ULLS DE NINA

Quin mal d’ossos! Tota l’estona en la mateixa posició, el temps ha teixit una crosta de pols sobre les meues espatlles difícilment curable. Sola, penjada d’un prestatge on el sol mai bronzeja una pell cada dia més descolorida, ni el semblant envaït per la melangia d’aquells dies en què jo, sempre era la veritable protagonista de la història.

La Núria era la nineta dels meus ulls, i el desig de jugar per a ella no envelleix ni corca la meua ment de cotó pur i els fils de la nostra amistat. De vegades, la seva neta em mira amb menyspreu, però m’alegra veure-li els ulls, dolços i amargs com la xocolata, igualets a l’àvia. Traslladant-me al regust d’aquelles coques que robàvem juntes a la cuina, abans de qualsevol nova aventura que pogués imaginar per totes dues.

De tot això, només en queda el gris record del mateix color que lluïen els cabells de la Núria, la meua millor propietària, en aquell darrer comiat. Immòbil, espero que arribi el dia que la xiqueta sigui ja tota una dona, per rescatar tots els contes que conec gràcies a la seva iaia. Llavors, li podré cosir puntades de plata sorgides de la nit que m’envolta de teranyines, la bellesa de jugar amb una nina que mai caduca.