POCA CUINA

Estem dempeus al caliu de la cuina i jo, absort amb un ganivet a la mà que es distreu tallant mil·limètricament i amb precisió, un porro que farà companyia a d’altres hortalisses, només disposo de les oïdes lliures per seguir la dansa que interpreta, amb les anades i vingudes, la noia que em fa costat. De fet és molt més que una noia, una amiga o una amant supervivent com jo. Ella és la musa que m’ha omplert a vessar, un grapat de fulls per molt de temps i ella, només ella, és la que va decidir escapolir-se del paper i traspassar les fronteres de la fantasia, que va quedar orfe de lletres, per esdevenir un miratge de carn i ossos amb un ulls que em parlen de molt i una veu que demana complicitat. I el seu segell, el seu emblema, és un somriure de veritat, un somriure espontani sense ficció que no necessita de paraules, encara que si n’hi ha i emplenen el buit entre els seus llavis i els meus, jo me l’escolto. Té molt a dir, com els seus ulls que parpellegen al ritme del seu batec descavalcat i airegen els dubtes cap al cubell de la brossa.
La dansa es transfigura en un gest silent i m’abraça pel darrera amb l’escalfor dels sentits. No diu res. Només respira la pau que sura entre els fogons i el tallant, i jo que ensumo la flaire de la temptació deixo en repòs el ganivet que de cop és un estrany fora de lloc. Em deixo mentre dibuixo mentalment el joc del plaer que interromprà les arts culinàries. El joc que ella demana sense embuts i que jo em perdo per satisfer. Em giro lentament i em regala els seus llavis assedegats que encara arrosseguen el sabor d’un cafè matiner, un sabor que em convida a l’excitació desmarxada, tot sense paraules. Les llengües parlen el seu idioma entenedor i els petons dolços de mel descobreixen la pell d’un rostre que m’enamora, mentre els seus ulls clucs parlen de passió.
Unes passes lentes, suaus, a la recerca d’un espai on estimar el seu cos provocador. No deixarem el caliu de la cuina que ens acull penso, i tampoc l’hauré de desvestir, només asseure-la a la llarga taula de fusta fosca i jo l’encendré sota el barnús que es vol alliberar. Les mans caminen de puntetes per la pell dels seus malucs, de les cuixes i els bessons, fins a percebre l’indret per assaborir les postres del desig, el nèctar d’una flor que m’ofereix plaent amb els pètals oberts com en una simfonia d’estacions. Els llavis muts desemboquen en gemecs per un rierol de palpitacions de ritme canviant. No hi ha dreceres en un camí cap al cim, no hi ha entrebancs a vèncer, només seguir la batuta del bleix que correspon.
Ella ja ha reposat l’esquena a la duresa de la taula que no és tant, i les meves mans juguen ara per les sines blanques i fermes que també volen compartir. La llengua impetuosa comença a tastar els efluvis de les onades del plaer i la música creixent marxa agraïda cap a les oïdes lliures que escolten una altra dansa. La dansa de la font màgica que esclata en una sotragada final com de desesperació que no és. Els seus ulls, ara brillants, em miren entre la tendresa i la luxúria. S’incorpora i ens besem amb delit, sense presses, mentre, no hi ha més opcions en un instant de follia sexual, la penetro fins al fons per retornar als gemecs que tant m’agraden. Som un de sol. La unió és un vaivé compassat que segueix el rastre d’una noia que s’exclama, que reclama més de molt. Ella també vol manar i m’escup a la cadira per asseure’s al meu damunt i el ball incitador és d’una magnitud endimoniada.
Els seus pits a la meva boca em provoquen a mossegar amb la delicadesa que ella ha perdut, s’ha submergit en un tràngol hipnòtic del qual no escaparé i no resistiré. Jo la volia embotonar pel darrera i el temps m’ha vençut, o millor, ha estat ella la que m’ha vençut. Em mira satisfeta amb cara de trapella i em besa, ens besem, amb el sentiment més bonic que hom pot tastar, i jo penso que ja hi haurà més dies per cuinar.