REGAL

La casa d’empremta rural, s’enlairava pel camí serpentejant que duia a l’ermita de Foix. L’havia batejat en honor de la nissaga que em comprometia amb el seu cognom. Allunyada a la vista i amagada entre l’espessor del bosc, era la talaia idíl·lica on contemplar les vinyes verdes sense cançó i la rústica dels ceps sota els corrents freds dels mesos de foscor. Era el meu jardí de privacitat on escrivia les meves fantasies eixelebrades, amb una copa de vi com a companya.
La passió pel mon del vi m’havia abduït feia ja un tou de llunes i l’enamorament incondicional pels monovarietals era la certesa del meu humil aprenentatge i la seva evolució. No eren pas els anys amuntegats, que hi eren. Eren els taps manllevats de les ampolles, en gerros de tota mena i mida, que escampats pels diversos espais de l’habitatge, certificaven els graons de coneixement. No havia heretat la dedicació dels progenitors, ni tampoc de ningú de la família. Era una il·lusió espontània de jovent en un intent, potser, de fugir dels costums imperants, i treballada alhora per les lectures intenses i l’estudi agraït.
La meva era terra de vins i l’entorn, d’esquena a la riquesa del tresor desconegut, un paradigma. Paisatge de pàmpols arreu i quatre noms que corrien contra l’imperi de la “ikurrina” espanyolitzada. Vins a doll per mastegar i de la casa per salvar les aparences. El despertar mandrós d’un país etílic de capacitats creixents. Tot plegat la llavor per a un futur de gaudi. Per un celler propi, atapeït d’experiències sensorials al ritme de la butxaca. Per una saviesa introspectiva que combregava sovint en el meu dia a dia. Però era un tros de somni. El meu.
L’intent de la parla vitivinícola i en ocasions puntuals, només havia de ser de puntetes i sense desmerèixer les susceptibilitats de ningú. Cultureta, -ho anomenava jo per no ofendre-, per a qui l’interès d’escoltar fos amb un polsim d’honestedat. Les oïdes amatents no eren, per norma, moneda de canvi i els noms de criança i reserva segellaven les auto suficiències i les prepotències. Jo em limitava al -anar fent- i si s’esqueia comentava sense alliçonar. Era un instant de plaer el compartir coneixements i celler. Per això hi era.
Per la feina immersa que m’omplia fins a l’oblit de les hores, utilitzava el terme enamorar. Enamorar amb la parla de les sensacions. Els destil·lats que remenava, es movien també entre taules parades o acabades, àpats llaminers i cridaners, menús d’estar per casa també. Ampolles reposades a les prestatgeries, receptes de veu que feien boca, cellers amb cognom i elaboradors amb l’orgull per tarannà, etiquetes reconegudes i d’altres naixents. Taulells enganxifosos i tamborets de mal seure, cuines creatives i deixades segons com, i noies i nois de totes les edats que caminaven pels viaranys de la passió. I aquí naixien les paraules. Les converses on la saliva s’espessia. On les intimitats més enllà de la professionalitat, florien amb la reiteració. Només un denominador comú, un lligam. Menjar i beure.
I ella, entaulada a la sala d’aquell restaurant arraconat a les portes de la basílica de Santa Maria, em va escoltar. M’escoltava d’amagat, pensava ella, sense adonar-se que ja havia captat la meva atenció. Escoltava com jo comentava amb la propietària, les excel·lències i els apunts del plat i la bona acollida d’aquell merlot sumptuós, que ballava dins el vidre a les meves mans. A mi em va encuriosir la solitud d’aquella espessa melena rinxolada i fosca que guarnia la bellesa del somriure. Observador com era, sempre prenia notes de les situacions que passejaven al meu davant. Paper i bolígraf a la dreta del plat eren un ritual ineludible. Sempre hi havia una història per desenvolupar. I aquell migdia vestit amb els colors d’una primavera calenta, era el primer cop que coincidia amb la desconeguda. N’estava ben segur que no l’havia vist mai abans i molt menys en aquell indret de calma.
