CARLES 33. SEGONA CITA: SET MINUTS.

El xat treia fum.
- Proposo que els primers deu minuts de la trobada siguin en silenci. Ni hola, eh!
- Què dius boja? Com a molt sis.
- Set.
- D’acord.
Eren dos personatges ben curiosos. Ell, quadriculat i amb idees clares i rígides. Ella, espontània i riallera, sense gaires ganes de quadricular la seva vida.

La Gina necessitava una mica de silenci inicial i sentir l’energia de la persona, del moment, les sensacions, les olors, poder observar sense pressió... El Carles, òbviament, no entenia res, un cap quadrat com aquell no era fàcil d’arrodonir. Tot i així, la noia li interessava i s’hi havia avingut de seguida, encara que amb certa incredulitat.
Varen quedar el dia següent a Universitat. Uns focus projectaven unes imatges estranyes en una mena de prisma arrodonit gegant enmig de la plaça. Ella va arribar puntual. Ell, com sempre, pel que semblava, tard. Ella tenia el cronòmetre -que havia agafat de la feina- a la mà, la pantalla mostrava els set minuts acordats. Asseguda en un banc de ciment, observant les estranyes llums, el va veure arribar. De lluny li va mostrar el cronòmetre mentre premia la tecla d’inici.

El temps acabava de començar o s’acabava d’aturar.

Es varen fer dos petons en el silenci acordat i ella li va indicar amb la mà que segués al seu costat. Es varen mirar fixament durant uns segons. Tots dos podien notar l’energia que generava aquella escena, i el pessigolleig al baix ventre.

Ara és el moment, va pensar la Gina. Va intentar amb poca traça repetir els dos petons per tantejar el terreny, tot i que era una estratègia una mica estranya ja que ja s’havien saludat. Per un moment el Carles no entenia els moviments de la Gina.

És un sí claríssim, va pensar ella. S’hi va llençar i els llavis es van tocar per primera vegada, molt suaument. Pausa. Mirada. Somriure. De seguida les llengües humides i càlides es van entrellaçar. Era immesurable la tendresa que contenia aquell moment. Una mà suau d’ell li acariciava la galta mentre les llengües dansaven a l’uníson. La dansa i les pauses se succeïen, en algun moment amb certa descoordinació i massa passió, en altres amb suavitat i calma. La Gina, aprofitant que se li havien despertat tots els sentits, va fer-li una mossegadeta tendra al coll, i va sentir com despertava indubtablement els d’ell i se li eriçava la pell.

Ell no podia creure’s aquell màgic moment, quins petons que fa, pensava. S’abraçaven, es miraven i reien. Pràcticament no es coneixien i alguna cosa inexplicable ja els unia i els embolcallava amb noves sensacions.

Pip pip pip piiiiiiiiiip, pip pip pip piiiiiiiiiip.

Els set minuts acabaven de passar. Ella es va separar d’ell amb pressa, com si sortís de l’escena.
- Apa, ja està, ja han passat els 7 minuts. T’han semblat masses?
- No -estranyat per la pressa d’ella- m’hi hagués estat una hora!
- Anem?
- On?
- A prendre alguna cosa – mentre ja era deu metres més enllà.
- Què vols dir? Ja hem acabat?

Ell anava boig, no sabia si els petons havien estat part del repte o si ella havia sentit la mateixa connexió que ell. Aquella noia li semblava un huracà, però li encantava. Ara amunt, ara avall.
- Dos matrimonis – novament.
- Què? Llavors t’han semblat bé els set minuts? Necessitava sentir-te, sense tanta xerrameca. Els homes a les cites, com que esteu nerviosos, parleu bastant des del primer moment i us oblideu de respirar. Viviu el silenci com una derrota o quelcom incòmode. Per mi, en canvi, la pausa és vital.
- M’han semblat genials, repetim quan vulguis. Com és que hem marxat d’allà tant ràpid?
- Si no hi ha cronòmetre, no hi ha petonets – reia ella, sarcàstica.