MARGARIDA

M’estima, no m’estima, m’estima...desfullo la margarida i sé que m’estima encara que el darrer pètal sigui de desencís i la meva germana se’l mengi amb la mirada mentre es capbussa com un dofí a la piscina sense esquitxar una gota d’aigua. Sobre el verd de la gespa hi ha la colla, adolescents desmarxats que han vingut a celebrar el meu aniversari. S’estan fent curses com a cabres boges entre les tovalloles escampades i per dessota els aspersors que no paren de regar-ho tot mentre dibuixen un tapís constant d’arcs de Sant Martí que enlluernen de pampallugues l’entorn. Els adults, al capdavall sota la porxada, encara vestits, no han gosat apropar-se a l’aigua. Però jo només tinc ulls pel noi que llisca sobre el llit de colors.
M’he endormiscat a l’ombra de la porxada i provo de discernir entre el somni i el present. Fa calor de solstici i enyoro la piscina, ara orfe de tot. No hi ha flors, ni gespa i els cactus tremolen de vells. A contra llum se m’apropa una ombra que em porta un refresc. És el noi que lliscava sobre el llit de colors però disfressat amb una panxolina i sense la mata espessa de cabells. Em fa un petó dolç i em diu -feliç aniversari noia- mentre em dona una margarida clandestina. Al seu darrera, les nenes canten el “per molts anys” nostre i em lliuren un regal embolicat. Són una delícia. Sorpresa! Sis ampolles d’aigua mineral en envàs de vidre. Els haurà costat un dineral, penso, i repenso en l’aigua dels vells temps que ens va regar el destí.