L'ÀVIA

L’àvia s’esforça per recordar no pas els anys antics, ni les dates importants, ni els moments que la van ferir, ni tampoc els que la van fer somriure. Ella es desespera per les foteses del dia que han fugit del seu magí. Un àpat oblidat, una hora perduda o una visita concertada. No es perd a la ciutat, ni amb l’agulla de cosir, ni amb els comptes pendents de decidir. Es perd amb la por de l’oblit, amb la por dels noranta que l’han deixat orfe de germans i amics amb qui compartir. Es perd en un forat de patiment per no poder arribar arreu com quan amb el vestit de joventut pujava sis fills com si res. Ella no té pas por de la mort, la fe arrelada l’ha fet entenedora. No té pas por de la solitud de la llar, sempre té un dels fills a mà. No té por de l’agenda plena d’esdeveniments que es trepitgen sense sentit. Té por a perdre les ganes de viure per un mal borràs del desencís que desperta la depressió. El desànim de pensar que ja no serveix per a la lluita i que li tenyeix els ulls blaus de cel en un llenç rogenc de plor. Però avui amb la família, escolta paraules d’agraïment i de comprensió i reneix la flama de la il·lusió. Demà serà un altre dia. L’àvia és la mare també.