Aniversari [2] La fe veritablement és una virtut?

Quantes coses hem hagut de creure perquè els de dalt ( com vulgarment es diu) ens ho volien fer empassar amb patates. Parlo de religió, de coses que s'han de fer "perquè sí", d'incoherències que no tenen cap ni peus i de la qüestió política de que "España es una grande y libre(?).
Si t'ho prens pel costat de la fe, que és creure en allò que no veus clar, doncs endavant, vas fent el camí que et marquen i ja està. Però en quan comences a rumiar una mica ( i jo ja rumiava quan era petita, tenia aquest mal costum) te n'adones de que algú t'està prenent el pèl i de que algú et vol adoctrinar, sobretot l'Església, mai millor dit.
i llavors pots fer dues coses: o creure tot el que et diuen i anar darrera com un xai o plantar cara dir "Fins aquí hem arribat". T'asseguro, estimat amic, que la segona opció és l'única pròpia d'ésser pensants com som els humans. Per tant, que adoctrinin als rucs, que sempre n'hi ha algun per aquests móns de Déu.

Això de la fe és un tema molt difícil. No sé com es fa. Crec que podríem estar hores debatent-ho i continuar igual o, fins i tot, la poca que hi pot haver. Un relat molt profund escrit amb molta gràcia i que fa que que ningú sigui indiferent al tema.
Acabo amb la teva conclusió: "Conclusió, Actualment la fe és creure que tot el que veiem no passa en realitat. Hem de creure els que manen, que ells en saben més!"
Un relat molt bo, Joan!! Felicitats amb fe o sense!
Una abraçada i bones Festes!!!
Materile

Aquest mes hem coincidit a l'hora de triar Virtut, Joan.
Ja ho veus, sempre ens volen fer combregar amb rodes de molí. De vegades és molt sa ser un cagadubtes.
Que tinguis unes bones festes!

Joan, m'has sorprès molt positivament amb aquest relat, mig real, mig filosòfic. És un assaig de primera, un seguit de reflexions, amb el teu to humorístic que espero no perdis mai, que fan pensar molt i molt. Rep una forta abraçada de l'Olga i l'Aleix des de Ribes de Freser, i et desitgem que passis un molt bon Nadal!

Aleix

Mira, m'has fet pensar força amb tot el que dius. I aquell que diu que té una fe cega en... m'imagino que ha de ser el súmmum, no? O potser encara ho embolico més...
En fi, dubtar no deixa de ser una bona cosa, segons el meu parer.
Salutacions!

Et diria que l'amor és un acte de fe, però com que sóc tan poc sentimental, no t'ho dic.

Jo vaig anar a un colegi públic (ara tinc només 42 anys) i no vaig passar per això. No obstant, vaig tenir ara ex-amics religiosos i eren com que bastant fanàtic quan li tocàvem la fe o ens la volíen tocar.

Està bé que compartiu això.

Jo també sóc bastant dutbós en moltes coses, però crec en la filosofia i en l'especulació, que a vegades és (la filosofia) religiosa i a vegades no.

Ens veurem per aquí, que tinc pressa. Una abraçada.

M'has fet recordar molts moments de la meva infantesa, Joan. Jo també vaig anar a un col·legi "d'hermanes", i recordo molt bé tot els dubtes que em ballaven pel cap. Vull que sàpigues que aquest relat m'ha agradat força. Hi has sabut abocar sentiments molt íntims a més d'imaginació.
Que passis unes bones festes!

Pilar