L'arca de la desgràcia

Un relat de: David d'Argent
Quan els centaurians van detectar l’arca, solcant el cel nocturn en una òrbita molt el·líptica al voltant de la seva estrella secundària, el primer que els va rondar el seu enteniment dual va ser que es tractés d’un asteroide, ancorat en aquella mateixa trajectòria per molts milions d’anys. Després que, al cap d’un segle d’observacions, notessin canvis mínims però poc explicables en el seu comportament, van decidir-se a enviar-hi un grup d’astronavegants.
En encalçar l’objecte, els interceptors hi van trobar un gran artefacte metàl·lic, de factura antinatural clara. Com que no tenien manera de comunicar-s’hi, van optar per l’abordatge. Un cop a dins, van recopilar meravellats el rastre genètic d’un món inconegut i del tot estrany, preservat en els cadàvers fòssils d’una miríada de criatures inimaginables, finades molt temps enrere…
L’única excepció: uns exemplars que s’havien mantingut vius fins aleshores, en suspens, confinats en una cambra criogènica.

De tornada a casa, els savis centaurians van dedicar esforços ingents a estudiar els espècimens recuperats, fins que per fi van aconseguir establir-hi alguns ponts d’intercomprensió rudimentaris. Els misteriosos bípedes vertebrats es limitaven a relatar les seves desgràcies, amb acumulació de matèria aquosa al voltant dels òrgans oculars: que havien arribat als encontorns de Centauri en un periple tortuós i mil·lenari; que s’havien vist obligats a abandonar la seva llar ancestral, destruïda per una catàstrofe inevitable; que ja no tenien ni esperança ni futur; que haguessin preferit no despertar mai…
Imbuïts pel tarannà compassiu del seu segon cervell, dels dos el més evolucionat, els centaurians van acordar acollir aquells éssers, tractant-los com a germans.
No trigarien gaire a lamentar-ho, però, quan passats uns anys el seu planeta es veuria abocat a un gran desastre ecològic, provocat per la mateixa obsessió depredadora que havia enllaunat els visitants dins la seva funesta nau espacial.

Comentaris

  • Alien[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 21-05-2018 | Valoració: 10

    Mira, m'has fet pensar en aquella bèstia magnífica de Ridley Scott, trobada flotant a l'espai, portadora de grans mals. Amb la ciència-ficció es poden dir grans veritats de l'actualitat. Una forta abraçada.

    Aleix

  • Curiós i simpàtic[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 20-05-2018 | Valoració: 8

    M'ha agradat el teu relat, David.

    Tot fa pensar en la llunyania de planetes sense explorar, en criatures semi-humanes agressives, en viatges intersiderals per naus autopropulsades... és un relat bastant bo. Millorable però bastant bo.

    Espero veure't per aquí aviat, David. En tot cas, que et vagi bé. I gràcies per l'estona entretinguda que m'has fet passar (altres relats d'aquesta web no ho varen aconseguir). Salut i continua endavant!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: