Exercici de llengua

Estirat sobre el llit, vaig començar a fer l'exercici de llengua. El títol de la redacció era clar: Coses que es poden morir. Després de la r, el bolígraf es va alçar. Me'l vaig mirar. Estava clar, no s'havia alçat per voluntat pròpia, havia estat la mà. Així doncs, la mà tenia vida i el bolígraf, no. No es podia morir. Vaig mirar el paper. La darrera paraula era morir. La vaig tornar a llegir. Es poden morir les paraules? I si la paraula és morir, es pot morir el morir? A casa havia sentit a dir que ens mataven la llengua. I la llengua són paraules. Així doncs, era veritat que les paraules es poden morir. Doncs mira, vaig pensar, ara faré una cosa que segur que ningú de la classe ha fet, faré morir el morir. A la butxaca hi portava un encenedor. Havíem quedat amb en Joel anar a fumar en acabat el bàsquet. Després d'arrancar la pàgina, vaig agafar l'encenedor i el vaig encendre. Sobre la flama hi vaig posar el paper, pla, intentant situar-la sota la paraula morir que, immediatament, va desaparèixer, primer emmascarada pel color marró que va agafar el paper i després engolida pel forat que va fer la flama. Extasiat per la meva gesta, no vaig advertir que la flama ja tocava els dits. Dels palpissos em va arribar un agudíssim dolor, em cremava. El paper va caure encès sobre el llençol i jo vaig sortir corrent a refrescar amb aigua la punta dels dits.

Vaig sentir que el bomber es dirigia a la meva mare: Ha estat de sort, no era al llit quan s'ha cremat. Ara està xocat, no para de dir que no es pensava que fer morir el morir matés de veritat.