EL CAFÈ DEL PASSEIG

El cafè del passeig, de sempre, havia estat el lloc de trobada a la vila, entre la música de les ones trencant a la sorra i el trontollar de les vies que fluïen al davant. D’ençà que el meu cos era atlètic i em capbussava per nadar fins a l’horitzó, havien mort moltes primaveres i les il·lusions desmarxades de jovent. La meva vida solitària de bonança no em destorbava pas les intencions, ni tampoc m’espatllava les amistats ben arrelades, i entre l’espetec de les fitxes del dòmino i les aromes dels tallats batejats, en Fèlix, en Genís, l’Antoni i jo, revivíem els records d’un passat que mirava de fugir. Per aquells temps encara el teníem ben agafat i la memòria ens era fidel per resseguir els camins que havíem trepitjat, sovint allunyats els uns dels altres. Però allà érem, gairebé cada dia malbaratant les tardes que ens omplien l’esperit.
Tots quatre, des de canalla, vam anar plegats per tots els racons de la vila, a l’escola de rigor, disciplinada i matussera, i a totes les festes de l’entorn, per satisfer l’aprenentatge cap al món dels adults. La descoberta en equip va morir quan les faldilles van regalimar els nostres cervells eixelebrats. En Genís va ser el primer en caure de quatre potes per una mossa, la de Cal Pons, que més enllà de ser bonica, era l’hereva d’un bon pessic de terres de conreu. De sempre li havia fet l’ullet i no parava de parlar.ne ni quan ens la jugàvem enmig d’una malifeta, on la tensió ens tenia, si més no als altres, en un estat d’emoció que ell no compartia, o més aviat la vivia en una imatge idolatrada, absent del perill.
Perill que no va tenir en compte quan la va prenyar molt abans del servei i les famílies, de missa i avergonyides, els van casar aprofitant un permís extraordinari. La lluna no va ser de mel i encara avui ho comenta divertit.
L’Antoni va viatjar a terres gallegues vestit de soldat i quan se’n va adonar capitanejava una xalupa mar endins a la recerca dels bancs que omplirien les xarxes abans de tornar a port per abraçar la mare dels seus quatre vailets. S’havia penjat de la filla d’un pescador, la Rosana, i ell que ja era del gremi al Maresme, si va llençar de cap. Després van venir les peixateries, els magatzems i les conserves, Tot un imperi potser, només potser, esquitxat per les sospites del tipus de pesca que li reportava tant de benefici. Amb els anys i net com una patena, es va guanyar, fins i tot, la vara de comandament a la seva vila d’adopció i no va tornar a casa fins que un mal lleig se li va endur la dona i els fills ja navegaven sols.
En Fèlix, el més gran per uns mesos, no va caure en mans de cap noia, si més no de bon començament, i més aviat elles queien a les seves mans i sota el seu encís. Va ser el primer en posar-se a treballar, a la fàbrica tèxtil de filatures del senyor Mas, per guanyar uns calerons que, ja que no feien falta a casa els pares, els estalviava per la compra d’un automòbil que va tenir en un obrir i tancar d’ulls. En aquells dies, en Fèlix, era el rei de la costa i ens portava a mi i en Genís, quan el deixava la parenta, pels locals que freqüentaven les turistes alliberades, sempre però pagant la benzina entre tots tres. Vam viure, riure i vam tastar de tot i molt en el bon sentit, si és que n’hi ha de bon sentit. Al capdavall en Fèlix, amb diners a la butxaca, es movia com un peix a l’aigua per atreure tota mena de situacions de bon profit i les seves estratègies, de joc o de negoci, eren prou assenyades per tornar cap al niu amb més calers que els que duia al sortir.
Va començar amb l’adquisició d’un camió, -li encantava conduir-, i després tota una flota. Entremig, en un restaurant de carretera, es va deixar seduir pels encants d’una cambrera que el va retirar de les temptacions nocturnes i assenyat com era va fer bondat. La Lluïsa era tota una dona amb mà ferma i no si podia jugar.