Submergits entre les aigües de la curiositat, les nostres mirades van començar a trepitjar les mateixes onades. Ella, alhora, tafanejava sense massa fascinació i amb uns dits esvelts i acurats, un mòbil de dimensions exagerades. Amb la traça però de qui en fa l’eina per passar l’estona en aquella hora d’esbarjo. Jo havia desistit ja la idea de lletrejar, sense obviar la retentiva, però jugava amb el “Montblanc” entre els dits mentre la guaitava. Eren mirades amb la intermitència de la vergonya o del dubte, o potser només del joc. En un moment donat, ella, esperant l’arribada del segon plat, i amb un gest molt femení, va alçar-se per anar, intuïa jo, cap al bany. Estava situat a l’entrada del local i per nassos va passejar tot el llarg de la sala amb un moviment de malucs del que es porta del bressol. La foscor de l’espessa melena contrastava amb les coloraines alegres que estampaven el vestit ni massa curt ni massa llarg. Era alta i ferma de tot, l’escot la delatava. L’evidència cridava l’atenció. El costum em va fer observar com d’altres comensals aixecaven la vista del plat i giraven l’esguard al ritme de les parpelles. N’hi havia per a tothom. Dones i homes. Un lleuger murmuri va esquinçar el silenci dels àngels. Només un vailet entaforat en el seu món de jocs, va semblar immune a la situació amb una exclamació tronada. La tornada al seu lloc d’origen va marcar un tret diferencial.
Jo havia tingut un espai per il·luminar la meva percepció amb el record i la semblança amb un rostre de la pantalla gegant. Ara no li treia els ulls de sobre mentre la veia venir cap on era jo. Al meu entendre no hi havia desvergonyiment ni cap mena d’hipnosi. La simplicitat amatent de tastar la bellesa. I ella em va bescanviar l’atenció per una mirada de les que parlen i molt. No vaig fer però cap mena de gest dels que potser d’altres haguessin pres. Mentre seia altra volta, vaig percebre, entre paraules perdudes i el llenguatge de les mans, com demanava a la propietària, que feia les tasques de mestra de sala, si podia ser una copa del mateix vi que jo prenia. I va arraconar l’aigua. Vaig fer un impàs i escriure. -L’alquímia estava treballant les ànimes trobades i abonava la lluentor dels seus ulls. Els d’ella, del color terrós de la fertilitat, demanaven a crits l’empeltament amb el verd voluptuós dels d’ell-.
L’encanteri es va segellar amb una copa alçada en la meva direcció i un subtil i elegant cop de cap d’aprovació. La vaig correspondre a la distància sense les temptacions sabudes. El llum esbiaixat que s’escolava pel finestral del meu darrera la va emmarcar per a la fotografia. S’amuntegaven les paraules endins i el paper cremava. Potser va pensar en aquell instant que jo estava distret. Poc s’ho imaginava. La clientela ja havia desfilat feia una estona amb els reconeguts -que aprofiti- un pèl fora de lloc. Tan sols quedàvem ella i jo mateix i la mestressa a la caixa. Ella va alçar-se, va arreplegar la bossa on, amb parsimònia, va desar el telèfon i un altre objecte que no vaig identificar. Era indispensable gratar uns segons per a no ser descarat. Al seu darrera però no a prop. La seva targeta de crèdit s’estava entre els seus dits pendent del contacte final, quan vaig sentir l’import que em va sonar desmesurat. Havia pagat el meu compte. Es va adreçar a mi sense embuts per demanar-me que il·lustrés aquell merlot tot caminant lentament cap a la sortida i el passadís que duia a la plaça. Amb el respecte i la prudència del moment em vaig trobar dissertant sobre les virtuts del vi, tot i ser conscient que encara no li havia agraït el convit ni ens havíem presentat formalment. Vam passejar per inèrcia sense rumb, o això semblava. Aleshores sí em va regalar el seu nom i jo el meu i l’estranyesa agraïda. Nadava per aigües conegudes que també eren seves. La corba del seu somriure era franca i una penyora de suport a la conversa. Em va semblar que em donava la mà. El que em va donar va ser la seva intimitat. Ara ja tenia clar el què desava a la bossa abans. El tanga de color porpra feia joc amb els sostenidors que despuntaven. Això sí havia estat una declaració agosarada. Vàrem seguir intuïtivament cap el meu vehicle en silenci per entre els carrerons sense brogit.
Asseure’s a l’interior va ser l’esclat, i l’instint va vomitar una fusió de llavis assedegats i llengües emmudides. Llarga. Les claus del contacte van lliscar a l’estora i la mà alliberada va aferrar les regnes i es va capbussar entre la morenor de les seves cames. Ella va adreçar-me una mirada tintada de desig abans de retrobar el bes. Els meus dits passejaven per la seva pell sense endinsar-se, només escrivien un tempteig de provocació mentre ella cercava ressituar el seu cos salvant els obstacles pertinents. Es van esvair els mots silents i el llenguatge del bleix menava la dansa de les mans. Les quatre descrivien lliurament la descoberta, viatjaven emancipades per les sendes de la carn amb el caliu d’una atmosfera que escalava tonalitats. Els sons van assenyalar el temps de la collita i em vaig submergir a les profunditats del triangle màgic. El regal es correspon amb plaer. Els meus dits tenien fam de sentir. A les palpentes, les sensacions humides impregnaven ja la fantasia i l’escarranxada seguia el ritme de la partitura amb gemecs sords. Abocat a la passió m’havia tret la bena i l’efervescència visual em delectava tant com a ella la seqüència de moviments. Els dits van cenyir-se al seu compàs fins a la plenitud final espantada per un xiscle desbocat. Ella amb els ulls clucs però el rostre de complaença va despertar el meu somriure de satisfacció compartida.
