Només s’acaba el que no ha existit mai. Per això, malgrat tot, tu continues estimant. I aquest poema no perd la seva força en rellegir-lo.

Em recordes la cançó de Moustaki i “l’estat de benestar permanent”.
Cada nou poema teu no té res a veure amb els anteriors, i sempre sorprens. Aquest és una mica de metapoesia. Felicitats!

El vent sempre viu en la poesia. No es veu, però se sent com el vent entre els arbres.
En conjunt el poema està molt bé, però és dels que més t’han sortit d’aquesta manera teva d’escriure que a vegades no lliga gramaticalment. T’ho dic per ser-te útil, no em poso amb el teu talent, que és ben “viu”.

Jo interpreto que el temps de similitud és el de convertir les teves vivències en poesia, en metàfores o comparacions. I arran d'això tot el poema, també fet d'imatges. El trobo m´és hermètic de l'habitual, en aquest sentit.

Secrets i anhels, ja deuen anar sempre junts. Aquest teu text és un secret en ell mateix, ja que no és gens transparent. Una mica com James Joyce!

Jo en l’únic que gasto molt és en roba, i ara ni això, en tinc molta.
El que diu aquest relat és veritat? No s’hi podia entrar, al supermercat? Ho descrius d’una manera que colpeix.

M’agrada moltíssim, deixa’m repetir-ho!
És breu, condensat, concís i bellíssim.

Les teves paraules engrandeixen aquesta parabola, igual que el gra de mostassa esdevé arbre. És una redundància molt ben trobada, del que dius amb com ho dius. I ho fas amb molta claredat.

Aquests dubtes i cabòries al voltant de si ens estimen ens passen a tots. És humà.
El teu relat és elíptic, moltes coses no s'expliquen, fent-lo misteriós. D'això es tracta en literatura, al capdavall.

M"agrada molt, sobretot la darrera estrofa, que té molta força i sentiment. Sortir-te'n amb un poema és com una nova alba. Que arriba al final del poema.

Jo també el trobo preciós. No sols és en la poesia que reviu l'amor, també en la musica. Però totes dues es complementen com una mitja taronja. La de l'amor del qual sembla que parles.

Portar les butxaques cap enfora perquè no du diners a sobre de les vegades que l'han robat, en aquest home, és com una metonímia, la part pel tot. O també un símbol, amb això està comunicant una cosa als altres, com el teu text, que també trobo insòlit. Les reflexions de "La civilització no consisteix en el fet que jo o vostè fem a cada moment el que ens donem la gana", tant com les de la hipocresia, les trobo molt afortunades.

Jo també penso molt quan vaig a nedar gairebé cada dia. És real, el que expliques?

Aquesta expressió "tres són curtes i quatre són llargues" vol dir que "entre prou i massa"? A mi aquest relat no se m'ha fet gens llarg.

Una aspiració molt noble, aquesta de ser la llavor de l'arbre de l'estimada. Alhora que ella ho seria de la teva poesia.

De tots els elogis em quedo amb aquest: "Maduresa des de la infància". Jo soc així també. I el meu pare crec que és la persona que més he estimat.

M'agrada molt i s'entén molt bé. És una sort de tenir algú a qui estimar d'aquesta manera.