Jo que em vaig quedar sol com un mussol en certa manera, no em sentia ni de bon tros traumatitzat, era el solter d’or, -com havia sentit dir pel poble-, a l’espera de la meva oportunitat. Vaig ser l’únic de la colla que va trepitjar la universitat i després d’un grapat de dubtes i de canvis vaig llicenciar-me en periodisme i comunicació. A casa, el pare sobretot, no li recava fer-me saber el menysteniment que professava per les opcions de futur en aquella professió. Res greu, però sí patia d’un constant atabalament verbal que necessitava d’una bona dosi d’argumentació que semblaven no entendre. Amb el temps i una bona feina, al departament de premsa de governació, els fets em van donar la raó i els vents no van brandejar les aigües. La mare, està clar, posava més l’èmfasi en la promesa que no tenia, en els nets que ella desitjava, -sóc fill únic-, i en la possibilitat que m’agradessin els nois, i per aclarir-ho, sospitosament, convidava filles de la vila cada vegada que m’acostava per passar els caps de setmana. Tot era de bona fe,
La noia que va impactar les meves neurones treballava al departament d’urbanisme i no sé pas exactament que hi feia. La trobava, de tant en tant, pels passadissos de les oficines o a la cafeteria de palau fent un cafè, i sempre amb un feix de carpetes i papers que duia al braç com si els agombolés. Era alta i espigada, amb unes bones espatlles que em remetien a pensar en una nadadora, i tenia un caminar decidit i ràpid que imposava, mentre xerrava amb tothom sense aturar-se i sense perdre el somriure encomanadís. Era coneguda de tothom, semblava, però jo no en formava part d’aquest grup. Mai li vaig dir res de res, ni un bon dia, només me la mirava. Ella passejava pels meus somnis que no em destorbaven l’ànima. Amb el temps vaig conèixer la Sònia, que hauria estat la meva esposa sinó me l’hagués pres una malària impertinent que va contraure en una de les seves estades a l’Àfrica. Era metgessa compromesa i vàrem compartir els dies amb les seves llunes en una relació d’il·lusió, bonica, sense descendència, i prometedora. Però va morir tot. Tot menys els records.
Així doncs, retrobats al cafè del passeig garlàvem de tot una mica i passàvem revista als atzars de la vida sense perdre el fil de l’esdevenir. Ja feia temps que la conya dels meus companys de fatiga era la de punxar-me amb la noia que em convindria. En Fèlix i en Genís, els més insistents, seguien fidelment, després dels anys, amb les seves prometences i cofois de les famílies que havien engendrat. L’Antoni, també un solitari al poble, ho veia més com aigua passada i en tenia prou amb el contacte cordial que mantenia amb els seus i no es plantejava refer el seu estatus. No volia caure al parany, com algú altre de la vila, d’anar a la recerca d’una bona noia a la carta. -Ni soviètiques, ni sud-americanes, ni per descomptat tailandeses com l’Oleguer-, deia. -Ja estic prou bé així-, sentenciava. Però em burxava com el que més perquè jo prengués aquest camí. Jo els seguia la broma persistent amb bon humor i amb les idees prou clares per deixar-me ensarronar.
Va ser l’Antoni, que baixava sovint els capvespres a la platja amb les seves canyes i estris de pesca, el que en va parlar a la taula dies enrere, entre un espetec d’un doble sis- -Veig sovint una mossa de bon veure que camina, quan no corre, per la sorra a trencar de les onades-. I seguia, -sola, i aquesta fa bona fila per a tu-.em deia a mi. Amb la descripció un pèl més acurada en Genís va comentar que li semblava era clienta de la seva dona, la Maria de Cal Pons, a la verduleria que havien obert per a la filla. S’havia escolat en una xerrada de sobretaula de diumenge, per ser forastera a la vila i la bellesa que el fill d’en Genís, li atribuïa. L’Anselm, el fill, comentava que corria com una gasela i amb els seus amics, ja l’havien batejat com la gasela d’Ocata. En Raimon, el mestretites del cafè, va posar-hi cullerada en escoltar-nos i es va exclamar amb admiració per la nouvinguda que de vegades feia cap per un refresc.
Estàvem tots cinc enfeinats amb la conversa, mentre en Fèlix remenava les fitxes del dòmino per enèsima vegada, quan per la porta de vidre, que grinyolava un xic, va aparèixer la noia sense nom. Sí, és cert que va planar un silenci inusual que va resseguir els andamis de la mossa fins a la barra de marbre. Vestia un culot i una samarreta ajustada, -roba esportiva., i duia els auriculars encabits a les orelles, absent del seu entorn. El murmuri va espatllar el silenci i és el que ella va copsar quan es va llevar els auriculars per fer la comanda. Es va girar després de cara a la sala, mentre esperava el servei, repenjada a la barra com un pistoler d’un western i amb un somriure que l’il·luminava el rostre. La vaig reconèixer a l’instant i se’m va travar la gola. En veu baixa, l’Antoni, mentre em clavava un cop de colze, va exclamar, -és ella!-. I en Genís va remarcar, .és la gasela d’Ocata-. Tothom, la immensa majoria homes, havia deixat de fer res mentre ella semblava divertida. De sobte, va canviar el seu somriure per un gest de sorpresa quan va creuar la meva mirada i gairebé tranquil·lament, és va apropar on jo seia, encara sense reaccionar. Dels seus llavis va sortir el meu nom al mateix temps que retrobava el somriure i jo com un estaquirot tremolós, amb prou feines em vaig aixecar de la cadira per correspondre però emmudit. Era la noia alta i espigada, encara, que havia nadat en els meus somnis i també en els meus insomnis.
Aquesta és la història, que els meus fills em demanen que els expliqui una i una altra vegada, de com vaig conèixer la seva mare, la gasela d’Ocata.