Seny i Rauxa

Cansada de tantes històries amagades, lluny de veure-hi una sortida com és de costum, cercava la protagonista d'aquest conte una escletxa, que li permetés poder escapolir-se, del seu món que només donava voltes com si centrifugués, per tornar a recomençar la mateixa funció una i altra vegada. Fora collonades! Era saber viure, sense esperar res.
-Que avorrit era tot! Hi ha algú, però que em tregui la mala bava?
Això pensava ella, mentre ordía plans, asseguda al sofà de la seva llar tranquil·la, situada al tercer pis d'un edifici cèntric de la ciutat.
No havien passat ni cinc minuts, d’aquests pensaments, que va escoltar un fort soroll a l'escala. En res es va veure al mig de la baralla més heavy, que mai havia esperat entre un grup de persones, fins aleshores pacífiques.
Un veí, havia deixat el baldó de la porta, aquell que feia que es tanqués i quedés blindada i en quedar oberta, havien entrat a robar a un pis de l'edifici.
El damnificat va demanar ajuda al president de l’escala, qui va revisar la càmera de seguretat.
Així es va veure clarament qui era el culpable i no era ni molt menys la primera vegada, de la seva omissió.
El veí contrariat per l'afer el va anar a buscar i agafant-el pel coll, el volia escanyar.
Un soroll espantós, de cops contra la paret, acompanyats pels crits de l' opressor fora de si, ens van alertar. L'altra evidentment, no deia ni piu. Tots vam anar a veure què passava.
Algú va cridar a la policia, perquè un dels contrincants sagnava pel nas. Nosaltres no sabíem què fer.
Ells, armats, van apaivagar els ànims a la força.
Llavors, una denúncia i poc més.
Aquest és el càstig, més light que he vist mai.
La convivència entre nosaltres ja estava feta pols, però...
Coses que passen!!