ANIVERSARI

ANIVERSARI

Només perdem la vida que tenim, només tenim la vida que perdem. La flama era la vida. Davant dels seus ulls es caragolava, juganera, al ritme del seu alè. La va sorprendre que alenés amb tanta intensitat. Potser era per l'emoció de la sorpresa. Aquell tamboret que ara repicava al seu interior havia començat quan en Toni va aparèixer amb l'espelma encesa clavada en el pastís que tant li agradava. Havia estat una sorpresa i ara, dins del remolí de les paraules amigues que l'incitaven a pensar un desig abans de bufar, el pensament s'havia encalmat en la idea que la vida és el que perdem. L'amor. Si és que l'autèntic existeix, l'havia perdut una vegada. Va mirar la flama i, ballant entre les dues xifres, hi va veure el seu rostre. Va tancar els ulls quan notà que s'anegaven. La imatge del ball de la flama es va quedar rere la parpella i les gotes d'aigua que la volien ofegar lliscaren galta avall. La seva mirada es va enlairar per contemplar l'escenari. Ella estava bufant, sola, per apagar la flama de les pèrdues mentre caminava per les parets el conjur que les havia de retornar.

De sobte, tot es va aturar, va obrir els ulls i allí estaven. Els seus amics s'aixecaven i, amb els braços oberts s'hi acostaven per abraçar-la mentre cridaven "Per molts anys!". El primer va ser en Toni. Quan les galtes es varen ajuntar, va percebre la seva humitat escampant-se per la pell. La va sorprendre el seu gest. Va tirar el cap enrere, I, després d'inclinar-lo, va besar-lo als llavis. Només perdem la vida que tenim.