El so d'aquests 50 anys

Després de recollir el pa acostumaven a reposar una estona. No havien parat en tot el dia i sempre es deien que no entenien com els podia passar el temps tan ràpid. Esperaven asseguts en aquell banc quan va sobrevolar per damunt seu un estol d'orenetes. Encara s'olorava la calor de l'agost i els regalimava una gota de suor pel front. El sorgo dels camps els saludava al mateix temps que aquell vent de primers de setembre els hi atansava cada cop més a prop aquella remor de sons ben familiars.

S'havien conegut enmig de pentagrames. Fins ben passats els 20 havien caminat per senders paral·lels mirant de sostenir l'equilibri. Les xiruques ben cordades que no ens torcem el peu! Eren prudents a la seva manera. Qui sap si va ser el mal d'altura, el dansar dels seus dits tocant aquella guitarra vora el foc de camp o la passió del so que desprenia aquell amalgama d'aguts i greus de les 'Muntanyes del Canigó', que ambdós es van trobar assaborint plegats el mateix camí d'aquella partitura d'una forma ben natural.

Poc a poc, lentament, les seves veus es van fusionar composant nous cants harmònics que han anat refilant fins a l'ara i aquí. Si escoltes bé sentiràs una remor de veus! Les sents? Mentre ell se la mirava pacientment, ella llançava ansiosa herba enllà un grapat d'engrunes més. Va parar la orella. De sobte algunes orenetes van començar a picotejar. Sense dir-s'ho van girar el cap tots dos alhora per seguir el fil d’aquell so. Els va semblar que aquelles veus eren allà mateix.

- Bona tarda, avis!
- Felicitats, pares. Com va la celebració dels 50 anys de casament?

Una pluja de petons i abraçades va caure damunt d'ells. Ara sí que se sentien afalagats. Quina il·lusió tenir tota la família acompanyant-los en un dia tant especial. Cinquanta anys eren una bona pila i avui podien sentir-se orgullosos d'haver-hi arribat. Qui canta els seus mals espanta! Qui sap si era veritat aquell refrany que els Esquirols n'havien fet cançó! No es pensaven que haurien hagut de caminar per tot aquell fangar ni aprendre a protegir-se d'aquells vendavals. Se'ls veia contents i com deia aquell proverbi africà, 'si vols anar ràpid, camina sol. Però si vols arribar lluny, camina acompanyat'. I això mateix és el que havien fet. Algunes temporades ella empenyia el carro i en d'altres era ell qui la recolzava tot escoltant-la en silenci i donant-li si calia la mà. Les pàgines del seu sender plegats eren plenes de moments. Alguns de ben dolços però també n'hi havia d'altres més amargs. I si l'acidesa havia malmès algun tros d'aquell llibre, ell, amb cura, havia aconseguit restaurar-lo.

Junts havien anat escrivint el seu propi relat. Se'ls miraven emocionats. Tots ells eren els seus fruits. Cadascun dels nets era una nota diferent pintada enmig d'un mateix pentagrama que traçava un camí infinit cap endavant. Uns amb el to més agut i d'altres més greu. Cadascú tenia el seu ritme. Cadascú anava composant la seva pròpia melodia. Com havien fet ells. Com tu. Com jo.

El so d'aquests 50 anys era una simfonia única i irrepetible.




Un relat dedicat a totes les persones que segueixen fent camí plegades. Un any, vint-i-cinc, cinquanta o els que sigui. No importa el temps, sinó la intensitat del sender que han recorregut fent-se companyia i teixint aquest fil de seda gairebé invisible. A més, aquest relat el dedico especialment als pares. Gràcies.