I enlluernador! Felicitats!

Hola Joan.

M'he llegit els teus relats i m'han agradat força. Tens un estil molt fluïd, que els fa molt llegidors, i personal, que els fa que es reconeguin de seguida i se t'identifiqui com l'autor.

La llàstima és que l'últim és del 2007. No sé si ara els fas iguals o has evolucionat cap a millor, com tots aspirem, o hauríem de fer-ho.

Pel que fa als meus, a mi personalment m'interessa/va molt treballar l'estil i que aquest sigui variat -cosa que no sé si aconsegueixo- i que siguin el més imaginatius possibles. Sempre tinc al cap la idea de Poe d'"unitat d'emoció" però no sé si ho aconsegueixo o no.

La veritat, però, és que ara no escric res. Per mi escriure comporta un esforç molt gran que d'altra banda no em compensa perquè no tinc la necessitat d'escriure, tal com demanava Rilke a un jove poeta, i com tampoc sóc vanitós, és per tot plegat que m'omple més llegir bona literatura que escriure'n de mediocre o dolenta, per ser més clars!, com és la meva. Tanmateix si em vols llegir tinc una quarentena de relats publicat aquí amb el nick quimmiracle. I si ho fas, t'agrairia que em donessis la teva opinió.

Espero que el vostre llibre s'hagi venut i que hàgiu tingut bones crítiques!

Una abraçada

Quim M.

M'ha agradat molt! Una bona mostra del que ha de ser un relat breu! Felicitacions!

Està molt ben escrit i el tema està molt ben trobat.
No deixem de ser animals per ser persones, però sembla com si la cultura ens allunyés, inconscientment o no, d'aquesta realitat. Tot el que ens recorda la nostra animalitat o està prohibit, mal vist, o molt reglamentat socialment: Tirar-se pets, eructar, anar despullat, cardar... etc, etc, I anar contra això ho fa subversiu! De nou, felicitacions i ànims!

Bloody negra i sangonosa! Una nova faceta fins ara inèdita! Si et sóc sincer, crec que la idea és bona però que tot queda com molt simple i previsible, superficial m'atreviria a dir. Però, tot i això, crec que tens fusta d'escriptora negra! Diuen que aquest gènere és propi de temps de crisi, deu ser això... però per al meu gust és un dels més interessants i Chandler un dels més grans novel·listes de tots els temps. Una salutació ben forta i endavant amb les atxes!

Quim

Torna-la a pelar, Sam!

M'ha agradat però m'ha deixat entristit el que li hagi pogut passar a la Sònia, la xicona que aquell dia sí que devia anar a treballar,,,

Una salutació i endavant!

la idea i el desenvolupament. La forma i el fons. Tot, en definitiva!
Quim

Realment molt bo!. Gràcies Bladi pel teu comentari i per les teves reflexions. M'agradaria poder-te dir personalment -vull dir per correu- què en penso de tot plegat -a veure si pot ser demà- que la veritat m'ha sobtat perquè pensava que érem i ens tractàvem entre adults però em sembla que una altra vegada anava errat.

Tot i això, no vull acomiadar-me avui sense desitjar que tornis a penjar les teves obres. Que res no impedeixi que les puguem gaudir quan vulguem!

Una abraçada,

Quim

Llegint la intervenció de l'Aleix, no sé si entès res del relat! Pensava que se suïcidaven tots dos -no sé ben bé per què, perquè tot sembla en principi rutllar- fent un pacte de fer-ho junts, per amor, amb les pastilles. Però la intervenció del company m'ha descol·locat completament!

Llegir-te, sempre és un plaer!

Quim

Que no decaigui! Que mentre hi ha vida hi ha ALEGRIA!!!

Quim

Quan l'avorriment es converteix en desesperança és el pitjor que hi ha. Sense il·lusions, anar passant dia rere dia, amb el sense sentit fent-se més fort, costa molt d'aixecar-se cada matí. Felicitacions pel teu relat! Certament, aquesta és una altra mena d'avorriment, però moltíssim pitjor!
Ens llegim.
QuimM.

Molt fresca, ben escrita i amb un ritme vibrant que fa que te la llegeixes d'una tirada! Felicitats!

M'ha agradat molt. En ser una conte amb sorpresa final, però, trobo que quedaria molt més rodó sense l'última frase. Al meu entendre no hi afegeix res que no es pugui deduir i, en canvi, rebaixa el clímax -valgui l'expressió!- de la sorpresa. Bo,bo i bo!

Quim

Estimat Crohnic, m'ha agradat el teu relat però com molt bé deus saber fas trampa amb el lector incaut!! De veritat vols que ens creguem que en aquest país un escriptor per molt famós que sigui no pot fer el vermut, ni anar a córrer ni fer vida normal a causa de la popularitat??? Vius a Catalunya?? Ni que fos un jugador o un ídol d'adolescents!! A part d'aquest petit peròòòò, el teu relat és una petita perla i una gran enveja. Fins la propera! :-)))

QuimM