És molt ben trobat això de la pilota! Recordo que un professor de la carrera deia que quan un nen diu pilota a la lluna està fent una metàfora. El protagonista del teu relat també va fer una metàfora, en confondre dos homònims.

Aquest “o es ven o es compra” em recorda que en aquesta vida tot és un “toma daca”.

Trobo molt curiosa aquesta personificació de "El teu mal geni", l'autor de "l'escalabrada nina". Diuen que escriure per als nens és tan difícil com escriure per als grans, només és diferent. L'ensenyança de no fer malbé el menjar sempre és necessària en els infants. I de "perdonar ràpid" en els grans també.

"El mar continuarà anhelant-te/ mentre jo mire els teus ulls": tot el poema és molt líric, però aquest final el rebla. Qualsevol cosa que jo digui no pot ser res al costat d'aquests dos versos!

Et projectes en els boscos per reflectir-te en aquest reietó que no és més que la inspiració. El tenies guardat de fa temps, veig, aquest poema.

Rafael,
Jo sóc molt espiritual, com Kandinsky, però no crec en Déu, no hi entenc gaire de pregàries, ho sento, tot i que el teu poema sona molt bé!

És molt maco aquest text, a mi no m'ha passat mai res de semblant. El pseudònim de Perla de Vellut se t'escau, per aquesta sensibilitat.

M'agrades més com a poeta! Jo no m'hi veig escrivint prosa, la narració no és allò meu. No acabo d'entendre això de les carreteres secundàries, els animals surten en elles o en les altres?

És molt tendra, aquesta història! Però mira que voler tirar-li una pedra, pobre animal! ÉS que es fan pesats, a vegades, els gossos. La criatura també devia plorar.

El "passaport a la fama" és de les que em sonen més! Però la majoria les desconec. És molt original i ben trobat, aquest relat! No només ets bo com a poeta! Jo no m'hi atreveixo.

Aquesta poncella d'"agudesa", seria la del teu poema. Un poncell per obrir, per submergir-s'hi, el de l'amor abans d'esclatar. "Escorcolla lletres darrere de l’esforç/ on la natura roman inquieta": les lletres del poema. "Poncella d’acuitat/ tota la nit esperant-la/", és la inspiració el que esperes. "En compte de dolor, sentía foc": quina sort poder transformar el sentiment en paraules!

Em podries dir si l'encerto una mica? És que és un poema molt misteriós, com diuen que ha de ser l'amor.

No és tan fàcil concebre un somni, és com fer un poema, cal tenir alguna cosa a dir i dir-la, cal tenir alguna cosa a somniar i somniar-la.

Els somnis durant el son són una altra cosa, no depenen de la nostra voluntat. Aquest fragment: " L’ego rebutja a la raó, però ella està aquí per si vull acceptar-la", fa pensar en el realisme en art, poesia, tan necessari com somniar.

Aquest pertinaç, però no pertinent virus! Te n'has sortit molt bé, perquè no és un tema gaire líric!

M'agradaria que em passés el que diu aquest poema! Jo soc romàntica, però freda alhora. Et felicito, Rafael, és un poema molt musical, molt apte per ser recitat.

L'únic que sobta, que trenca amb la resta és aquest "Es que no m’importa/ sentir tot el dolor/ que tu pugues tenir": això fa el poema més humà o realista.

Besar l'altra persona sota el retrat o l'espill que és la poesia, o sigui sota la seva inspiració, ha de ser del millor que et pugui passar! Com aquest "marc or de la lluna", el marc d'aquesta poesia. Tot i que al final "sense rajos d'espill enmig".