He llegit alguna vegada que la poesia que s'allunya de la música s'allunya de la poesia.
Té molt de mèrit aquest poema, que vol fer justícia i provar de ser a l'alçada d'aquest gran compositor.

A mi no em sembla gens dolça, aquesta història, sinó molt colpidora. Una al·legoria que sí que fa pensar molt. Per què el que somniem després ens cansa. Per què acceptar el que tenim, no fer el que es vol sinó voler el que es fa, és el millor que podem fer.

No t'havia llegit mai res així, Perla de Vellut.

"L'amor neix en els ulls, i els ulls el xerren", diu el refrany. Un poema dels habituals en tu, i no per això repetitiu. Penso que "amb aqueix amor que pot aplegar a l'infinit" fas molta enveja!

Identificar l'estimada amb la llum del sol és el més i millor que es pot fer en l'amor!
Felicitats!

M'agrada moltíssim! És molt sentit i original. Aquests dos versos són preciosos: "serà refugi del vent/ quan el cel et mira". A banda del seu cor, la teva poesia també n'és, de refugi del vent.

Va desaparèixer, el meu comentari, veig.
És preciós, molt sentit i profund, més enllà de la transparència.

La teva autocita del principi ho diu tot d'aquest amor. A vegades no tot passa, alguna cosa important queda, ha de quedar.

És un poema molt original. Em fa pensar en la notícia, justament, que deia que un tant per cent molt elevat de ciutadans al món no miren ja les notícies perquè són tan depriments. Que si Ucraïna, que si Gaza, que si els morts al Mediterrani...
I és veritat que entre els locutors i les notes escrites a sota ens bombardegen constantment. De tant en tant ens calen poemes com aquest.

Molt bona interpretació de la imatge, Perla de vellut. O una imatge que il·lustra molt bé el teu poema. Els versos del principi i del final m'agraden especialment, comença bé el poema i deixa bon regust de boca, té molt de sentiment.

Què t'has inspirat en allò del "calaix de sastre" per aquesta butxaca de sastre? Deu ser inventada aquesta història, però sembla ben real.

Perla, coneixes Les algues roges de Ma. Teresa Vernet? M'hi has fet pensar. Les algues són un element submarí, invisible, amb molta força, com ho deu ser el teu amor, i més si són roges.

La cita que adjuntes al teu poema ja ens avisa del que vindrà, que no deixa de ser sorprenent! És tan captivador el teu poema com les roselles que omplen la primavera.

M'agrada moltíssim, Perla de vellut! Sobretot "desapareix,/ ja el teu cor trist, en la nit obscura". És un "xute" d'optimisme per al lector.

M'agrada molt sobretot el principi, els tres primers versos! La resta la trobo una mica inefable per a mi. Però molt bé!

Normalment, com amb els bolets, si n'hi ha una n'hi ha més d'una!
Molt sorprenent aquest relat!