Anar perdent

Un relat de: Identitat Inedita
Ha sonat el timbre. Hora de plegar. Ordinador apagat, cadira ben posada, telèfon, bossa, jaqueta... ah, no. Avui no he agafat jaqueta; no? amenaçava bon temps. Quin dia! Tres expedients damunt la taula que no sap per on els ha de començar. Generalment els expedients li arriben d’un en un però aquesta vegada es veu que hi ha feina acumulada i li n’han endegat tres. Doncs au! Fins demà que serà un altra dia A la porta es troba la Cristina. Vinga Conxita que el director t’espera! A mi?. Ah, siii! Que va dir que volia dir-me no sé què... Doncs au! Gràcies no el vull fer esperar. Segurament serà per el retard de l’entrega dels expedients corregits... uf!
La porta del despatx del Director és oberta i a dintre no hi ha ningú. Potser és a la sala de juntes amb el Cap de personal; com que els expedients hi tenen a veure... Ah! doncs sí. Sento soroll de veus que parlen... Eiiii, Conxita! Una munió de gent l’espera envoltant una taula plena d’exquisideses i aplaudint. Què passa? Avui no és el meu sant ni res... I com una sola veu: Conxita! Conxita! Conxita!... et trobarem a faltar. Com? Que m’ha despatxat? No dona, que et jubiles... Jo? Quan? La setmana que bé. Ah, sí? Ja he fet els... els... els... Seixanta-cinc Conxita. Si els fas demà passat per això la celebració que ha de servir de comiat i per agrair-te tota la bona feina que has fet durant quaranta-cinc anys quan vares entrar com a meritòria. La Conxita pensa en els expedients que té damunt la taula i no es pot estar de comentar-ho. Demà els acabo, segur. Però què dius? Si només és un expedient dividit en tres propostes que van correlatives en data i tema li aclareix el Cap de personal. Renoi, gràcies. Demà m’hi fixo. I ara vinga! a fer els discursets que hi ha gana. Director, cap de personal i la Cristina successivament deixen anar les seves al•locucions. A la Conxita li espurnegen els ulls. Bé que haurà de donar les gràcies, no?
Estimats director, Cap de personal i Cristina en nom de tots els companys! Vull agrair-vos les vostres paraules que no sé si em... si em... marejo? No, mereixo, això. I no sé que més dir. Gràcies. Us espero a... a... allà on sigui.
Tot són adéus i fins demà.
Les claus del cotxe a la bossa. Ja les té a la mà. I el cotxe? On és el cotxe? Jo el vaig deixar aparcat davant la merceria... me l’han... segrestat. Això. Segrestat. Uf ara hauré de posar una denúncia i anar a casa amb taxi. Vaja quina llufa. En Pere, un company de la feina, se la mira i s’hi apropa. La veu despistada, com esperant o buscant alguna cosa que no troba. Conxita, què passa? Res tu, Andreu. No, Andreu no, Pere; això Pere, que m’han segrestat el cotxe.
Anar perdent.
Com? Que te l’han robat? Sí. Jo aquest matí l’he deixat aquí davant i ara no hi és doncs ja diràs tu si això no vol dir que me l’han robat i ara, au! A la comissaria i... Que no, Conxita. Que tu el cotxe sempre el deixes a l’aparcament de l’empresa, aquí davant al soterrani. Síii? Vols dir? Oh quin despiste! Gràcies Andreu. L’Andreu no la corregeix. Ja veu que amb l’atabalament a la Conxita se li n’ha anat l’olla.
Anar perdent.
Casa. Aparcament davant la merceria. Veus ella ja ho deia...
A l’entrada hi té un moble de rebedor per a penjar-hi els abrics, paraigua, un armariet per les claus...
I la jaqueta? Que no se l’havia deixat a casa? A l’oficina no hi era... Que m’han entrat a... robar?
Renoi quin dia. Damunt la tauleta hi veu un tiquet: tintorereia, jaqueta per demà. Ostres, sí. L’havia de passar a recollir aquesta tarda. Bé, serà demà. Si fa fred, n’agafarà una altra.
Anar perdent
A la cuina hi falta gent. Ja ho té tot a punt per a fer la paella. A tots els agrada molt. Ara s’hi posa. El telèfon la distreu del que anava a fer. Digui! Mare! Sóc la Susanna, com estàs? Bé nena, preparant l’arròs. A quina hora vindreu? Mare! Quin arròs? Si filla, el de sempre, el de mar i muntanya. No, ja, mare, vull dir que per què prepares un arròs. Filla, no creus que tal dia com avui hem de fer una celebració especial, tots junts, com sempre? Però mare, i avui que celebrem? Ah, no sé, pensava que tu havies dit, “això ho hem de celebrar” i jo he pensat que era una bona pensada.
Anar perdent
La Susanna viu amb sa mare però acostuma a arribar tard; És per això que a mitja tarda la truca.
Mira mare, para-ho tot fins que jo vingui i t’ajudo.
D’acord, filla. Ja M’esperaré...Uf els fills; ara això, ara allò.
Coses per fer sempre en té. Vol endreçar una mica el vestidor perquè amb el canvi de temporada ho haurà de tenir tot a punt. Li passa l’estona volant.
Les claus al pany que obren la porta la posen en guàrdia. Un lladregot? Altra vegada? Ah! hola Susanna, ets tu! I doncs mare, qui vols que sigui? No, ja, estava badant, no sé en que pensava...
Anar perdent
Mira mare, l’arròs el deixarem per demà passat que és el teu aniversari; que fas seixanta-cinc any i això ho hem de celebrar...veus filla? Si, però demà passat. Ah. Mira, per avui podem fer verdura que t’agrada tant i una truita amb pa amb tomàquet, què me’n dius? Ecs! Com ecs? No. Volia dir exacte.
A la casa refresca encara una mica. La Conxita té una esgarrifança. Susanna, nena, portem allò que tinc fred. Mare, que vols dir allò? Si filla, allò que està allà... Allà, on? Ai nena, tot se t’ha de dir amb totes les lletres eh! Que no ho veus que tinc fred. Doncs allò, per tapar-me una mica. Ah! un jersei? Sí, o una manteta, no sé, tu mateixa.
Anar perdent
El sopar, un èxit.
Demà a la feina a treballar i quan surti a comprar el peix per l’arròs; ara recorda que no havia trobat ni gambes ni escamarlans. Doncs sí que hauria fet un bon arròs, si.
Un bona nit de mare i filla dóna el dia per acabat.
No filla, jo encara tinc una mica de feina. Ara aniré a dir adéu al teu germà i llavors sí que em posaré al llit. Però mare! El meu germà no hi és. Quina pena Déu meu! Que no recordes que va morir fa molts anys i que... però que dius filla? El teu germà m’espera cada dia despert fins que li vaig a dir bona nit. Tu que saps de vius i morts! Au! Ves a dormir que jo hi vaig de seguida.
La Conxita obre un calaix i treu una fotografia del seu estimat Miquel. L’acarona i li fa petons. Què en saben els altres. En Miquel és ben viu... que els ho diguin a ells. Cada dia una trobada, una mirada, un petó.
Anar perdent
L’arròs un èxit. Sort de la Susanna que era a casa perquè la mare s’havia oblidat encendre el foc quan ja havia engegat el gas... un perill. Sort que es jubila. Potser necessitarem posar-li una companyia...
I anar perdent
Anar perdent
Anar perdent
Fins que es va perdre del tot als seixanta-set anys
DEP

