CRUELTAT EXTREMA

Aquell dia, 11 de juliol de 1997, la mare havia preparat el dinar del fill amb el mateix amor de sempre; a la taula, hi havia dos “pinchos” de bacallà, un plat de marmitako fet amb tonyina molt fresca, un tros de pastís basc amb molta ametlla polvoritzada i un got de txacolí ben fresc, però el Miguel Àngel es retardava molt… Amb pessics de dubtes, s’ apropà a una finestra i s’adonà que boires estranyes enterbolien la muntanya Burutza; plovisquejava. Després, obrí el televisor per conèixer les notícies del dia, i escoltà un terrible succés: ETA havia segrestat el seu fill! No podia donar crèdit a aquella vilesa, no podia comprendre per quin motiu algú volia fer mal a un noi de 29 anys, il.lusionat i laboriós, que treballava per al benestar del seu país, el País Basc, des del seu càrrec de regidor municipal d’Ermua. Aviat, però, s’assabentà del motiu del segrestament, els raptors exigien a les autoritats espanyoles que retornessin presoners d’ETA a presidis del País Basc , a canvi de la vida del seu fill. Establien un ultimàtum de 48 hores.

Molt aviat s’alçà una allau de solidaritat amb el dolor de la familia, s’organitzaren manifestacions i protestes, especialment a Ermua i a Lasarte, però com que no serveixen de res les paraules quan no hi ha enteniment, ganivets esmolats estriparen qualsevol acord, el cel passà de llarg i l’amenaça d’ETA s’acomplí; Miguel Àngel Blanco Garrido va ser trobat, dos dies més tard, enmig d’un bosc amb dues ferides mortals de bala al cap! La llum no s’havia pogut defensar de l’obscuritat.

Aquell cruel assassinat provocà arreu un vast moviment de manifestacions contra la violència d’ ETA, però el dolor de la família res no el podrà extingir, la pèrdua de Miguel Àngel els escabellà la vida; sempre viuran malalts d’enyor.

I jo, que aterrida vaig viure les hores prèvies a aquest homicidi, moltes vegades em pregunto si durant aquests dos dies hi va haver tan sols barbàrie o, també, intransigència…