En Jordi, la princesa, el drac i el cavall

En Jordi, la princesa, el drac i el cavall

En Jordi ja feia molts anys que es dedicava a salvar princeses de les urpes dels dracs i després feina fuig, mandra no em deixis, havia de sortir per cames, sempre havia estat un conco empedreït, per no haver de casar-se amb la princesa de torn..

Però ja en començava a estar cansat d’aquesta feina, hauria de buscar un lloc desconegut on la seva fama no hagués arribat i no el poguessin localitzar...

—En què penses, Jordi —li etzibà en Cametes, el seu cavall, que quan anaven sols sempre li donava un xic de conversa.
—Penso que ja n’estic més que cansat de la feina, Encara no sé com he acceptat l’encàrrec dels reis Prudenci i Remei...
—No deu ser perquè la filla es diu Esperança i...?
—Què hi té a veure el nom?
—Així de bell començament em consta que la princesa és una preciositat i potser tens l’esperança d’un bon casament —contestà en Cametes, amb la secreta esperança que fos així per poder descansar de la vida tan atrafegada que portaven.
—No em facis riure, Cametes, ja saps que la vida de casat no es per a mi.
—Doncs hauries de pensar-hi una mica. Ja tens una edat! A mi, la veritat també m’agradaria trobar una bona euga...
—Au, va! Deixem de parlar de dones. Ens estem acostant a la zona on ens han dit els reis que es trobava la cova del drac.
—És veritat, es comença a notar una certa escalforeta.
—Mira! Allà al fons hi ha l’entrada de la cova. Sembla que hi ha un rètol... Cova del drac Bonifaci!
—Caram! Sí que n’és de modern aquest drac.
—Sembla que hi ha algú al defora.
—Jordi, jo diria que és la princesa.
—Doncs, què vols que et digui. No tindria cap disgust si s’hagués escapat tota soleta. Sembla que ens fa senyals amb la mà.
—Potser no vol que fem soroll.

Així que en Jordi i en Cametes arribaren a la cova, la princesa els digué amb una veu ben dolça:

—Oh! Bon cavaller. No feu soroll o despertareu el drac.
—Si es desperta, pitjor per a ell —contestà en Jordi fent-se el valent i defallint alhora davant la bellesa de la princesa.
—Oh, no! No us hi hauríeu de barallar pas. És un drac la mar de bona persona... vull dir que és un drac molt bo.
—Això vós com ho sabeu? —preguntà en Jordi amb un fil de veu.
—Perquè fa temps que ens coneixem.

En Jordi baixà d’en Cametes i fent veure que mirava si els arnesos estaven ben tibats, li digué en veu baixa:
—Aparta’t un xic i deixa’m fer...
—Em sembla noi, que només en tens dues, però has caigut de quatre potes —li contestà en Cametes de manera sorneguera.
—Ara no estic per brocs, deixa’m fer, deixa’m fer!

I dirigint-se a la princesa continuà

—Fa temps que el coneixeu? Com és això?
—Quan era ben petit no volava gaire bé i va caure als jardins de palau. Jo també era petita i ens vàrem entendre força tot jugant...
—I els vostres pares...
—Ells no sabien res de res ho fèiem d’amagat. Fins i tot li vaig ensenyar a llegir i a escriure
—Si tan bo és, cóm és que us té segrestada?
—I ara! La de vegades que m’ha vingut a buscar i hem passat força estona aquí en els seus dominis.
—Doncs... com és que el vostres pares m’han demanat que us alliberi de les seves urpes?
—Es deuen haver espantat perquè la meva estança s’està allargant un xic més del compte. Deuen haver temut el pitjor... Com que tothom parlar tan malament dels dracs ho han donat per fet.
—Més del compte? Què voleu dir?
—Altres vegades ni s’assabentaven que marxava de palau, me n’anava i hi tornava amb força prestesa, però aquest cop...
—Què té de diferent?
—Com us he dit, de petit li vaig ensenyar a llegir i a escriure, però sense aprofundir gaire. Ara per fi s’ha decidit a escriure una novel•la i la hi estic corregint.
—Una novel•la?
—Sí, una novel•la! —digué el drac sortint de la cova tot bo i badallant.
—Vaja, ja hi som tots! —pensà en Jordi prement el pom de l’espasa.
—No temeu, cavaller, no temeu. Sóc un bon amic de l’Esperanceta i, a més a més, sóc vegetarià.
—Doncs la princesa hauria de tornar a palau. Els seus pares pateixen... Una cosa... com es titula el llibre que heu escrit?
—El bon drac i el cavaller destraler.
—Títol força original! I de què tracta?
—Senzillament de desmitificar una llegenda que corre molt i que fa quedar força malament els dracs. Sí, és que els dracs només volem ser ben tractats i donar escalfor a les llars que ens acullen bé.
—Vist així, no deixeu de tenir la vostra part de raó —digué en Jordi.
—I tant que tinc raó!
—I ara, ara que ja comencem a tenir-nos confiança per què no ens tutegem tots tres? —proposà la princesa.
—Per mi d’acord —digué el drac.
—Per mi també —afegí en Jordi tot mirant embadalit la princesa.

***

Hola a tots, suposant que hi hagi algun lector, sóc en Cametes i us explico el final d’aquesta història ja que els tres protagonistes no estan per aquestes coses.
Decididament, en Jordi va caure en les mans de l’Esperança.
Decididament, el llibre del drac va ser un best-seller,
Decididament, a palau vaig trobar una euga per... bé ja us ho podeu imaginar i tots contents!


Escrit la vigília de Sant Jordi 2020
Revisat per la Pilar Campmany i Piqué, el dimecres 5 d’agost del 2020