Jo, un dimoni

Jo, un dimoni

Vaig demanar unes vacances, em trobava molt avorrit, tot el dimoni dia vigilant a la gent que teníem a l'Infern, i que no deixava d'arribar-ne més i més. Alimentant contínuament el foc de les calderes, i donant un cop de forca si algú intentava fugir. Ja n'estava tip d'aquesta feina; necessitava un descans, trencar la monotonia, i per aquest motiu vaig demanar anar-me’n un temps, volia sortir una temporada. Ho necessitava, em feia molta falta.

Abans d'anar-me’n, va cridar-me el meu cap, el dimoni Joangafer, i em digué:

—Mira, Rafifer, ja sé que t'han donat permís per fer unes vacances i que et fa molta il•lusió anar a la Terra, vols fer un viatge per conèixer-la, ja que la gran majoria de la gent condemnada que tenim aquí venen d'allà, i tu els has sentit parlar de moltes de les seves històries; dels crims que han comès, assassinats, violacions, robatoris, esta¬fes. Tota una mena de gent dolenta que no ha fet cas dels seus àngels protectors i han escollit un camí inadequat. Però pensa que, per visitar el planeta Terra ho has de fer començant de zero, és a dir: has de néixer com un ésser terrestre, i per aconseguir-ho t’enviarem a una família que hem triat per a tu. Un matrimoni que el formen dues persones riques, molt riques, però molt dolentes i ambicioses. Et farem servir com a càstig previ per a ells per quan arribi la seva hora i vinguin aquí. Aquesta és la condició que et posem, si tries la Terra per les teves vacances.
—D'acord —li vaig contestar—. Accepto les condicions. Vull anar-hi.

Vaig haver d’esperar uns dies que la meva futura mare terrestre ovulés per enviar-me a la Terra. Quan tot estava preparat vaig fer un viatge me¬teòric. Vaig creuar diverses galàxies i forats negres abans d'arribar, mal¬grat la gran distància, el viatge va semblar-me curt, ja que a l'Infern no contava pas el temps, i molt més per a nosaltres els dimonis.
Efectivament, vaig néixer en una família molt dolenta. Rica però dolenta. Durant els nous mesos que vaig haver de romandre dins del si matern vaig adonar-me de com eren per les converses que tenien quan estaven junts a la nit, un matrimoni pervers, avariciós i estafador. Un dia, sentí que a la seva dona li digué:

—Tal com vas aconsellar-me, he donat ordres per liquidar a Bertran i als seus socis. Ara ja podrem comprar la seva fàbrica tèxtil a bon preu...

Eren uns assassins, no tenien cap mena d'escrúpols. I jo pensava: “ Ja veureu quan neixi, us ho faré passar ben putes!”

Vaig créixer pràcticament sol, sempre sota la vigilància de dues criades. La meva mare, amb les seves amigues a les xocolateries als matins, i berenars a les tardes, o de compres a les botigues més cares de la ciutat. El meu pare en el seu despatx, organitzant negocis bruts.

Vaig començar plorant cada nit per molestar-los, però ells no s'adonaven perquè la meva habitació era molt llunyana del seu dormitori i només no deixava dormir a una de les dues dides que sempre m'acompanyaven. A vegades entrava l'altra en sentir els meus plors i gemecs. Deien, una a l'altre:

—Aquest nen, que no para de plorar i ja no sé pas que fer perquè calli, tinc por que desperti als amos. Recorda que ens van dir que si els molestaven de nit podíem considerar-nos acomiadades.

Com que jo no tenia noció del temps, em trobava tranquil esperant que pogués començar a caminar. Llavors, s'assabentarien de qui era jo.

Va passar el temps, jo ja tenia un parell d'anyets, que són molt pocs pels terrestres, però per un dimoni com jo, que no tenim cap edat, ja podia pensar i imaginar com mortificar-los. En primer lloc, no vaig parar fins que les dides no van poder aguantar-me més i van ser elles les que es van acomiadar dels amos, és a dir, dels meus pares.

—El seu fill és un dimoni! —digueren, encertant-ho de ple sense saber-ho— No volem seguir treballant aquí, pel que ens paguen! Que l'aguantin unes altres, o vostès mateixos...

Més dides, i es repetien altre cop les mateixes situacions. Fins que els meus pares van acordar portar-me a un col•legi internat. Em venien a veure un cop a la setmana. I així va anar passant el temps. En aquell col•legi també van atipar-se de mi i van escriure als meus pares dient que com que no obeïa a cap mestre, els donaven una setmana de temps per veure si ells podien fer-me reflexionar o haurien d’expulsar-me.

El pare va venir a veure per parlar amb mi. Vaig escopir-li a la cara i li vaig donar un cop de peu a la canyella. Furiós va portar-me a casa. Al cap de dos dies ja em portava a una altra escola, aquesta vegada, no intern. Dinava al menjador del col•legi, i unes noves criades m'acompanyaven i recollien. Algunes vegades, m'escapava i tenien que corre darrere meu. Com em divertia!

Continuava creixent i donant molts mals de cap als pares. Ja tenia dotze anys i a vegades, a mitjanit sortia de la meva habitació i al mig del llarg passadís em posava a cantar amb veu de tenor. Els pares s'enrabiaven, s'aixecaven del llit i discutien amb mi i amb les criades. Tots discutíem i cridaven, allò ja començava a semblar un infern. M'amenaçaven a portar-me a un psiquiatre infantil i que si no canviava de conducta haurien d’internar-me a un manicomi. Jo reia i cantava encara més fort. L’es¬càndol era tan gran que algunes vegades venia la policia perquè alguns veïns pensaven que potser estaven estomacant a una persona que demanava auxili.

Van portar-me a un psiquiatre. Davant d'ell adoptava una altra personalitat i li explicava que els meus pares mai s'havien preocupat de mi, que eren superbs i egoistes, que m'havien maltractat. El psiquiatre digué als pares que només tenia un sentiment de frustració, de conflicte emocional amb ells i els hi va donar consells per millorar la relació entre pares i fill.

Ells ja no sabien què fer amb una criatura tan dolenta, començaven a deses-perar-se. A cap col•legi em volien. Van haver de pagar a diversos mestres parti¬culars que venien a domicili, però al cap de pocs dies també s'aco-miadaven. Els escopia a la cara i trencava els llibres i quaderns davant d'ells.

Un dia, però, es va presentar el meu dimoni cap, Joangafer, a la meva habitació i em digué, estroncant-me les vacances:

—Rafifer, només et queden un parell de dies terrestre i hem d'acabar la teva estada aquí, ja has gaudit i divertit prou. Ara has de tornar un altre cop a la teva feina a l'Infern. Per finalitzar i acabar de traumatitzar-los cauràs per les escales de la casa i et trencaràs el cap. Ja hem enviat a un parell de dia-blesses que són les que demà substitueixen a les darreres criades que avui surten i són les que testificaran al jutge acusant els teus pares de la teva mort i acabaran a la presó.

I així acaba el meu relat, restant a l’espera, impacient, d’unes noves va-cances i un altre divertit episodi.