QUAN NO POT SER

Dolça i bonica, m’havia telefonat per saber si seria a casa. Volia interrompre la diada que, des que era xitxarel·lo, no m’atrau de celebrar per a mi mateix. Si s’escau i algú vol posar-hi cullerada, tampoc en renego per no fer un lleig.
Es va presentar d’hora pel matí amb el seu somriure etern i l’accent agut que la feia diferent. Duia un vestit vermell, que ja coneixia, còmode i de punt, i calçat esportiu blanc immaculat. Una abraçada intensa i dos petons a les galtes de benvinguda, només. Anava accelerada, atrafegada entre les paraules que se li entortolligaven i la descarrega d’embalums del maleter. Una bossa de la compra plena a vessar, que jo li vaig agafar cavallerosament, i una planta, era evident que semblava sortida d’una floristeria per a regal, però jo tenia clar que no era així. Ella era una jardinera de primera que estimava i cultivava les plantes i coneixent que també a mi m’enamoraven sovint feia cap amb noves adquisicions. Jo ho valorava i molt i també les cuidava amb cura, no fos cas que em renyés. La bossa, la que jo carregava, era el símbol d’una dèria seva. No sempre, però si de tant en tant, es presentava amb tota mena de menjar com si tingués por de que passés gana. O potser era per compensar en el seu sentiment la de vegades que havien menjat a casa ella i els seus. Només ella ho sabia, jo havia desistit temps enrere de qüestionar-la.
M’enfrontava per primer cop a una visita fora de les habituals de cap de setmana i m’impregnava del sentit d’amistat que ens lligava d’ençà va aterrar a la nostra terra.
A les portes de la tardor, el matí fresquejava, la humitat passejava pel jardí i les escales ens cridaven al caliu de l’interior. Un cafè amb llet és el que sabia que corresponia en aquell instant. Fumejant, reconfortant. Abans del primer glop estava tota ella esborronada i es delia per empassar-se la beguda que de ben segur la revifaria. Era una noia encisadora de tracte, potser massa bona i tot, o jo ho pensava, i patidora de mena per qualsevol motiu. M’estava atabalant de laments, com sempre, per si la planta no era del meu gust. Mai abans li havia rebutjat cap planta, ni res, però ella insistia perpètuament amb els seus dubtes. De passada, lògicament, ens vàrem posar al dia més o menys de puntetes i sense els detalls impertinents que no van enlloc, i va necessitar instintivament, de comentar que l’orquídia, era una orquídia, ara destapada blanca i lluent, no era pas el regal que corresponia al seu entendre. Com sempre, en aquestes ocasions, ni en cap altra, no esperava res de res i amb la seva presència en tenia prou, li havia dit. Era una alegria a la vista i la disfressava de musa quan la seva absència traspassava el record. Les reiterades instruccions per a la supervivència de la flor van acaparar una bona estona de conversa. Molt insistent. Com sempre.
Refeta ja dels embats climàtics, li vaig proposar una passejada sabent que els camins de l’entorn la captivaven, però, amb un deix de nerviosisme, la va rebutjar per un desprès potser. Els cercles assecats i marronosos del cafè a les tasses, assenyalaven el pas del temps. La tenia asseguda al davant de la llarga taula de fusta fosca i ressaltava l’esclat de colors que lluitava entre el seu cabell daurat i la vermellor del vestit. Del cert era que hi havia alguna cosa que l’amoïnava, o ho semblava. S’alçava per a no res i tornava a seure seguidament, en portava alguna de cap. Tornava a interposar comentaris sobre les moltes plantes que lluïen a la terrassa, vidre enllà, no totes arribades de les seves mans, barrejats amb els de la darrera trobada amb una colla prou interessant. Ens lligava l’amistat des d’anys enrere, sense més, la passió per la cuina i les menges, els amics, les plantes, és clar i les seves filles que vaig veure créixer i que ja volaven prou amunt.
Tenia un regal per a mi, em va dir, però que li feia por que em desagradés. Ella i els seus dubtes. Vaig descriure una frase meva prou vella per que ja l’hagués escoltat abans. Els dubtes i la vergonya es fonen amb el desig. Es va aferrar a la vergonya de no quedar bé i la meva insistència en que jo no necessitava cap present va planar al damunt la taula mentre els meus ulls es clavaven en els seus llavis perfilats que es mossegava, en una acte d’incertesa. Tot poc preocupant.
Les hores eren les que es fonien al ritme d’una dansa de paraules compartides i jo mentre, recreava, portes endins, les imatges del que li podria oferir per dinar quan arribés el moment, en el supòsit que es quedés. Una repassada mental i simple per satisfer la meva convidada que, en cap situació s’hagués plantejat d’anar a un restaurant. Jo també era del parer d’estimar-me més el cau de privacitat i la cuina imaginativa amb una companya que jugava amb la mateixa passió les fronteres dels fogons.
Pel volts del migdia ja assolellat, es va aixecar de la cadira decididament, aquest cop, i amb un gest vaig entendre que anava al bany. Res a dir. Ja coneixia el camí sobrerament. Amb el silenci sepulcral que va imperar en aquell instant de dilluns, gairebé podia escoltar el frec de la seva roba. Vaig decidir de fer-me un altre cafè, la qual cosa comportava un soroll estrident de la moderna cafetera, amb la intenció d’esquivar la sensació de tafaneria que podia sentir jo mateix. L’aroma va impregnar el moment.
El cruixit del pestell va declarar la tornada i la observació del mutisme de l’aigua corrent a la cambra de bany, l’estranyesa. Amb els pòmuls lleugerament encesos, l’evidència pintada sobre la pell blanca, s’estava palplantada al meu davant sense perdre un somriure del color del dubte. Duia alguna cosa a la mà. De la seva boca van néixer a sotragades els primers mots de disculpes avançades, com era habitual en ella. Tenia por de no encertar-la. Com sempre. Abans que fes el gest de desar el rebrec de roba, que em va fer l’efecte duia a les mans, a la bossa que tenia a la cadira, em va marxar la vista cap als seus pits generosos, on sobresortien uns mugrons que eren nous per a mi. Visiblement endurits pugnaven per foradar el teixit vermell. Ella se’n va adonar i femeninament es va endur les mans, encara amb el rebrec de roba, per tapar-se vergonyosament. I el rostre encès s’agermanava amb el vestit.
Per primer cop la vaig veure distesa i aparentment orfe de paraules. Va inspirar profundament i els seus ulls blaus de mar van esdevenir lluminosos. Va dipositar però el rebrec de roba, ara si, al damunt la taula amb una mirada que ho deia tot. Jo, que seguia assegut a la cadira, ja havia lligat feia un instant que era la seva intimitat, però aquell gest vestit de seducció em va regalar el desig de fantasia i excitació que havia passejat ja per les lletres del meu paper.
La por o el dubte o la vergonya havien desaparegut en aquell espai. Només li mancava un llaç al regal. Un regal que de totes no era per a mi i el rebuig d’elegància també estava escrit sobre el blanc dels fulls impol·luts. El gest ja era un regal.
Les paraules vestides d’amistat van acaparar l’espai entre les aromes del cafè, les onades del desig compartit, però prohibit i la passejada d’una llàgrima perduda que no podria eixugar amb un petó. Potser en una altra vida.