Malgrat la consciència de que l’hora de donar un cop d’ull havia caducat, vaig repassar el nostre entorn a la recerca d’algun ensurt no desitjat. Res a la vista. La precaució havia dimitit mentre ella es posava els meus dits a la boca amb un gest de dolça fragilitat. El silenci dialogava amb la sorra del rellotge i ella el va capgirar. Tot seguia. Vaig engegar el nou destí cap a la casa del camí serpentejant.
Els colors primerencs de les vinyes ens emmarcaven el trajecte i els seus comentaris desimbolts reflectien la seva coneixença més enllà de la primera impressió. Les plantacions diverses i els noms reconeguts feien lleuger l’intercanvi dels mots que s’empeltaven de les arts que renaixien amb l’assaboriment d’una copa de vi. Definitivament la noia no era una aficionada només. La simbiosi germinada va arribar. La vaig convidar a l’entrada pel celler lluny de voler-la captivar. La tria la va fer ella. Un xarel·lo envellit per un mestre. El ritual a dalt la cuina va seguir els preceptes tot just fins a la primera glopada. Després, la disbauxa sense vergonyes. A la vila només havia estat un entrant.
Aquell rostre de somriure i melena exuberant em cridava a desbocar la luxúria. La vaig asseure a la capçalera de la taula de fusta massissa i el sabor del xarel·lo es va maridar amb la salabror del seu conillet de vellut. Ella es va estirar del tot. El castell de focs aixecat per sota no va trigar massa estona a fer el cim. M’enamorava la cara de plaer que dibuixava. No tenia cap pressa jo. No em treia l’ull de sobre mentre es va treure pel cap el vestit i els sostenidors a una. La simetria dels seus pits era de belles arts. A la cadira, va seure al meu damunt i la seva dansa del ventre acaronava la seducció. Mancaven mans, mancaven llengües. La música dels gemecs m’embriagava les arrels. Allargassar l’instant era instintiu. D’una revolada però delicadament, la vaig aixecar i girar al mateix temps. Doblegada, amb els pits damunt la taula, la vista a les bancades de ceps més enllà de la finestra i les mans aferrades a la fusta, la vaig embotonar descaradament pel darrera. Suau, compassat, tot anhelant altra vegada el bleix vestit de plaer. La silueta del seu cos m’encenia el sentiment de la perfecció. Ella respirava el meu sentir. No podia desitjar res més. El regal tornava a ser ella. Era la meva intenció, tornar a escoltar el testimoni de la felicitat. Jo hi vaig arribar i ella hi va tornar, era tota ella una melodia inacabable. Vàrem creuar les copes del blanc envellit amb el so dels nostres batecs encara desmarxats i els nostres ulls parlaven de sensacions. El meu regal vindria ara o si més no ho provaria. No va dir pas que no. La vaig estirar un altre cop amb la pell llepant la fusta. La pinzellada de suor que surava pels seus porus, brillava amb els raigs del sol caient defora. Dempeus al seu costat i les seves cames ben obertes, em tocava trobar la clau de pas. Els dits, amb la timidesa d’una ploma, es desplaçaven verticalment per entre el seu clítoris, com si no el volgués tocar, i el final de la vagina. Ara un de sol, dos alhora o els quatre en rengle. El ritme variable i la pressió creixent. Atent als seus gemecs i al so del seu forat. La seva guia va fer inconfusible. La vaig trobar. I les fonts del plaer van eclosionar esquitxant arreu el meu desig i batejant la seva nova. La sobretaula i la clau de pas donaven per a més.
Exhausts i sense roba, vàrem canviar la cuina pel sofà de la sala. El sol estava morint i nosaltres més vius que mai abans. La contemplació del seu cos em feia vibrar encara i el xarel·lo s’havia escalfat com nosaltres dos. Havia obert ara un ull de llebre d’autor, en deien, i la dissertació ratllava el positivisme. Gens malament. Amb la copa a la mà recordava com de semblant havia estat la nostra primera trobada anys enrere al restaurant i de la sort que en vaig tenir del merlot recomanat. Ella n’era l’artista.