PARAULES BONIQUES

L’atzavara, omnipresent, testimonieja la meva trista becaina, fora d’hores, en un capvespre d’estiu a la porxada del mas. La prometença de pluja que els núvols arrossegaven per guarir la terra esquarterada, segueix dempeus potser, però ha quedat lluny en el temps, com el caliu del darrer petó que ella em va regalar mentre jo li xiuxiuejava al seu melic com era el batec del meu sentir. D’ençà aquells dies les moixaines han restat orfes de pell per dibuixar les pessigolles que clamen pel xiscle del plaer. El meu desencís és ara com una rampoina al pou ombrívol de les esperances i aixoplugat entre el vol lliure de la papallona i la tossuderia del ruc, la fita és despertar del malson, com una crispeta es lleva del gra, i escoltar el xerric d’una glopada de vi.