules.
-Un negoci? De què? -va demanar─li la Làlia amb interès fingit. Li fastiguejava que es donés tanta importància per tan poc.
-Una botiga potser, no ho sé encara. Però el que tinc clar és que no penso estar-me tota la vida treballant pels altres.
La Rita va endur─se el darrer mos de gelat a la boca i escurà el palet de fusta clara, tot sospesant si preguntar─li d'una vegada a què es dedicava, encara que s'imaginava que segurament no havia treballat mai. Quan va deixar el palet del gelat al plat, es va quedar una bona es
tona en silenci, mirant com el mar s'enfosquia. Començava a fer fresca i un cambrer molt jove recollia les taules buides. Mirà la Làlia de reüll i la va veure encongida de fred a la cadira. Com que el noi semblava ignorar─les, li va suggerir:
-Podríem fer els cafès a casa meva... -i immediatament després es va recriminar internament: "però tu ets idiota, tia! Que no ho veus que et dirà que no?"
La Làlia va trigar en respondre per dir─li que un altre dia, que ja era tard. L'anguniejava haver d'arribar sola a la casa de Vilanova passat el capvespre. No s'imaginava que si hagués estat franca, la Rita s'hauria ofert de gust per acompanyar─la fins allí.
-Com vulguis -va fer fastiguejada. -Vaig un moment al lavabo i marxem, ja que tens tanta pressa. -Li traspuava una cantarella d'ironia.
La Làlia l'esguardà mentre s'allunyava fins al fons del local i allí demanava desimbolta a un altre cambrer on eren els serveis. Li va envejar l'aplom i va tombar els ulls cap a la platja en ombra. Aquell era el primer moment de solitud des que l'havia coneguda, i el globus de colors amb què havia estat viatjant fins ara se li va desinflar de cop. Les mànigues del jersei negre de la Rita, suspeses del respatller de la cadira buida, li van fer pensar en les potes d'un animal mort. I com havia fet temps enrera amb la Greta, s'hi comparà. La Rita i el seu tarannà cridaner. El barret morat de l'altre dia, i els pantalons a quadrets de Vichy blancs i negres que duia avui. I la bossa de roba virolada, que li atreia perquè no se sabia què trauria de dintre. I els seus cabells rojos tenyits. Es veuria mai capaç, ella, de dur─los així, duent com sempre duia colors esmorteïts? Es va dir que no, i no per elegància, ni per discreció, sinó pel seu mimetisme amb el no─res.
Havia començat a trossejar amb l'ungla una molla de pa solitària que havia quedat perduda al costat del seu got. Quan va tornar a alçar el cap de la taula va trobar─se la Rita que li somreia dreta al seu davant. La sola de crepè de les seves sabates no havia fet soroll.

Comentaris

  • El ...[Ofensiu]
    Bonhomia | 17-08-2016 | Valoració: 10

    ... tercer capítol denota la particularitat de com arriba de ser oberta i sense vergonya la Rita a l'instant de veure una altra persona, l'emoció creix i el text és genial. Em sembla que no em deixaré perdre les següents emocions.


    Sergi : )

  • El ...[Ofensiu]
    Bonhomia | 17-08-2016 | Valoració: 10

    ... segon capítol està plè de realisme i la història va agafant un ritme molt interessant.


    Sergi : )

  • El ...[Ofensiu]
    Bonhomia | 17-08-2016 | Valoració: 10

    ... primer capítol m'ha semblat suficientment interessant per a llegir el segon.

  • Mirada retrospectiva[Ofensiu]
    El_Critic | 23-01-2005 | Valoració: 9

    Hola Núria

    Tota la teva novel·la m'ha agradat molt. Tens una manera d'escriure senzilla i agradable que permet entrar en els personatges sense esforç, entendre'ls i copçar-los. Els sentiments i les situacions que viuen passen amb suavitat a mesura que transcórrer la narració, que ens deixa un final una mica imprecís, sense que un sàpiga si és un final feliç o no, donat els personatges. És una llàstima que no tinguis res més publicat aquí però m'agradaria pensar que "Greta" tindrà una sortida digne de la seva qualitat litarària. De ben segur, ha estat revisada tantes vegades que ara deu estar encara més perfeccionada.
    Crec que aquest novel·la mereix un 9 rodó.

  • Els detalls de l'anima[Ofensiu]
    jesusroche | 11-03-2004 | Valoració: 8

    Vull destacar la capacitat detallista de Nuria Borrut en les emocions dels personatges i sobretot la tècnica descriptiva tant d'ambients com de situacions

Valoració mitja: 9.4