Cercador
DESCOBERTA
Un relat de: Janes XVII- Compartir:
Somnis eròtics descoberts dins d’una veu melosa i tendre, que enyoren tastar a les mans, el plaer d’uns cossos nus sota un sol de mitja tarda i a l’empara d’una casa amb olor de roure i mel, vi de la terra, whisky irlandès potser i confessions sinceres aixoplugades en un espai que parlarà dels amors perduts, dels amors d’uns poetes que encara ara somnien en un món d’intimitat sense mentides.
El trèvol de la sort que em va oferir un gitana al mercat dels dissabtes, ara fa un parell d’anys, em va portar fins a tu quan la poesia ens va parlar i en un núvol de fum de cigarretes clandestines, els teus ulls verds em van desvestir les defenses que jo havia construït, mentre uns altres ulls sense color i pintats d’una tristor allunyada, em guaitaven de reüll, potser pensant en un passat que no havia mai estat. No l’envegis, -em vaig dir-, els ulls verds s’han acostat a mi com un regal dels déus que m’han xiuxiuejat a cau d’orella, que hi haurà nits de lluna plena abraçades al seu cos.
M'amago sota el caliu del llençol encara verge i se’m menja la vergonya pel meu cos ple de cicatrius obscenes. Empremtes d'un camí regat de sotragades, de punxes esmolades que van tacar de sang espessa i trinxar les bategades
d’un cor esmicolat. I les lletres amb l’olor d’herba fresca, o la bondat d’una gitana remeiera, o potser els designis d’uns déus que no escriuen, o el color fosc de la mort que de sempre està a l’aguait, em van apropar al teu racó de castedat que em va esquitxar l’enteniment.
Les vergonyes del meu cos van fugir per les escletxes de l’oblit en quan les paraules es van disfressar de petons humits, de carícies exploradores i de la sapiència del plaer.
Només volia sentir-me la meva veu apagada pel embats dels anys passats i cridar com una boja assenyada. I el teu jo m’ho va regalar. La sequera no va saber res de pluges absents, ni de cels de color gris esperança, ni d’embassaments quarterats a la vista. Va ser el diluvi allunyat de les llàgrimes salades i banyat de gemecs nous i cridaners que traspassaven les muntanyes de l’entorn. La meva entesa no havia mai begut d’aquesta copa i l’addicció viurà en mi per sempre.
El trèvol de la sort que em va oferir un gitana al mercat dels dissabtes, ara fa un parell d’anys, em va portar fins a tu quan la poesia ens va parlar i en un núvol de fum de cigarretes clandestines, els teus ulls verds em van desvestir les defenses que jo havia construït, mentre uns altres ulls sense color i pintats d’una tristor allunyada, em guaitaven de reüll, potser pensant en un passat que no havia mai estat. No l’envegis, -em vaig dir-, els ulls verds s’han acostat a mi com un regal dels déus que m’han xiuxiuejat a cau d’orella, que hi haurà nits de lluna plena abraçades al seu cos.
M'amago sota el caliu del llençol encara verge i se’m menja la vergonya pel meu cos ple de cicatrius obscenes. Empremtes d'un camí regat de sotragades, de punxes esmolades que van tacar de sang espessa i trinxar les bategades
d’un cor esmicolat. I les lletres amb l’olor d’herba fresca, o la bondat d’una gitana remeiera, o potser els designis d’uns déus que no escriuen, o el color fosc de la mort que de sempre està a l’aguait, em van apropar al teu racó de castedat que em va esquitxar l’enteniment.
Les vergonyes del meu cos van fugir per les escletxes de l’oblit en quan les paraules es van disfressar de petons humits, de carícies exploradores i de la sapiència del plaer.
Només volia sentir-me la meva veu apagada pel embats dels anys passats i cridar com una boja assenyada. I el teu jo m’ho va regalar. La sequera no va saber res de pluges absents, ni de cels de color gris esperança, ni d’embassaments quarterats a la vista. Va ser el diluvi allunyat de les llàgrimes salades i banyat de gemecs nous i cridaners que traspassaven les muntanyes de l’entorn. La meva entesa no havia mai begut d’aquesta copa i l’addicció viurà en mi per sempre.