Crema de llavis

Un relat de: Joan R.Bartés
El timbre, hora del pati!. Ens aixequem tots d’una revolada provocant el ja habitual terratrèmol de cadires. –Nens, no correu pel passadís! ens diuen les mestres–¬. “Sí home sí, a veure si avui teniu sort i algú us fa cas”. Les escales les baixem de tres en tres qui no les baixa lliscant per la barana (cosa que tampoc està permesa). Travessem el pati i un cop arribats tota la colla al nostre racó ens posem a fer tries. Tries... sempre m’ho faig venir bé per estar a l’equip contrari de la Martina. Martina Crema de llavis , li diuen com a malnom. I tot perquè té els llavis delicats i se’ls ha d’anar protegint tot sovint fent que brillin. Idiotes... , us dona mil voltes a tots plegats i, per mi, és la noia més bonica i agradable d’aquest mon.
La vaig conèixer a mitjans del curs passat, quan els meus pares i jo vam venir a viure al poble. No coneixia a ningú i la meva timidesa extrema no ajudava gens. El pitjor moment que he passat a l’escola va ser quan aquell primer dia la professora em va presentar a tots els companys: davant de tothom, dret, vermell com un tomàquet i mirant tota l’estona a terra. I encara més quan un cop presentat, les dues síl·labes d’ ”hola” es van convertir en quatre: “Ho... ho... hola”. Els esclafits de riure que van seguir encara ressonen dins el meu cap. La única que no va riure va ser la Martina que, a més, em va mirar amb una barreja d’empatia i de que com si em digués: “no els facis cas, són uns ximples”.
Ens vàrem fer amics de seguida; a ella, com a mi, l’hi encantava llegir i escriure histories i, sempre que podíem, ens trobàvem a la biblioteca de l’escola per parlar dels nostres contes i llibres preferits. Ens vam convertir en les rates de biblioteca de l’escola: no hi havia un sol conte o llibre d’aventures en tota l’escola que no ens haguéssim llegit i comentat. I de fet, les meves assignatures preferides eren les de llengua, sobretot a l’hora de lectura i de crear histories i contes. Fins i tot us diré que quan ens feien sortir a llegir les que havíem fet el dia abans com a deures no em posava nerviós, ja que no llegia per a la mestra i per a la classe; bé, sí, però en realitat ho feia adreçant-me a ella, perquè en ella m’inspirava quan escrivia els relats i, digueu-me il·lús, confiava en que ella també ho sabés.
Sí, un dels llaços més forts que ens unien era la literatura. I potser la culminació d’aquesta afició compartida va ser quan vàrem guanyar el concurs de relats del St. Jordi de l’escola; ella en la categoria de poesia i jo en la de prosa. La meva obra anava sobre dos amants que decideixen escapar del poble on viuen perquè la família d’ella, de classe benestant i refinada no accepta la unió amb un jove dependent d’una botiga de queviures. Ells dos tenen tan clar que estan fets un per l’altre que si fa falta aniran a l’altre punta del món per tal d’estar junts. Però al final la única que se’n va a l’altre punta del món és ella: al seu pare l’han nomenat cap d’una multinacional al Japó i, per assegurar-se que la seva filla es deixi de “fantasies romàntiques” ja la matriculat en un institut femení d’alt prestigi on les noies estan internes durant tot el curs.
Va ser qüestió de poc temps que la resta se n’adones i passéssim a ser l’objectiu de les seves burles: “Ho... ho... hola cre... cre... crema de llavis, s... s... sóc un prrringat”, i coses per l’estil. Poc m’importava, si la tenia a prop meu la resta m’era indiferent.
---------
Com deia, és l’hora del pati. Comença el joc. El nostre equip comença fent de cavall. I és que després de la febre de les baldufes ara es porta jugar al cavall fort a l’escola. M’apropo a la paret i m’ajupo. Sóc el primer “tram” del cavall. Per què? Perquè la Martina sempre és la primera de saltar. M’agrada el seu contacte sobre mi. Les cames no em tremolen gens, ella em dona seguretat, força; amb el seu contacte ni tan sols tartamudejo i deixo de ser aquell nen insegur del que tothom es mofa. És la meva vida.
Però d’això ja fa mesos; la Martina ens va deixar sobtadament: el seu cor es va aturar mentre dormia i ja no es va tornar a posar en moviment. Quan al matí següent ens van donar la tràgica notícia tothom qui més qui menys va plorar. Bé, tothom, tothom... jo no. Tot el meu ésser va quedar en xoc. A partir d’aquell dia les cames em van començar a tremolar amb el pes del company que se m’enfilava a sobre; les paraules se m’acumulaven a la boca amb un tartamudeig patètic.
Aquest estat catatònic no va durar gaire, però. Al cap de pocs dies vaig acceptar la realitat: la Martina no tornaria. Porto dies al llit. No menjo, just respiro. Els pares estan molt preocupats. Els metges no em troben la cura. No us hi escarrasseu, el meu cas no té remei. La febre em crema la pell. En el deliri et veig. Dius que no em deixi, que continuï, que també m’estimes. I em beses dolçament el front. La febre remet. M’aixeco, necessito rentar-me la cara per treure’m la suor de la febrada. Obro l’aixeta. Em miro al mirall. Però... què em brilla al front? És la marca d’uns llavis... uns llavis coberts de crema de llavis.

Comentaris

  • tendre[Ofensiu]
    Atlantis | 22-10-2023

    un relat tendre i ben escrit. Continua escrivint.

  • Gràcies [Ofensiu]
    Prou bé | 22-10-2023

    Pel teu comentari al meu poema. Has copsat exactament què hi volia expressar

    (De moment, està en camí una nova web) els agraïments O comentaris és costum fer-ho a un relat de qui et comenta. També emprem el fòrum en algun cas i l-email com has fet tu)
    Amb total cordialitat

  • Etapa de la vida[Ofensiu]
    llpages | 22-10-2023 | Valoració: 10

    Un relat que descriu de manera mestrívola les primeres atraccions pel sexe contrari durant l'adolescència. L'ambient de l'escola, la noia que t'agrada, els companys burletes... qui no es reconeix en aquestes línies? El final, tan inesperat com colpidor, està molt ben escrit. A seguir publicant, Joan!

  • Bonica adolescència[Ofensiu]
    Janes XVII | 21-10-2023

    La innocència té més sentiments i veritats.

  • Un amor autèntic[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 21-10-2023

    Complicitat, il.lusió, fantasies. Un seguit d'emocions que culminen aquest magnífic relat, tan tendre i apassionant.

    M'ha encantat Joan R.Bartés.

    Rosa.

  • Sentiments[Ofensiu]
    Prou bé | 21-10-2023

    Quants sentiments hi ha al relat, i que ben descrits!
    L'amor a la infantesa és pur, generós, transformador, més que en qualsevol altra etapa de la vida.
    I deixa una empremta per sempre com la dels llavis de crema! Una imatge molt potent!
    Amb total cordialitat

l´Autor

Joan R.Bartés

4 Relats

12 Comentaris

688 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00