M’agrada moltíssim, deixa’m repetir-ho!
És breu, condensat, concís i bellíssim.

Les teves paraules engrandeixen aquesta parabola, igual que el gra de mostassa esdevé arbre. És una redundància molt ben trobada, del que dius amb com ho dius. I ho fas amb molta claredat.

Aquests dubtes i cabòries al voltant de si ens estimen ens passen a tots. És humà.
El teu relat és elíptic, moltes coses no s'expliquen, fent-lo misteriós. D'això es tracta en literatura, al capdavall.

M"agrada molt, sobretot la darrera estrofa, que té molta força i sentiment. Sortir-te'n amb un poema és com una nova alba. Que arriba al final del poema.

Jo també el trobo preciós. No sols és en la poesia que reviu l'amor, també en la musica. Però totes dues es complementen com una mitja taronja. La de l'amor del qual sembla que parles.

Portar les butxaques cap enfora perquè no du diners a sobre de les vegades que l'han robat, en aquest home, és com una metonímia, la part pel tot. O també un símbol, amb això està comunicant una cosa als altres, com el teu text, que també trobo insòlit. Les reflexions de "La civilització no consisteix en el fet que jo o vostè fem a cada moment el que ens donem la gana", tant com les de la hipocresia, les trobo molt afortunades.

Jo també penso molt quan vaig a nedar gairebé cada dia. És real, el que expliques?

Aquesta expressió "tres són curtes i quatre són llargues" vol dir que "entre prou i massa"? A mi aquest relat no se m'ha fet gens llarg.

Una aspiració molt noble, aquesta de ser la llavor de l'arbre de l'estimada. Alhora que ella ho seria de la teva poesia.

De tots els elogis em quedo amb aquest: "Maduresa des de la infància". Jo soc així també. I el meu pare crec que és la persona que més he estimat.

M'agrada molt i s'entén molt bé. És una sort de tenir algú a qui estimar d'aquesta manera.

La millor manera de somniar la mar, és amb la poesia, i amb el misteri de poemes com aquest teu. On sembla que parles de la guerra, i de la fam, les vídues que arrossega amb ella, "esperant "les perdudes barques regressar".

Aquest "no malgastes el teu temps comptant les estrelles" és d'un realisme sublim, tot un oximoron! Sempre sorprens, no et repeteixes gaire en els teus poemes, tot i parlar sovint del mateix.

M'agrada moltíssim!! És sensual, però també molt i molt sentimental. M'agradaria de saber escriure així.

La primera estrofa és com la font que es convertirà en riu, en la resta del poema. Aquest "engrunes en el fons/ del firmament" és sublim.

La primera estrofa és com la font que es convertirà en riu, en la resta del poema. Aquest "engrunes en el fons/ del firmament" és sublim.

La primera estrofa és com la font que es convertirà en riu, en la resta del poema. Aquest "engrunes en el fons/ del firmament" és sublim.