Despert

Es desperta. La fràgil bombeta esgrogueïda no dóna a l'abast per nodrir de llum tota la cambra, dominada pel crucifix clavat a la paret.

Veu les flors damunt la calaixera i la cinta blava de setí. No porta les ulleres posades, però pot llegir perfectament la dedicatòria "T'estimarem sempre. Els teus néts, Ivan i Marta".

De cop, recorda sense esforç els noms dels seus tres fills i dels altres quatre néts. En aquest instant precís, la malaltia li concedeix una treva en la implacable devastació de la seva memòria i pot reconèixer la seva dona ajaguda al llit. Els braços plegats sobre el pit i el penjoll que ell li havia regalat el dia que es van casar entre els dits rígids. Els ulls immòbils de l'esposa semblen cercar alguna oportunitat impossible finestrals enllà.

Ell la mira sense alè, mut davant l'evidència. No recorda res d'ahir ni del dia abans, no recorda des de quan ella devia estar malalta. No recorda cap conversa recent amb ella ni l'últim cop que va estrènyer les seves mans solcades d'arrugues entre les d'ell.

Vol plorar amb ràbia i amb impotència, però les llàgrimes no arriben. La recuperada lucidesa el torba intensament, voldria arrencar-se la pell i les entranyes si al dessota hi trobés els records dels darrers dies viscuts amb ella.

No pot fer sonar la seva veu, però des d'allà on s'arrelen els crits maleeix amb cruesa la seva memòria per haver-lo abandonat durant tant de temps, per tornar a abraçar-lo en un moment en què només pot infringir-li dolor i cap resposta.

I llavors la resposta arriba tota sola, quan una llàgrima llisca per la galta de la seva dona i ell entén a la fi qui ha abandonat a qui.


Ales i arrels