Diuen que hi ha un país...

Un relat de: Joan Gausachs i Marí


Hi ha un país del qual no direm el nom, no fos cas que tinguéssim algun problema, del qual els seus manaires sempre diuen que és molt i molt democràtic.

La cosa més o menys dura [dura de durada i dura de consistència] per posar un número rodó, uns quaranta anys, any amunt, any avall.

En aquell temps hi va haver un canvi polític i va guanyar el partit que estava a l’oposició, liderat per Isidre el “virtuós”; és a dir el virtuós de la paraula. Veritablement no es deia Isidre, però era el seu nom de batalla. Tenia un bon discurs i sabia portar al seu terreny a força gent que l’escoltava...

Des d’aquell moment els governs o més ben dit els manaires de torn, han anat variant. Ara manen els de dretes de tota la vida, ara manen els de dretes que encara diuen que són d’esquerres... i així van vivint.

I jo, que sempre he estat un cagadubtes, ara tinc un dubte més. Jo creia que la democràcia era escoltar —encara que només fos una mica— a la veu del poble, però sembla que l’única veu del poble que s’escolta és la que diu sí a tot i això em recorda, sense ànims de fer propaganda, aquell anunci en el qual es veia un gos escoltant un fonògraf cilíndric i que es podia llegir: “la voz de su amo”

Plego, plego, i em quedo amb els meus dubtes...

Comentaris

  • Quaranta anys?[Ofensiu]
    Pallars | 25-11-2021

    I els que vindran! Jo diria que ja ens podem pintar la democràcia a l'oli.
    De xerrar i manar - els "virtuosos" de torn- en saben un niu, però d'escoltar al poble... Ja ho constatem i patim a diari. Aquí sí que no hi ha cap misteri ;)
    Plego, plego abans que m'encengui més. La salut va per davant de tot!
    Salutacions.

  • M'estimo més el cagadubtes[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 19-11-2021

    Sense dubtar, m'estimo més en Joan Cagadubtes que l'Isidre el virtuós.
    Feia dia que vetllava el concurs per llegir el teu relat.
    Gràcies, Joan, per ser-hi sempre i pels comentaris al meu Trompetista.
    I, aprofitant que no ens sent ningú, respondré al que em demanes: No, encara no he acabat la feina que em tenia entretinguda, però ja tinc tota la novel·la sobre el paper, ara es tracta d'anar-la polint, esporgant i trobar-li un fil (potent o prim ja veurem) que, com tu saps, jo sóc de prosa breu i m'he embolicat en un projecte potser massa gros, massa llarg, segur. Però vaja, de moment, he trobat una estoneta per al primer microrelat de la temporada.
    Ens anirem llegint

  • No havia acabat[Ofensiu]
    Prou bé | 19-11-2021

    I he clicat enviar sense adonar-me'n.
    A mi també em van engrescar els discursos de l'Isidre i vaig celebrar amb alegria el triomf d'aquelles eleccions. I després què? Doncs desengany, frustració, cabreig, desencís, desesperança, alguna espurna de llum en algun moment fugisser...tot això i més anant i venint com les onades de un mar procel·lós... (Ara: impaciència)
    Amb total cordialitat

  • Prou bé | 19-11-2021 | Valoració: 10

    Realitat pura i dura la que descrius. I ho fas molt bé!

  • original i amb humor[Ofensiu]
    Atlantis | 19-11-2021

    I critic. Ui la democràcia! està molt desgastada.

    M'ha agradat llegir-te.

  • gossos[Ofensiu]
    Carles Linares | 19-11-2021 | Valoració: 9

    gossos obedient, que no borden i que estimen els seus amos, fins i tot si aquests els baten... són els ciutadans ideals (del punt de vista dels mestres)

  • La força de la veu[Ofensiu]
    Materile | 19-11-2021 | Valoració: 10

    Molt bé!!!! Molt original! Has començat bé, Joan, Me n'alegro. M'has tingut intrigada ...
    La força de la veu, virtuosisme, i la força del silenci (La Voz de su amo), dues virtuts. Amb poques paraules ens has mostrat dues virtuts.
    Felicitats!!!!
    Una abraçada ben forta,
    Materile

  • Relat rebut[Ofensiu]

    Relat rebut correctament, entra a concurs.
    Gràcies per participar.

    Comissió XII Concurs ARC de microrelats

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Joan Gausachs i Marí

124 Relats

1303 Comentaris

165723 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
   Joan Gausachs i Marí (Horta, 15/01/1942) sóc com es pot veure, un autor jove.
   En el meus inicis vaig treballar les redaccions escolars que ens feien fer en els col·legis "San Joaquín", d'Horta, i "Condal", aquell que està al costat del Palau de la Música de Barcelona.
   Més endavant, vaig col·laborar en revistes particulars que no estaven a la venda, motiu pel qual les meves magnífiques creacions han passat desapercebudes.
   De totes maneres voldria [voldria, en condicional] donar grans —més aviat seran petites— obres a la posteritat, sempre que a aquesta no li molesti.

—oO·Oo—

   Vaig arribar a Relats en Català per mitjà d'en PEP HOMAR I GIOL, del qual sóc un fidel seguidor. Després casualment, un dia, en obrir la pàgina, vaig veure, en l'apartat "Relats a l'atzar", un que em va cridar l'atenció: La Lola de Can Gasparó. Lola i Can Gasparó són dos noms molt vinculats a la meva família. De Loles, n'hi ha moltes, però que, a més a més, siguin de Can Gasparó!... Hi vaig ficar el nas. Efectivament, es tractava de la meva tia-padrina Lola Gausachs i Torelló, i la narració era feta per una néta seva: EULÀLIA MOLINS I ARAGALL, filla d'una cosina-germana, meva, de tota la vida.
   Aquestes dues circumstàncies m'han animat a penjar alguna coseta. Ho sento, ho sento!
   Ara bé: no vull pas que, si els meus relats no agraden, en Pep i l'Eulàlia en paguin les conseqüències.