Fal·làcia maula

Visc enganxada al telèfon, sempre ansiosa de rebre el teu missatge d'abans d'anar a dormir, que poques vegades em diu res d'interessant, però m'arrenca un somriure, i a vegades fins i tot una rialla.

Somio amb tu sempre que recordo haver somiat, i m'abraço al llençol pensant en com ho faré quan ens veiem en persona, perquè mai sé si hi haurà propera vegada.
Veig tot el que podríem ser tu i jo, agafats de la mà, passejant per qualsevol dels parcs de la ciutat o anant al cinema, corrent sota la pluja o passant-nos el dia tancats a casa sense sortir del llit.
Anhelo poder parlar de la meva parella amb els meus familiars, amics i coneguts sense haver d'anhelar-ho, sense cap plor i ser més que un secret o una simple distracció per tu.

Però també penso en vosaltres dos, en tots els plans que deveu fer junts i en les vegades que li deus dir "t'estimo" sense creure-t'ho i la deus fer feliç.
Que estrany veure totes aquelles fotos a les seves xarxes socials, on tot és ideal entre vosaltres. El que sembla contrasta totalment amb la persona que m'escriu, la que em fa sentir tan bé quan està amb mi, la que sempre riu dels meus comentaris sarcàstics i em mira fixament amb els seus ulls oceànics.

Tant de bo pogués canviar-ho tot, capgirar aquesta situació i ser la protagonista de la típica pel·lícula romàntica de sobretaula, tot i que em sembla que hauré de continuar vivint, a contracor, aquesta fal·làcia de la qual m'és impossible escapar.