L’Imperi de la Llum

Que mai no s’unirien els nostres camins, n’estava prou segur. Navegaríem a prop, això sí, ens veuríem, sense voler-nos apropar, malgrat podíem. Mai gosaríem que la realitat banal, prosaica, trenquès el nostre somni. El somni que ens despertàvem mútuament ara que érem a l’abast.
Jo havia descobert feia molt el teu cabell arrissat i ample que surava sobre el teu rostre dolç i subtilment endormiscat, concentrat en alguna idea. I t’havia trobar formosa, és veritat: sortint del cotxe amb cara de cansament, i, tanmateix, amb un perpetu mig somriure que els teus pòmuls remarcaven. Però, ara, em seduïa la teva manera de buscar-me discretament amb la mirada i sobretot de no buscar-me amb la mirada.

Mai els nostres camins no s’unirien, és cert, voldríem mantenir el somni sencer a resguard de la diferencia d’edat, dels compromisos que teníem contrets amb la nostra nissaga, del nostre dia a dia feixuc, prou coneguts.

Les nostres mans no s'acaronarien, perquè si ho feien la nostra vida prendria de cop i volta destins desconeguts. Però quina emoció la primers mirada franca, el primer fregament de dits amb dits, el primer apropament de l’alè, llençant-se al buit de una nova relació.

Mai ens gitaríem, aquesta conseqüència natural del nostre encís mutu, per no defraudar-nos amb les nostre manies. Seguiríem sota l’imperi de la llum, la seva eterna bellesa, com a la pel·lícula de Sam Mendes.

Ens trobaríem en el somni, però, sabent que només allà els nostres cossos es fondríem en un alt espai amb la naturalitat que pertoca. A dins per sempre, sacsejant-nos perpètuament amb suavitat i fermesa, al compàs. Com si ho haguéssim fet sempre, tot saludant-nos pel carrer, com dos desconeguts que es coneixen.