Aquesta poncella d'"agudesa", seria la del teu poema. Un poncell per obrir, per submergir-s'hi, el de l'amor abans d'esclatar. "Escorcolla lletres darrere de l’esforç/ on la natura roman inquieta": les lletres del poema. "Poncella d’acuitat/ tota la nit esperant-la/", és la inspiració el que esperes. "En compte de dolor, sentía foc": quina sort poder transformar el sentiment en paraules!

Em podries dir si l'encerto una mica? És que és un poema molt misteriós, com diuen que ha de ser l'amor.

No és tan fàcil concebre un somni, és com fer un poema, cal tenir alguna cosa a dir i dir-la, cal tenir alguna cosa a somniar i somniar-la.

Els somnis durant el son són una altra cosa, no depenen de la nostra voluntat. Aquest fragment: " L’ego rebutja a la raó, però ella està aquí per si vull acceptar-la", fa pensar en el realisme en art, poesia, tan necessari com somniar.

Aquest pertinaç, però no pertinent virus! Te n'has sortit molt bé, perquè no és un tema gaire líric!

M'agradaria que em passés el que diu aquest poema! Jo soc romàntica, però freda alhora. Et felicito, Rafael, és un poema molt musical, molt apte per ser recitat.

L'únic que sobta, que trenca amb la resta és aquest "Es que no m’importa/ sentir tot el dolor/ que tu pugues tenir": això fa el poema més humà o realista.

Besar l'altra persona sota el retrat o l'espill que és la poesia, o sigui sota la seva inspiració, ha de ser del millor que et pugui passar! Com aquest "marc or de la lluna", el marc d'aquesta poesia. Tot i que al final "sense rajos d'espill enmig".

Besar l'altra persona sota el retrat o l'espill que és la poesia, o sigui sota la seva inspiració, ha de ser del millor que et pugui passar! Com aquest "marc or de la lluna", el marc d'aquesta poesia. Tot i que al final "sense rajos d'espill enmig".

Molt suggerents totes, però la que m'ha agradat més és aquesta:

Paral•lelisme
multicolor de lluna,
que sent a diari
amb els rajos del sol
sovint en les entranyes.

Jo "provo de reflectir la llum del sol com ho fa la lluna", perquè també porto els rajos de sol a les entranyes. Aquesta lluna paral·lela i multicolor em captiva!

Una pregunta, és "el sol és riu", amb accent a l'és, oi?

Amb la pell de l'estimada embolicaràs el teu cor, amb els teus versos emboliques el seu!:"per creuar subtilment/ cada frase, cada paraula d’ímpetu". Molt ben trobat!

És un sonet que es nota que està molt treballat. M'han arribat moltíssim aquests dos versos: "Sóc torrent en la set de posseir-te" (quina manera més apassionada de dir-ho!), i "nàixer goig d’àngel, en la meua brisa" (quanta tendresa).

Crec que voldríem l'ànima sense cos moltes vegades, però d'altres no.

Es nota que és molt treballat, aquest poema, com li dius a rautortor. Jo no en sé, d'escriure així, potser perquè mai he viscut el que descrius.

És rodó i molt romàntic, aquest poema, de veritat els veies aquests ulls tots els dies abocant-te "sobre la finestra que donava al carrer"? Molt líric, a més.
Nosaltres els veiem també abocant-nos en aquesta finestra de poesia que porta als seus ulls.

"Tant de matís, el teu amor": és preciós aquest fragment. No és un amor pla, sinó rodó, carregat de matisos. Tot el poema és deliciós com la primavera!
El poema "Els colors dels seus ulls" no el veig, l'has canviat?

El teu poema segueix en força la cita de dalt. Jo no soc creient, però li veig la força.

"La meua tronada et necessita/ i entre els núvols el teu amor d’amistat": la teva poesia necessita que estimis, més com a amic que com a amant, que pot ser la millor opció de totes!

És un poema trist, però tan líric que es fa amable!