Un cop de cap de la Silvia que s’ha guanyat a pols, independentment de les conseqüències, el dret a viure de la fantasia que tampoc ha sabut treballar-se massa. Sentir-se viva per un instant li anirà bé. I el testimoni dels pots de tomàquet, les llaunes de refrescs, les galetes de tota mena, els iogurts grecs i molts d’altres no badaran boca. Potser que amb la fama que tenen els membres d’aquell país, entre tots dos en facin un de sol.

Malauradament aquests monstres són de carn i ossos. Molt dur i colpidor.

Em consta que en Grissom ha fet presentar una demanda per infracció del copyright, usurpació d’identitat i per un delicte d’odi al mal gust. El personal que marxa de viatge lluny per menjar el mateix que a casa seva, els haurien de requisar el passaport.

Doncs combrego, allunyat de les religions, i em capbusso en les teves paraules i les faig meves, però molt lluny de l’esperança i molt a prop del cansament. Deu ser pels criteris dels anys carregats.

Si jo anés a la recerca d’un perquè al farcell dels dubtes, miraria a la butxaca del davant, la que porta cremallera, on hi ha els dubtes del altres que potser encara són més grans.

Vells estereotips que divaguen a la recerca de l’impossible entre bates blanques i divans, en un món que els transmuta, per l’excés d’absorció, en pacients de si mateixos.

Ai dels cant de la sirena que t’abdueix contra les roques als peus dels penya-segats de les fantasies. Dolça i bonica melodia per caure al mateix pou d’on vas sortir.

El pare cangur d’un gos, potser una espècie en desús, jo l’he viscut, és el que toca. Sacrificar un tast de pota i tripa ja diu molt de la bondat paternalista. Que la sociabilitat amb un gos a la corretja t’obre portes i finestres que poden comportar corrent d’aire, ho he vist en algú, però que un gos es miri amb tu Peaky Blinders, i sense dubtar-ho, és per no tornar el gos a la filla i comprar-li un bon os de vedella a cada marató. La ventura de recollir fruits pecaminosos a la safata de Sant Jaume té la seva morbositat i els secrets compartits el seu perill.

Titllar de malparits només als que han inutilitzat els frens, és de ser bona persona. Aquest relat l'hagués pogut signar en Tom Impossible, amb un somriure d'anunci de dentifrici o en Daniel Bond, si el cotxe hagués estat un Aston Martin. Els extraescolars tenen recompensa.

Ai! l'angelet i el dimoniet que tenim a dreta i esquerra i ens embolica les temptacions! L'infern i el paradís es poden fondre en un punt on les conseqüències siguin suportables. La porta és el repte.

Estic satisfet de comprovar que un instant màgic com aquest, té la mateixa percepció a través de quatre segles

No deixa de tenir el seu pessic de terror contemplar la decadència aliena que tard o d’hora se’ns cruspirà, sinó ho està fent ja. Veure, impossibilitat, com l’energia es fon, fa mal al cor i de ben segur que deixa empremta. Però tot plegat és una realitat que, amb el polsim sorprenent d’humor, ens descriu un optimisme pel futur. El somriure que desperten uns mitjons fora de lloc, és paral·lel al cabreig quan desapareixen a la rentadora. La imatge dels abriga peus (m’ho acabo d’inventar) en un catre, és prou habitual al món del cel·luloide per resultar estranya i més prolífica en les dones que tenen sovint un congelador als peus. Potser, només potser, si li dones bombons al gos en la seva recta final, t’ho agrairà i no haurà de menjar els succedanis del carrer. Una joia de relat.

Mestre, aquesta vegada em desfaré en elogis directament. M’ha enamorat el relat i el lloc idíl·lic on va néixer la llegenda. Llàstima no perdurés i molta pena per no haver descobert aquest espai. El tipus d’escriptura s’apropa molt al que a mi m’agrada.

Tot un homenatge a les paraules que ens lliguen al paper. M'ha agradat moltíssim i a la fi quan hi ha aquest desig d'escriure, les paraules acaben rendint-se i es deixen fer.

Un propòsit encisador i enriquidor per desvetllar les neurones matineres. Has començat per una deessa de les lletres i ens tens una pila pel davant. A gaudir-ho.