La volta al món en vuitanta línies

(Per a l'E.)

Una ràfega de garbí sacseja un roure tardorenc. La sotragada fa caure desenes de fulles a terra. N'hi ha unes quantes que voleien erràticament cap al riu que travessa la vall Corca. La minça vibració que causen en l'aigua quan hi cauen fa que un peix petit s'espanti i s'esmunyi enmig de les roques a la recerca d'empara. El que troba, però, és un terrible peix destral que se l'empassa d'una bocada. Tip, el peix destral arrossega riu avall el seu cos de fulla brillant i blava, esquivant rocs punxeguts i esmolats, orgullós de ser qui és. A la vista de l'embassament de Sorralta, troba com un objecte punxant i fred li esquinça la boca de punta a punta i l'estira d'una revolada a fora de l'aigua. El pescador acaba d'aconseguir un trofeu de primera. Així i tot, la presa, a força de cops de cua espasmòdics, lluita fins al darrer moment per aconseguir alliberar-se de l'ham. L'embranzida del peix destral fa trontollar el pescador, que perd absurdament l'equilibri i cau a terra, a sobre d'una pedra que li fa miques el cap. Quan torna a obrir els ulls, és en una sala asèptica, dolorosament lluminosa. Té el cap embenat i li fa molt mal. Ni tan sols s'ha adonat que la seva néta fa més de mitja hora que hi és. Cansada d'esperar
i veient que val més que no l'amoïni gaire, decideix marxar. A l'ascensor, de camí cap a fora, s'hi troba en Gabriel, un ex que la va deixar per una dona quinze anys més gran que ell i amb qui acaba de tenir una filla. La nena es diu Anel·le i ha nascut setmesona. Encara a la incubadora, uns ulls curiosos la miren esperant-ne alguna reacció. És el seu tiet, que li ha dut unes maraques de regal de benvinguda al món. Les havia anades a comprar feia una estona a la botiga d'objectes perduts que hi ha al costat de la plaça del Bosquimà. En aquella botiga hi treballa en Simó, el noi de qui està enamorat el tiet de l'Anel·le. En Simó, però, té altres objectius a la vida que emparellar-se i passa les hores tancat en una habitació de sis metres quadrats escrivint poesia. L'última provatura que ha fet és aquesta:

Només quan dorm
Sent l'escalfor humida
D'un sexe estrany.

Castell de focs de vibracions,
Foc d'encenalls de crits de plaer:
Odi interior que l'acorrala.

Abans de llençar-la a la paperera, la rellegeix una vegada i una l'altra, tal com li va aconsellar la Loles al taller d'escriptura. També li deia que per aprendre a escriure primer havia d'aprendre a llegir. La Loles sempre llegia Simone de Beauvoir abans de ficar-se al llit. Deia que l'ajudava a no somiar. No volia somiar res. Ho detestava. Destestava també la gent que li explicava els somnis, com aquell carallot d'en W. Q. X., que sempre l'anava a visitar a la universitat. En W. Q. X. tenia cada dia el mateix somni: l'enterraven viu. El dia que es va morir, però, el forense va certificar que, en efecte, era mort i ben mort. A l'enterrament no hi van faltar els seus pares, el senyor Q. i la senyora X., que feia més de dos anys que no es veien per desavinences matrimonials. La senyora X. no va suportar assabentar-se que el senyor Q. tenia relacions carnals
amb dones de pagament, i la humiliació va ser tan grossa que el va deixar a l'acte. El senyor Q. es va aficionar sobretot a la Margarida, una prostituta de luxe que feia dos pams més que ell i que li recordava una actriu francesa de qui es va enamorar de petit. La Margarida vivia a cost de reina. Tenia un fill, en Salvador. Parlant en rigor, doncs, es podia dir que en Salvador era un fill de puta. No li va faltar mai de res. Al matí, de petit, a en Salvador, tot just entrar a classe, li feien cantar una cançó amb la mà estesa i el braç alçat, mirant cap a la paret, on hi havia la foto d'un home amb bigoti vestit de militar que el mirava fixament. A la tarda, ja de gran, quan passava per davant de l'escola, recordava en veu baixa la lletra d'aquella cançó. Ara d'aquella escola no en queda res. Hi ha, en lloc seu, una carnisseria, davant de la qual hi ha agenollat un pidolaire que demana cèntims a canvi de res. Amb la poca cosa que arreplega en té per comprar a l'estanquer un paquet de cigarrets. No se'ls fuma, però: se'ls emporta a sota la finestra d'un primer pis del carrer Bonaventura i se'ls menja. Ho fa allà perquè és un lloc per on passa poca gent i s'hi està tranquil. Avui, però, de la finestra en surt una cançó taral·lejada per una veu de noia: "Si no canto lo que siento, me voy a morir por dentro. He de gritarle a los vientos hasta reventar, aunque sólo quede tiempo en mi lugar." Hi para l'orella però no entèn què vol dir. La noia s'ha quedat sense llum i fa volts pel pis amb una espelma a la mà esperant que algú li truqui. El telèfon sona. El
pidolaire veu com surt corrents mentre mastega tabac. La noia de l'espelma entra a la boca del metro, compra un bitllet i s'asseu a l'andana. Està neguitosa. No para de bellugar la cama i de fer exercicis de respiració. L'home que té al costat se la mira encuriosit. "Què li deu passar?", pensa. Quan arriba el metro, la noia de l'espelma hi puja, però en canvi l'home es queda allà. No hi puja mai, ell, de fet. Li agrada passar la tarda en aquella cova subterrània mirant la gent que puja i baixa dels combois. Cap al
vespre, s'aixeca i se'n va cap a casa. Camina a poc a poc i amb dificultat. Ara fa uns anys, un peix destral li va obrir el crani, i cervicals i vèrtebres se'n van ressentir.