UN MINUT PER PENSAR

Avesat a una vida de bocins esmicolats, no tinc l’ànim per oferir-te la meva mà. No tinc la vergonya d’enganyar a la noia que ha caminat pels meus somnis i no et puc oferir una promesa que tot anirà bé. Sense il·lusió no m’ho puc permetre i és una ironia que tu ets l’única noia que me’n regala un xic en les meves fantasies bastides i vestides d’amistat. Saber que hem estat l’un de l’altre és una glopada d’aire fresc quan el foc se’m menja i un consol el saber que he tastat els petons de l’amor sense disfressa. El record em manté viu encara i en un espai de bonança s’escola una esperança.