Vermell

Cada vegada estic més i més convençut que no tinc gens de sensibilitat per entendre la poesia. Ho sento, sóc un negat per aquestes coses! Per això per mantenir contacte amb l'amic que se'n va anar a viure a Ribes de Fresser he anat a buscar un relat dels seus inicis i, ves per on, he escollit el primer i m'he posat vermell... Com pot ser que no el recordés? Com pot ser que no l'hagués comentat? Posem fil a l'agulla: En una ocasió, si no recordo malament et vaig demanar que de tant en tant escriguessis alguna cosa en prosa i em vas fer cas. Ara comprovo que en tens uns quants de relats... ja tinc feina!
Em sap força greu que el senyor Vermell no hagi pogut mantenir una conversa amb el seu veí, senyor Verd, però què hi farem! La vida continua, encara que pels teus protagonistes no pugui ser.
—Joan—

La incomunicació, l’aïllament, fan mal. I un dia rere un altre ha de ser ben insuportable. Pobre senyor de vermell, m’ha fet llastimeta.
Amb molta imaginació i domini del llenguatge desenvolupes tot un relat en que els protagonistes podrien ser els humans, de fet els pensaments del senyor vermell són ben humans; però al final es tracta d’una màquina “només”. Cal pensar i reflexionar, és com una faula de la que treure’n una lliçó.

Espero que ja estiguis ben recuperat. Vaig llegir el comentari anterior, de la Pinya de Rosa i vaig mirar els malalts de covid-19 que hi havia a Ribes de Freser i no n’hi havia ni un! Això em va tranquil•litzar. Espero que continueu tots bé. Aquí al meu poble, a dos carrers de casa, van morir nou avis a la residència d’avis. Són temps difícils però ens en sortirem!

Com que estàs malaltó, avui he anat a cercar la teva primera publicació a Relats en català. I, Bet aquí que el títol és Vermell. Em recordo perfectament del sentiment de tendresa que em va causar aquest personatge. Aquella fugida em va semblar molt positiva.
Un petonàs
Pinya de rosa

És difícil trobar temes originals d'aspectes tan mundans com un simple semàfor. Això ja és un punt a favor de l'autor. Però, és clar, després cal desenvolupar el nus del relat i saber-li treure un suc que, en contacte amb les papil·les gustatives del lector, sàpiguen a plat exquisit. També en aquest cas dones en el clau i mantens l'interès fins al final. Dos reptes resolts d'una manera senzilla i efectiva.
Enhorabona, Aleix, seguim en contacte!

Lluís

Hola Aleix,

Gràcies pel darrer comentari que m'has fet. M'has deixat molt ben parat. De petites obres mestres n'hi ha arreu, però cap de definitiva. Això és la bondat de l'ésser humà, que es reinventa constantment, essent cada cop més competittiu, fins i tot alhora d'escriure poesia, en que l'home furga entre les seves capacitats la manera d'arribar a l'exterior de manera que quedi palesa la seva actitud o la seva visió vital.

Ahir va morir un filòsof insigne: Eugenio Trias Sagnier. El recordo, encara que sigui en aquest comentari, perquè la seva obra i la seva visió filosòfica m'han tingut una estona entretingut investigant sobre el que va escriure aquest home. Ens parlava del límit, de raó - no raó, d'enteniment - passió, d'estètica i d'ètica, de l'evidència rere les coses, del diàleg amb el món de l'art i a religió, del binomi raó-símbol, de que la filosofia en aquests temps ha de ser musical, etc. I algú ha dit que els seus assajos éren molt poètics també.

Sí noi, quan la poesia, la música i la filosofia es creuen, surten meravelles.

El teu primer relat penjat en aquesta web és insospitablement crèdul. Mai havia llegit un relat sobre els homenets dels semàfors i estic content de llegir-lo. Crec que moltes vegades menystenim aquests habitants de la ciutat, tan cívcs i ben plantats en creuar els passos zebra. És un relat d'una imaginació extraordinària, que bé mereix ésser tingut en compte. Si no és una obra mestra, almenys diexem dir-te que és una obra encantadora!!!!


Salutacions ben cordials!






esllampegant!

L’home vermell sap que passen coses sense assabentar-se per què passen. És conscient en certa estona i tot seguit deixa de ser-ho. Desconeix el mecanisme global del funcionament de tot plegat on ell és una peça que fa una funció i prou.
Gràcies això tot rutlla fins que de sobte tot resta a les fosques per un accident que provoca un curtcircuit fatal.
Em recorda situacions on moltes vegades es poden patir lapsus similars per no tenir una idea de com funcionem.
Molt ben tramat i explicat
Una abraçada, Aleix
Joanalvol

...que llegeix alguna cosa teua, encara que em sembla que sí la primera que et comente.
El relat enganxa. I el desenvolupament de l'acció, ben acceptable dintre el tema del realisme fantàstic, acaba amb un final sorprenent, però esperat.

PS. T'he llegit també "Escoltant la sal', que m'enviaren de "JoEscric", amb algun altre exemplar, per una recepta de cuina amb premi.

Avui he decidit començar pel començament, és a dir, obrir i llegir el teu primer relat, o al menys el primer que vas enviar per ser publicat aquí.
Considero que els primers sempre són especials, per una o una altra raó, així que aquest primer publicat bé es mereixia una mica d’atenció.
( Si vols veure el primer meu, només cal que vagis avall, avall de la llista... però per si vols anar directe, aquí tens l’enllaç: Amb les cames separades )

Em veure’l classificat dins la categoria de ciència-ficció, ja he pensat que contindria una bona dosis de fantasia.
En llegir-ho he comprovat que en efecte, és un relat singular, al menys respecte al Pare Nostre, l’únic escrit teu que jo havia llegit anteriorment, d’un caire molt més costumbrista.

Aquest destaca el problema de la incomunicació que sofreix aquell que no coneix iguals, ja que l’únic éssser semblant a ell mateix el sustitueix, sense coincidir mai.
La vida, entretant, segueix al seu voltant, subratllant la seva solitut, la seva especificitat, el seu torment.
Realment, el protagonista fa patir, ja que la seva situación no sembla senzilla de solucionar... i la solució arriba finalment arrel d’un accident; com la pròpia vida, de fet, en què de vegades el destí sembla en mans de l’atzar.

Un cop comprobat que ets capaç de tractar temes ben diferents, tinc més clar que abans que tornaré a passar per descobrir nous textos teus. Fins la propera!

T’envio una abraçada vermella i verda,
Unaquimera