Comentaris

  • Teconeixement[Ofensiu]
    Identitat Inedita | 04-05-2021

    Gràcies Atlantis. Era la meva mare.

  • caiguda a un pou[Ofensiu]
    Atlantis | 04-05-2021

    M’agrada quan escrius aquest tipus de relat, que sense ser poema, potser es prosa poètic, i em sembla que expresses mes sense dir-ho clarament. Aquest ...”anar perdent” que es repeteix a cada tros de text es com una caiguda a un pou. L’he sentit i m’ha arribat.

    Abraçada

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Identitat Inedita

Identitat Inedita

90 Relats

123 Comentaris

8072 Lectures

Valoració de l'autor: 8.63

Biografia:
Montserrat Solé Bas vaig néixer a Barcelona l’any 1946.
TOTHOM EM DIU MONTSE
EL MEU CONTACTE: montses220@gmail.com
La meva primera escola, als dos anys i mig, va ser Les Escoles Franceses; als cinc anys vaig anar a l’Escola Virtèlia i posteriorment vaig acabar el batxillerat elemental a l’Institut Maragall.
Començo a treballar als quinze anys en diverses modalitats del comerç i als disset m’integro al món de l’ensenyament
Als dinou estudio Turisme.
Als 25 anys, juntament amb Mercè Galilea, entomo la direcció de l’Escola Nostre Temps, que dirigeixo i on hi faig classes de llengua.He dedicat una llarga part de la meva vida a l'ensenyament i, encara ara, m'agrada ensenyar tot el que sé.

Paral•lelament engego també amb la Mercè i la Xon Solé la Granja Escola Can Joval, a Solsona.
Als quaranta-dos anys em trasllado amb la família a Menorca on hi desenvolupo activitats professionals del món dels serveis. Hi visc amb el meu marit des de fa trenta-dos anys. Agraeixo la pau que s'hi respira però no em molesta el brogit.

Les nostres filles, quaranta-set i quaranta cinc, varen volar fa temps. Casades i amb fills ens han donat néts.
No ens veiem a diari ja que una viu a Angalterra i l'altra a Cardedeu però quan ho fem és molt emotiu i reconfortant. Allò que hi era, encara hi és.

Sóc una persona amb una gran curiositat, m’agrada saber; Llegeixo força, escric i brodo mentrestant miro la tele.
Actualment la meva principal activitat, però, és l'escriptura que diversifico en relats, poesies, flaixos, eròtics i novel.les.

M’agrada tenir convidats i cuinar. Els meus aperitius són sempre esperats abans de qualsevol àpat.

Resumint: estic jubiladeta; tinc setanta cinc anysi allò que em mou i em commou és: escriure, llegir, cuinar, cosir, estimar i patir.
M'ENCANTA QUE EM LLEGIU PERÒ MÉS M'AGRADA QUE EM COMENTEU. SISPLAU

EM DEFINEIXO:
Sóc una persona constantment preocupada però absolutament feliç. La felicitat és d'aquest món? Doncs això
Ara vull aclarir la meva identitat: Catalana, independentista de soca-rel sense cremar contenidors. Femenina que no feminista. Crec en la dignitat personal al marge de qualsevol consideració de sexe. La dignitat passa per sobre de tot i cadascú se la guanya.