Canviem el món

Quan la seva màquina del temps va detenir-se al bell mig de la Barcelona neolítica, el Biel Puig va sentir una onada de satisfacció. Tant de temps maquinant, fent experiments en secret, aguantant les brometes dels seus colegues de facultat («Mira-te’l, si és l’H.G. Wells!»), i ara, per fi, podria dur a terme el seu pla!

Va comprovar que les caixes amb material educatiu havien arribat en bon estat, i es va acostar a un turó proper per intentar albirar l’assentament més pròxim. N’hi havia un a tir de pedra, així que va agafar un dels llibrets per a infants de preescolar i se’n va anar cap allà, assajant en veu alta com presentar-se davant d’aquells homes primitius.

Pel camí, se li anava omplint el pit amb l’orgull de saber que estava a punt de canviar per sempre la història de la Humanitat (així, amb majúscula), fent-la desenvolupar més ràpid i amb una millor formació humanista. Tenia tant que transmetre! Tantes idees que introduir en l’inconscient col·lectiu!

Però quan s’hi va acostar, i va escoltar a aquells habitants del Neolític parlant català amb accent de la Conca de Dalt («Arrecony! Sembles de Sanaüja, que quan plou es foten sota la pluja!»), es va adonar amb infinita tristesa que algú havia tingut la mateixa idea abans que ell.

O qui sap si després.