Forçar o forjar el destí. Va carregat d'optimisme el noi o la noia, sobretot si llegeixes el relat el proper mes.

La sinceritat d'un somriure va més enllà de les paraules. Aixeca tot un dia, o una vida. El de veritat no té preu.

Que bonic i valent és viure en positiu. No ho perdis. No és tan fàcil segons com.

La cobejança al límit no descrit impregna el suspens. Aquesta no és la Marta del meu món, però n'hi ha. M'ha agradat el detall del cafè, potser s'ho mereixia.

Malgrat la teva normalitat rutinària i la simptomatologia de la teva relació afectiva amb la bola de “pool”, no deixis d’escriure. Podria envejar el teu aïllament d’absència i compartir el rebuig a la por, -les terres de l’arpa donen més que fades, però no ho faré perquè l’endevino.
A tu, infestat d’amor del que no s’escriu, recorda sempre el somriure que il·luminava el món mentre tens cura de la filla, i no cal confessar que no podria envejar-te gens ni mica el viacrucis perquè l’endevino també.
M’ha agradat més que molt, menys el gat és clar.

Vaig reculant cap a la descoberta d’escrits i ensopego amb la metamorfosi d’una noia que és digne d’admiració. Els malnoms que perduren en el temps no sempre carreguen traumes i fins i tot conec que poden esdevenir una marca de prestigi. L’elegància del consell patern s’assaboreix amb la imatge d’una compra infestada de camises a quadres verds. No voldria ser el noi, o noia, que fes enfadar a la protagonista fora el ring.
Postdata. Sr. Garcia, haig de confessar que m’agrada llegir també els seus comentaris.

A en Tim i l'Amanda no els va agradar aquest final de sang i van preferir el calers de la cartera. La innocència els va beneficiar, beneits per en Ezequiel. No puc dir la millor, però sí la que més m'ha agradat. Com el teu relat.

Noia, bonic com el paisatge que de ben segur és viu com el teu record dibuixat amb lletres del color verd de l'esperança. Brillant!

Ens quedarem amb les ganes de saber si els ulls blaus van acollir l'intrèpid cavaller en calçotets (suposo) i mitjons. Tanta aigua no podia ser bona! Però m'ha agradat molt.

Ja veig que la mort no t'interessa. El que queda clar que el teu amic és del morro fi amb un apunt de caragirada. La Humanitat tremola amb la covid o sense.

Un exquisit retrat dibuixat amb paraules vestides de sentiment. Records que no se’n van, enyorances que ens alimenten i empatia pels que una sotragada els ha enterbolit la festa. Sempre hi haurà un espai per a la màgia.

Potser que al cafè hi hagués alguna cosa més i encara sort que no va trucar al 112, hores d'ara ja seria internada en alguna institució. De tota manera amb el desglaç és probables que aviat em veiem de ben a prop, com els senglars. Imaginació al poder. M'ha agradat la idea d'enfrontar-se a un os polar amb una cadira com en el circ.

Una endimoniada passejada pel Priorat on, com sempre, la política i l'església duen les regnes de l'esdevenir. Per un instant em temia que entre les lluites de les Vilelles aparegués un anunci de rentavaixelles. Fora bromes, la gúmena (no coneixia la paraula) allunyada de l'entorn marítim, protagonitza una inquisició a la inversa. Genial. Aconseguir fer fora els dimonis de migdia ja és un gran què. Què dimonis importarà la lletjor o la bellesa quan els protagonistes són fills, potser, d'un excés de Priorat, o Montsant.

No em puc estar de comentar el que fa referència al whisky. Com a coneixedor d'aquest producte no acabo de veure clar el concepte caducitat que no correspon. Avui en dia encara es pot comprar al país veí, limitat és clar, el whisky de malta molt millor de preu que a casa nostra. La sensació d'un tast ve més donada pel moment i l'estat anímic, de cap manera per la manipulació de producte, molt regulada i seriosa en general i puntualment en la marca Lagavulin. Podria dissertar sobre d'altres marques que sí han sofert canvis tangibles, Macallan, Cardhu, Glenfiddich....Potser que fos un Lagavuilin 8yo. o un 16yo o un casck strenght, no ho sé. De passada comentar que encara es pot comprar un whisky de malta a bon preu en el que són els majoristes com Komkal, Makro, Gros Mercat...

Hi ha companyies que destrossen l'ànim. Tampoc et diran res. La ciutat viu l'anonimat.